De bon matí ens hem llevat inconscients de la passejadeta que ens quedava fins la nostra destinació, el poble de Moab i el parc nacional d'Arches, ambdós a l'estat de Utah. Comptàvem amb que seria un bon tros de carretera, perquè tot i que queda més o menys en línia vertical amb Green River, Wyoming (que és on hem dormit) no hi ha cap camí que segueixi aquesta línia; així que sabíem que tocaria o bé atansar-nos a Salt Lake City o bé atravessar un tros de l'estat de Colorado. Finalment hem optat per la segona opció, han estat unes 330 milles (530 km), havent sortit a les vuit i mitja i arribant a Moab gairebé a les dues. Només arribar hem anat a buscar un càmping on plantar la tenda, perquè al parc només n'hi ha un de ben petit i suposàvem que estaria ple.
El parc d'Arches és una extensió de 310 quilòmetres quadrats de muntanyes de roca argilosa, que a través de l'erosió han anat evolucionant en el que es coneix com roques balancejades, parets llises i enormes o el fenomen que dóna nom al parc: arcs de pedra impressionants.
Després de plantar la tenda i dinar hem anat sense més retard al parc nacional, el que més m'ha agradat fins ara, amb el de Yosemite seguint-lo de prop. Ens hem deixat part del recinte per veure demà al matí, però el que hem pogut veure aquesta tarda ben bé ha valgut la pena. Només arribar hem caminat una milla pel camí anomenat Park Avenue (com el carrer de New York City), on ja ens hem pogut fer una idea del que ens trobaríem. El camí, d'una milla entre anar i tornar, transcorre per una espècie de petita vall entre gegantines parets de roca llises i pilars de la mateixa matèria, que es subjecten impassibles davant l'imparable efecte de l'erosió.
Tot seguit hem donat un tomb amb cotxe per alguns dels llocs accessibles del parc, veient-ho tot bastant ràpid perquè hi podem tornar demà al matí i perquè volíem anar al Delicate Arch (arc delicat, el més famós del parc) a veure la posta de Sol. Així doncs, han passat per davant nostre il·lustres estampes com l'Elephant Parade (desfilada d'elefants, roques en forma d'aquests paquiderms), la Balanced Rock (roca balancejada, una roca de la mida de tres autobusos que se subjecta damunt d'un prim pilar de pedra) i altres capricioses i espectaculars formacions geològiques.
Cap a dos quarts de sis hem anat tirant al peu del camí cap al Delicate Arch, perquè no és que sigui un camí de roses precisament. És un caminet que té una longitud de tres quilòmetres i desnivells considerables en alguns trams, sota un Sol de justícia i amb tot de turistes que es dirigien cap a la mateixa destinació. No obstant això, l'arc bé es val la patejada, donat que jeu al costat d'un cim amb un forat bastant gran al mig i ofereix unes vistes espectaculars de gran part del recinte del parc.
La posta de Sol ha estat increïble, imprimint colors groguencs i vermellosos a la ja de per sí marronosa roca de l'arc. Tot i això, grups de turistes francesos, japonesos i també americans han estat tocant els nassos i posant-se sota l'arc per fer-se fotos incomprensibles, perquè comparant el tamany de l'arc amb ells semblaven formiguetes. A l'inici del camí un cartell demanava als que s'atansessin fins dalt de l'arc que fossin solidaris amb les altres persones que haguessin fet tota la via fins allà dalt i no fossin porcs dels arcs (arch hogs), amb una il·lustrativa foto de dos persones jaient en butaques just als peus de l'arc. No obstant això, es veu que el món n'està ple, de porcs; i primer amb els crits d'uns pocs, i després amb les esbroncades col·lectives, hem aconseguit dissuadir-los de contaminar la vista. Tot i que a mi m'hagués agradat que hi hagués algun moment de silenci pur, amb això ja n'hi havia per estar content.
Després de fer tot el camí de baixada de nou, anar a comprar el sopar i sopar, ja estem preparats per entrar a la tenda i dormir, aquest cop esperem que sense passar massa fred donades les latituds més septentrionals en les que ens trobem. Demà hi tornarem per fer el camí del Devil's Garden i veure uns quants arcs més, i posar rumb cap al parc nacional de Canyonlands. Bona nit!
dimarts, 30 de setembre del 2008
dilluns, 29 de setembre del 2008
Yellowstone II: el retorno
Després d'allunyar-nos del parc nacional de Yellowstone per passar la nit, només llevar-nos hem respirat amb tranquil·litat pel fet d'haver passat la nit en un motel i no al càmping: tot a fora estava recobert per una fina capa de gebre, indicant que la temperatura havia baixat un pèl més enllà dels zero graus que donava la previsió. Encara bo...
