Wilkum to Lancaster County!

Avui ha estat un dia tranquilet, amb la major part del temps amb el cotxe enganxat al cul; tot i que s'ha de dir que ha començat mogut.

Només llevar-nos el dia pintava amenaçadorament gris, i abans no havíem acabat de recollir els estris de l'habitació després de dutxar-nos i esmorzar ha començat a caure una espectacular tromba d'aigua. Encara sort que hem pogut embotir les coses al cotxe sota el porxo de l'hotel a cobert de la que queia...

Un cop al cotxe hem tingut la bona fortuna de que parés de ploure al poc de pujar-hi, i ens hem adreçat a Lancaster City, a treure el nas al mercat i al centre històric. El mercat no estava desprovist de la presència de membres de les comunitats Amish i Mennonita, tot i que hi acostumen a anar de dimecres a dissabte ja n'hem pogut veure algun que altre. Són unes comunitats peculiars, perquè tot i seguir estrictament normes com vestir d'una forma austera, no utilitzar vehicles motoritzats, no utilitzar aparells elèctrics o altres comoditats de la vida moderna; no s'estan de res a l'hora d'utilitzar productes quotidians o altres estris diguem-ne "avançats". De manera que, segons m'ha semblat observar, intenten viure amb el menor contacte possible amb el món "exterior", però quan els convé bé que hi contacten, ja sigui per servir-se de productes o serveis, vendre mercaderies i productes manufacturats o utilitzar les carreteres, per exemple.

El mercat de Lancaster City s'assemblava més al de Ronda-Fleming que no pas al que vam veure ahir a Philadelphia, per entendre'ns; la única peculiaritat que tenia era la de les famílies d'anabaptistes que hi operaven. Així doncs, havent-hi donat una volta, hem agafat el cotxe i ens hem submergit de ple en les carreteres, camins i caminets de Lancaster County; previ pas pel visitor's center per agafar un mapa actualitzat i escoltar quatre recomanacions. Amb el cel encara gris i amb quatre gotes que queien de vegades, hem circulat inesgotablement pels camins del comptat, buscant els ponts coberts de fusta de mitjans del segle XIX sobre els rius i canals que creuen aquesta terra. En plena natura, amb cases i granges enmig de prats i boscos, a les ribes dels rius, ens han fet venir un cop més veritable enveja.

Feia gràcia veure com, també de tan en quan, es podia veure un dels típics carros negres per la carretera i amb una senyal de perill a darrere. Quan els sobrepassàvem, no podíem evitar de mirar enrere per veure qui pilotava aquell engendre de vehicle, estirat per un cavall i trontollant constantment. Avis amb grans barbes blanques, joves també barbuts, i dones i noies que de vegades també es deixaven veure a les regnes del carro. Especial menció per les noies Amish i Mennonites: recordar que aquestes dues corrents religioses descendeixen dels colons holandesos i alemanys que fugien d'Europa, per tant, les noies en la seva majoria són rosses, altes i ben maques.

Al migdia hem parat per dinar a un restaurant de carretera que anunciava lunch specials per set dòlars, així que ens hi hem abocat de cap. Després hem comprovat amb bastanta decepció que es tractava d'un petit sandvitx de pit de gall d'indi amb formatge i tomàquet, una mica d'amanida de patata i un cogombret (que no m'agraden). Instantàniament, he pensat: "I què deu tenir d'especial?" Desolats, després de menjar, hem fugit per potes sense deixar la propina i hem seguit a la recerca de ponts, granges i motels.

Per la tarda hem vist com el sol sortia d'entre els núvols per primer cop en tot el dia, i també hem avistat bastantes coses curioses, com un grup d'uns sis o set Amish que collien blat de moro en una espècie de carro, estirat per dos cavalls, amb dalles que sortien de les rodes de ferro i que abocaven les canyes amb les panotxes damunt dels nois, amb la qual cosa només els quedava abocar-les damunt del carro. Després hem seguit circulant per aquella mateixa carretereta i ens hem trobat amb el Red Caboose Inn, un motel que vorejava la via del tren i que estava organitzat, estructurat i edificat a aquesta imatge i semblança. Així doncs, les habitacions eren vagons sencers d'antics ferrocarrils que reposaven damunt de vies mortes escampades arreu d'una parcel·la. Una estampa bastant curiosa, la veritat.

Cap a mitja tarda hem decidit tornar al mateix hotel on vam passar la nit anterior, aplicant la màxima de "más vale malo conocido" tot i que no hi vam trobar res de dolent. Comentar com anècdota del dia, que al pàrquing de l'hotel he agafat el cotxe per primer cop, per recórrer els quinze metres que separaven l'entrada de l'hotel de l'habitació. Quan havia de frenar perquè ja havíem arribat, sabia que duia un cotxe automàtic, però inconscientment el peu esquerre ha trepitjat el pedal de fre fins al fons, com si fos l'embragatge, amb la conseqüent sotregada, caiguda d'objectes al terra, moment de reflexió i rialles nervioses. Mareta...

Hem anat a l'hotel aviat perquè demà hem de fer cap a Washington DC, amb la subsegüent matinada, i després posar rumb cap a Niagara, a la frontera amb Canadà; trajecte que constituïrà una de les etapes més llargues d'aquest viatge. Així doncs, per descansar del tot, ens hem donat un bany a la piscina coberta de l'hotel, ens hem dutxat i ara ens disposem a anar a sopar un bon tall de carn a una steakhouse que hem vist venint per la carretera.

Demà no sé si podré actualitzar, així que si quan tornem de sopar queda alguna cosa de temps i forces intentaré (d'una vegada per totes) posar alguna de les fotos que hem fet. Fins aviat!