Riders on the storm

Si bé la única cosa que demanava el dia dotze abans d'anar a dormir era que la pluja ens donés una treva, malauradament al final no ha estat així.

Només llevar-nos, hem comprovat amb desgrat que el dia era gris i plujós de nou, i just després d'esmorzar i de pujar al cotxe ens ha caigut el cel al damunt. Aquest matí he conduït jo, de Belleville (afores de Detroit) creuant tot l'estat de Michigan fins la frontera amb Indiana, per la Interstate 94. Plovia a mars, la visibilitat era pràcticament nul·la a més de trenta metres, i per adobar-ho, molts cotxes no portaven ni els llums de posició encesos, fet que més enllà de ser un acte suïcida m'atreviria a qualificar-lo de kamikaze. Tot i així hem anat a bon ritme, amb alguna que altra retenció per algun cotxe accidentat o algun tram en obres, fins que hem parat en un visitor's center ubicat en una àrea de descans prop de Michigan City, Indiana.

Després d'aquestes gairebé dues-centes milles la pluja ens ha donat un petit descans, però les inclemències han vingut per un altre costat. Teníem la intenció d'anar fins a Chicago per la I94, tot i què just a l'alçada de Michigan City estava tallada i ens han fet desviar per un lloc del que teníem més aviat poca informació. Hem estat retinguts al punt del tall com una hora, avançant a pas de cargol i després hem anat una bona estona per carreteres secundàries i caminets fins que hem aconseguit tornar a trobar la Interstate en un punt en què es trobava operativa. Si havíem de ser a Chicago a la una del migdia, hi hem arribat cap a les tres, un cop més, sota una intensa pluja.

Ara bé, també hem tingut una sorpresa agradable, i és que a la frontera entre Illinois i Indiana comença una nova zona horària, amb la qual cosa quan nosaltres crèiem que eren les tres i mitja era en realitat una hora abans.

El primer que hem fet en arribar a Chicago ha estat localitzar el United Center, casa entre altres dels Chicago Bulls i a l'entrada del qual es troba un monument de bronze al més gran jugador de bàsquet de la història: Michael Jeffrey Jordan. Plovia bastant i al pavelló hi havia alguna espècie de partit de poca rellevància per nosaltres, així que aparcar davant l'estàtua era com a impossible. He baixat del cotxe mentre l'Òscar donava una volteta al pavelló i he filmat l'estàtua de dalt a baix i una mica del pavelló (mentre els que s'atansaven al pavelló em miraven amb cara de "guaita aquest, mira què fa"), m'hi he fet una foto i he tornat al cotxe a cuita-corrents maleïnt un cop més la pluja.

Un cop realitzada l'adoració al més gran de tots els temps (Michael Jordan, que estás en los cielos) hem anat cap al centre de Chicago, una zona coneguda com The Loop perquè està encerclada per les vies del metro, que en aquesta àrea de la ciutat circula sobre un sistema de rails elevats. És per això que els Chicaguencs, Chicaguins o com es digui el coneixen com "EL" (abreviatura d'elevated), i s'ha de remarcar que dóna un toc d'autenticitat al centre de la ciutat.

El que més destaca del Loop és els edificis que li donen forma, entre ells el més alt d'Estats Units, la Sears Tower. Entre la seva altura i l'abundant presència de núvols i pluja, hem pogut veure bastant poques vegades la part de la punta de dalt. Abunden els edificis amb façanes d'acer i vidre, tot i que també se'n veuen alguns de totxo, puntes recargolades, gàrgoles i etcètera amb reminiscències als anys vint, quan Chicago vivia sota l'assot dels gangsters i Al Capone n'era alguna cosa semblant com l'amo de la ciutat.

La visita a Chicago ha estat bastant castrense, donat que tota l'estona ha estat plovent. La ciutat és bonica, amb bastantes institucions, museus i universitats que li confereixen una vida cultural activa, però la pluja ens ha estat la invitada estel·lar del dia i ens ha deslluït bastant la visita. Havent donat una volta pel Loop hem anat a buscar el punt quilomètric número zero de la Ruta 66, que comença en aquesta mateixa ciutat, ens hi hem immortalitzat i hem anat a buscar el cotxe per encetar-la sense més retard.

Així hem arribat fins els afores de Joliet, estat d'Illinois, on hem trobat que els motels estaven bastant plens i ens hem hagut de quedar amb una (ejem) suite, perquè en les condicions en què ens trobàvem (de nit, plovent, cansats, etc) no estàvem per seguir carretera avall buscant on dormir.

Ja hem posat fi a la primera etapa del viatge i hem encetat la segona, fa deu dies que vam partir de Catalunya i moltes coses i més persones es troben a faltar, tot i que encara en queden bastantes més per veure i encara més carretera per endavant.