De bon matí hem tornat cap al parc per acabar de veure el que ens quedava, és a dir, gairebé tres quartes parts del parc. Hem comprovat amb certa decepció com un incendi produït fa vint anys va cremar gran part de la massa forestal del parc, tot perquè la política del National Park Service referent als incendis salvatges (wildfires, no sé ben bé com traduir-ho) era que la natura seguís el seu curs i els deixaven cremar. Sembla il·lògic però havia funcionat fins llavors, quan un incendi va cremar des del juny fins al setembre i va arrasar gran part dels arbres centenaris. Actualment es veuen alguns supervivents, troncs calcinats encara de peu i pel terra, i majoritàriament, petits pins que repoblen el que en el seu dia va acabar convertit en cendra.
Malgrat aquesta decepcionant efemèride, només entrar al parc ja hem tingut contacte amb els animals salvatges, hem pogut veure un esplèndid exemplar femella de cérvol alimentant-se just al costat del voral de la carretera. No obstant, ha estat bastant més excitant poder veure un ós grizzly, malgrat la distància i el poc temps que l'hem vist. L'ós devia estar a uns cent o cent cinquanta metres de nosaltres, vagant per un prat, i ja des de la llunyania es veia enorme. Ha estat divertit veure com jugava espantant ocells i com es posava a córrer pel prat, tot i que finalment hagi preferit amagar-se bosc endins i acabar amb el nostre delit.
Quan ja gairebé marxàvem, ens hem trobat amb un nombrós ramat de bisonts que creuava la carretera i que literalment hem atravessat pel mig, amb algunes d'aquestes enormes bèsties a escassos metres de nosaltres. Tot i que els venen com salvatges i perillosos a mi m'han semblat bèsties bastant manses i passotes (tot i que no voldria veure-les enfadades, en aquell moment m'hagués agradat veure un mascle embestint un cotxe que no fos el nostre).
En el que fa a l'apartat geològic i geogràfic, hem pogut veure algunes de les cascades amb que el Yellowstone River compta durant el seu transcurs, i tot i que no es poden comparar amb les del Niagara són bastant espectaculars. Aquest riu va a parar al Yellowstone Lake (quina creativitat), una enorme extensió d'aigua a la part sud del parc que compta fins i tot amb un moll per embarcacions de motor. Pel que fa a formacions rocoses hem pogut veure curioses columnes de basalt, a més de terraces maquíssimes ocasionades per l'acumulació de minerals, bacteris, algues i altra mena de coses que conferien als seus voltants un aspecte digne de la Lluna o d'un altre planeta.
Havent entrat pels voltants de les nou hem sortit del parc gairebé a les dues del migdia, i després d'atravessar de nou el Grand Teton hem parat per dinar a Jackson que ja eren les quatre tocades. Després he agafat els comandaments del cotxe fins a Green River i hem fet nit a un motel, tot i que les nostres intencions inicials eren d'acampar n'hem desistit perquè se'ns ha fet molt tard i després hem tingut algun problema amb la Interstate per culpa de les obres (encara me'n faig creus...)
Demà ens espera el parc nacional d'Arches, a l'estat de Utah, del que espero poder-vos relatar la seva bellesa demà mateix!
De bon matí hem tornat cap al parc per acabar de veure el que ens quedava, és a dir, gairebé tres quartes parts del parc. Hem comprovat amb certa decepció com un incendi produït fa vint anys va cremar gran part de la massa forestal del parc, tot perquè la política del National Park Service referent als incendis salvatges (wildfires, no sé ben bé com traduir-ho) era que la natura seguís el seu curs i els deixaven cremar. Sembla il·lògic però havia funcionat fins llavors, quan un incendi va cremar des del juny fins al setembre i va arrasar gran part dels arbres centenaris. Actualment es veuen alguns supervivents, troncs calcinats encara de peu i pel terra, i majoritàriament, petits pins que repoblen el que en el seu dia va acabar convertit en cendra.
Malgrat aquesta decepcionant efemèride, només entrar al parc ja hem tingut contacte amb els animals salvatges, hem pogut veure un esplèndid exemplar femella de cérvol alimentant-se just al costat del voral de la carretera. No obstant, ha estat bastant més excitant poder veure un ós grizzly, malgrat la distància i el poc temps que l'hem vist. L'ós devia estar a uns cent o cent cinquanta metres de nosaltres, vagant per un prat, i ja des de la llunyania es veia enorme. Ha estat divertit veure com jugava espantant ocells i com es posava a córrer pel prat, tot i que finalment hagi preferit amagar-se bosc endins i acabar amb el nostre delit.
Quan ja gairebé marxàvem, ens hem trobat amb un nombrós ramat de bisonts que creuava la carretera i que literalment hem atravessat pel mig, amb algunes d'aquestes enormes bèsties a escassos metres de nosaltres. Tot i que els venen com salvatges i perillosos a mi m'han semblat bèsties bastant manses i passotes (tot i que no voldria veure-les enfadades, en aquell moment m'hagués agradat veure un mascle embestint un cotxe que no fos el nostre).
En el que fa a l'apartat geològic i geogràfic, hem pogut veure algunes de les cascades amb que el Yellowstone River compta durant el seu transcurs, i tot i que no es poden comparar amb les del Niagara són bastant espectaculars. Aquest riu va a parar al Yellowstone Lake (quina creativitat), una enorme extensió d'aigua a la part sud del parc que compta fins i tot amb un moll per embarcacions de motor. Pel que fa a formacions rocoses hem pogut veure curioses columnes de basalt, a més de terraces maquíssimes ocasionades per l'acumulació de minerals, bacteris, algues i altra mena de coses que conferien als seus voltants un aspecte digne de la Lluna o d'un altre planeta.
Havent entrat pels voltants de les nou hem sortit del parc gairebé a les dues del migdia, i després d'atravessar de nou el Grand Teton hem parat per dinar a Jackson que ja eren les quatre tocades. Després he agafat els comandaments del cotxe fins a Green River i hem fet nit a un motel, tot i que les nostres intencions inicials eren d'acampar n'hem desistit perquè se'ns ha fet molt tard i després hem tingut algun problema amb la Interstate per culpa de les obres (encara me'n faig creus...)
Demà ens espera el parc nacional d'Arches, a l'estat de Utah, del que espero poder-vos relatar la seva bellesa demà mateix!
diumenge, 28 de setembre del 2008
Campant per les Rocalloses
Després de la maratoniana etapa d'ahir, avui hem anat amb més calma en direcció cap als parcs nacionals del Grand Teton i de Yellowstone. El dia s'ha llevat frescot, i és que avui hem pogut notar que estem en latituds més altes i cotes més elevades, amb una temperatura màxima de 22ºC.
Hem sortit d'Idaho Falls de bon matí, i com que a Yosemite vam poder comprovar que als parcs nacionals abusen bastant amb els preus de la benzina, el primer que hem fet ha estat omplir el dipòsit fins dalt. Ens separaven unes cent milles de l'entrada sud del Grand Teton National Park, i pel camí hem entrat en un nou estat: Wyoming. Al cap d'una hora i mitja de conduir per enormes valls amb camps de conreu, pastures, pistes d'esquí i de descens; els cims abruptes de les Rocky Mountains s'han anat retallant al cel cada cop més a prop nostre.
El parc nacional del Grand Teton és una cadena de muntanyes afilades decorades per clapes de neu i glaceres, amb la muntanya que dóna el nom al parc com a punt més elevat (4.197 metres). Un parell de llacs i nombrosos i imponents pins acaben de conferir-li a aquest parc tota la seva bellesa i esplendor, tot i ser bastant petit comparat amb el seu veí del nord. Com a anècdota graciosa, el nom de Teton (pronunciat títon o tíron) ve d'un alpinista francès, que en veure les muntanyes per primer cop va anomenar-les "thétons", una paraula francesa que en català vindria a ser alguna cosa així com mugrons.
Deixant de banda l'anatomia, un cop hem sortit del Grand Teton pel nord hem anat a parar a la John D. Rockefeller Parkway, la carretera que comunica l'esmentat parc amb el de Yellowstone, un dels més grans (gairebé 900.000 hectàrees d'extensió i 230 km de carretera) i el primer en la història del país, declarat com a tal el 1872. Hi hem entrat pel sud, passant pel costat del llac Lewis, i fent cap directament a l'inquilí més famós del parc: el gèiser Old Faithful. No hem hagut d'esperar gaire per veure'n una erupció, un fenomen de la natura impressionant.
A més de l'Old Faithful, el parc compta amb altres gèisers, piscines d'aigües sulfuroses i mostres d'activitat volcànica; ja que el parc jeu damunt d'una caldera formada per enormes erupcions volcàniques alguns centenars de milers d'anys enrere. Gràcies a aquesta caldera es donen fenòmens tan capriciosos com les columnes de vapor dels gèisers, les fonts d'aigua bullint o les piscines de fang xipollejant .
L'altra gran atracció del parc és l'observació de la fauna: bisons, cérvols, ants, coiots, llops, óssos negres i óssos grizzly, ànecs, marmotes, esquirols... Tot i que nosaltres només ens hem topat amb algun ramat de bisons i algun que altre de cérvols, uns quants ànecs i els típics esquirols, demà hi tornarem i explorarem la resta del seu territori a veure si observem alguna espècie més. El dia no ha donat més de si i hem explorat aproximadament una quarta part del seu territori, que comprèn més o menys un terç del que resulta més atractiu pel turista.
Avui estem refugiats en un motel de prop de West Yellowstone, Montana (un altre estat al sac), perquè la previsió del temps donava una temperatura mínima de zero graus per a aquesta nit. Acampar era una opció, però donant un cop d'ull al nostre material, com ha dit l'Òscar "si avui acampem sortirem a les notícies", així que hem hagut de preguntar a quatre o cinc motels (bastant cars) i allunyar-nos unes set milles de la ciutat per trobar-ne algun de més econòmic, bastant més buit i gairebé igual de prestacions.
Demà, com ja he dit abans, acabarem el parc de Yellowstone i anirem cap al sud amb la vista posada al parc nacional d'Arches, a l'estat de Utah. La previsió per demà és d'onze graus de mínima per la nit, just la temperatura de comfort del meu sac (encara bo...). Sense saber ben bé on farem nit, m'acomiado fins la propera entrega!
PD: i encara un altre aniversari més, avui dia vint-i-vuit els vint-i-dos cauen a la Blanca, una altra companya de generació, gran persona i millor amistat que espero ho celebri com cal. Per molts anys, muuuuuu!!!!
Mostra un mapa més gran
Hem sortit d'Idaho Falls de bon matí, i com que a Yosemite vam poder comprovar que als parcs nacionals abusen bastant amb els preus de la benzina, el primer que hem fet ha estat omplir el dipòsit fins dalt. Ens separaven unes cent milles de l'entrada sud del Grand Teton National Park, i pel camí hem entrat en un nou estat: Wyoming. Al cap d'una hora i mitja de conduir per enormes valls amb camps de conreu, pastures, pistes d'esquí i de descens; els cims abruptes de les Rocky Mountains s'han anat retallant al cel cada cop més a prop nostre.
El parc nacional del Grand Teton és una cadena de muntanyes afilades decorades per clapes de neu i glaceres, amb la muntanya que dóna el nom al parc com a punt més elevat (4.197 metres). Un parell de llacs i nombrosos i imponents pins acaben de conferir-li a aquest parc tota la seva bellesa i esplendor, tot i ser bastant petit comparat amb el seu veí del nord. Com a anècdota graciosa, el nom de Teton (pronunciat títon o tíron) ve d'un alpinista francès, que en veure les muntanyes per primer cop va anomenar-les "thétons", una paraula francesa que en català vindria a ser alguna cosa així com mugrons.
Deixant de banda l'anatomia, un cop hem sortit del Grand Teton pel nord hem anat a parar a la John D. Rockefeller Parkway, la carretera que comunica l'esmentat parc amb el de Yellowstone, un dels més grans (gairebé 900.000 hectàrees d'extensió i 230 km de carretera) i el primer en la història del país, declarat com a tal el 1872. Hi hem entrat pel sud, passant pel costat del llac Lewis, i fent cap directament a l'inquilí més famós del parc: el gèiser Old Faithful. No hem hagut d'esperar gaire per veure'n una erupció, un fenomen de la natura impressionant.
A més de l'Old Faithful, el parc compta amb altres gèisers, piscines d'aigües sulfuroses i mostres d'activitat volcànica; ja que el parc jeu damunt d'una caldera formada per enormes erupcions volcàniques alguns centenars de milers d'anys enrere. Gràcies a aquesta caldera es donen fenòmens tan capriciosos com les columnes de vapor dels gèisers, les fonts d'aigua bullint o les piscines de fang xipollejant .
L'altra gran atracció del parc és l'observació de la fauna: bisons, cérvols, ants, coiots, llops, óssos negres i óssos grizzly, ànecs, marmotes, esquirols... Tot i que nosaltres només ens hem topat amb algun ramat de bisons i algun que altre de cérvols, uns quants ànecs i els típics esquirols, demà hi tornarem i explorarem la resta del seu territori a veure si observem alguna espècie més. El dia no ha donat més de si i hem explorat aproximadament una quarta part del seu territori, que comprèn més o menys un terç del que resulta més atractiu pel turista.
Avui estem refugiats en un motel de prop de West Yellowstone, Montana (un altre estat al sac), perquè la previsió del temps donava una temperatura mínima de zero graus per a aquesta nit. Acampar era una opció, però donant un cop d'ull al nostre material, com ha dit l'Òscar "si avui acampem sortirem a les notícies", així que hem hagut de preguntar a quatre o cinc motels (bastant cars) i allunyar-nos unes set milles de la ciutat per trobar-ne algun de més econòmic, bastant més buit i gairebé igual de prestacions.
Demà, com ja he dit abans, acabarem el parc de Yellowstone i anirem cap al sud amb la vista posada al parc nacional d'Arches, a l'estat de Utah. La previsió per demà és d'onze graus de mínima per la nit, just la temperatura de comfort del meu sac (encara bo...). Sense saber ben bé on farem nit, m'acomiado fins la propera entrega!
PD: i encara un altre aniversari més, avui dia vint-i-vuit els vint-i-dos cauen a la Blanca, una altra companya de generació, gran persona i millor amistat que espero ho celebri com cal. Per molts anys, muuuuuu!!!!
Mostra un mapa més gran
dissabte, 27 de setembre del 2008
Carretera i més carretera
Sis-centes vint-i-cinc milles. Mil cinc quilòmetres. Pràcticament el mateix que conduir des de Lleida a Sevilla (però per les carreteres d'aquí) ha estat el recorregut de la jornada d'avui, que ha transcorregut íntegrament amb mi al volant i als pedals (tot i que a estones no hi havia ningú als pedals, gràcies al control de velocitat de creuer). Ha caigut un nou rècord personal.
El dia d'avui no ha estat gaire prolífic en anècdotes o batalletes que contar, més que l'itinerari que hem fet. Hem sortit de bon matí de Reno, hem atravessat l'estat de Nevada per la Interstate 80 fins a Elko (on hem parat en un Wal-Mart i hem dinat), després per la carretera 30 fins a Twin Falls, ja a Idaho (on hem rentat i passat l'aspiradora al cotxe, que bona falta li feia), després per la Interstate 86 fins a Pocatello i després per la Interstate 15 fins a Idaho Falls, on passem aquesta nit.
El moment divertit del dia ha estat a Elko, en una benzinera. He anat a demanar a la caixera que obrís el sortidor número 8 per omplir el dipòsit i ella m'ha dit: "red car?" (cotxe vermell?) però jo he entès "red card?" (targeta vermella?). Ens hem fet un embolic perquè jo creia que em demanava la targeta de client o alguna cosa semblant i li he dit "no, no en tinc" i ella ha tornat a dir "red car?". Em venien al cap termes futbolístics però no ho veia coherent, com podreu imaginar no la he entès de nou, i li ho he fet saber; de manera que ha repetit més específicament: "is it for that red car over there?" (és per a aquell cotxe vermell d'allà?). Immediatament m'he sentit com un ruc, m'he posat a riure i, després d'excusar-me, ha obert la mànega i hem omplert el dipòsit.
En entrar a l'estat d'Idaho el rellotge ens ha robat una hora perquè tornem a estar a la zona horària de les muntanyes (vuit hores de diferència amb Catalunya), però no cal patir, la recuperarem tan bon punt tornem a trepitjar Arizona.
Demà tornarem a estar en territori de plantígrads i altres bèsties, i novament passarem una nit sense internet. Tot i això, ens podreu veure a través d'una webcam com la de Times Square, facilitada pel National Park Service. Entre les sis i les set de la tarda (hora de Lleida) estarem per l'Old Faithful, el gèiser més famós del parc de Yellowstone. A veure si ens hi trobeu!
http://www.nps.gov/archive/yell/oldfaithfulcam.htm
Això és tot per avui. Prometo solemnement actualitzar el bloc la nit del diumenge, per molt que el servidor caigui, i penjar les fotos de Yosemite i Yellowstone. Perdó per no poder actualitzar ahir, va ser un error aliè a la nostra voluntat. Fins diumenge!
Postdata: seguim amb la ristra d'aniversaris i avui felicito a l'Àlex, company de pis i de fatigues que segons l'horari peninsular ja fa unes hores que hauria d'estar gaudint del seu vint-i-dosè aniversari, posat que ell també és del 1986. Encara me'n recordo amb rialles del primer dia que ens vam veure, al col·legi allà pel 1997: ens vam pegar. Per molts anys ratirull, espero que ho passis bé!
Mostra un mapa més gran
El dia d'avui no ha estat gaire prolífic en anècdotes o batalletes que contar, més que l'itinerari que hem fet. Hem sortit de bon matí de Reno, hem atravessat l'estat de Nevada per la Interstate 80 fins a Elko (on hem parat en un Wal-Mart i hem dinat), després per la carretera 30 fins a Twin Falls, ja a Idaho (on hem rentat i passat l'aspiradora al cotxe, que bona falta li feia), després per la Interstate 86 fins a Pocatello i després per la Interstate 15 fins a Idaho Falls, on passem aquesta nit.
El moment divertit del dia ha estat a Elko, en una benzinera. He anat a demanar a la caixera que obrís el sortidor número 8 per omplir el dipòsit i ella m'ha dit: "red car?" (cotxe vermell?) però jo he entès "red card?" (targeta vermella?). Ens hem fet un embolic perquè jo creia que em demanava la targeta de client o alguna cosa semblant i li he dit "no, no en tinc" i ella ha tornat a dir "red car?". Em venien al cap termes futbolístics però no ho veia coherent, com podreu imaginar no la he entès de nou, i li ho he fet saber; de manera que ha repetit més específicament: "is it for that red car over there?" (és per a aquell cotxe vermell d'allà?). Immediatament m'he sentit com un ruc, m'he posat a riure i, després d'excusar-me, ha obert la mànega i hem omplert el dipòsit.
En entrar a l'estat d'Idaho el rellotge ens ha robat una hora perquè tornem a estar a la zona horària de les muntanyes (vuit hores de diferència amb Catalunya), però no cal patir, la recuperarem tan bon punt tornem a trepitjar Arizona.
Demà tornarem a estar en territori de plantígrads i altres bèsties, i novament passarem una nit sense internet. Tot i això, ens podreu veure a través d'una webcam com la de Times Square, facilitada pel National Park Service. Entre les sis i les set de la tarda (hora de Lleida) estarem per l'Old Faithful, el gèiser més famós del parc de Yellowstone. A veure si ens hi trobeu!
http://www.nps.gov/archive/yell/oldfaithfulcam.htm
Això és tot per avui. Prometo solemnement actualitzar el bloc la nit del diumenge, per molt que el servidor caigui, i penjar les fotos de Yosemite i Yellowstone. Perdó per no poder actualitzar ahir, va ser un error aliè a la nostra voluntat. Fins diumenge!
Postdata: seguim amb la ristra d'aniversaris i avui felicito a l'Àlex, company de pis i de fatigues que segons l'horari peninsular ja fa unes hores que hauria d'estar gaudint del seu vint-i-dosè aniversari, posat que ell també és del 1986. Encara me'n recordo amb rialles del primer dia que ens vam veure, al col·legi allà pel 1997: ens vam pegar. Per molts anys ratirull, espero que ho passis bé!
Mostra un mapa més gran
Dormint amb els óssos (24 i 25/9/2008)
Després de passar la nit a Fresno vam marxar del motel (de molt mala, de malíssima mort) per posar rumb al parc nacional de Yosemite. Només sortir vam anar a una benzinera, i com ja ve sent habitual, només de sentir-me parlar la senyora que atenia va preguntar-me d’on era i on anava i què feia als Estats Units. Jo li vaig dir que anàvem al parc nacional de Yosemáiti, pero va posar cara de no entendre res, i va dir acte seguit “Yosemáiti? Ah! Jousímiri!” i jo me la vaig mirar com dient “sí, això, cobra’m i deixem-ho abans no prenguem mal” (per entendre'ns, així ¬¬').
El cas és que encara teníem unes quantes milles per endavant, que van transcórrer per un paisatge que aquí hem vist poques vegades, ornat per vinyes i altres arbres fruiters, una espècie estranya per aquest país però reconfortant de tornar a veure tenint en compte d’allà on venim. Gradualment la carretera s’anava estrenyent i els fruiters anaven donant pas a pins i altres arbres menys productius però més majestuosos, i els turons es van anar convertint en abruptes muntanyes de granit.
Cap a mig matí vam arribar a la porta del parc, on una Ranger ens va atendre amablement i ens va donar les indicacions necessàries per anar a buscar informació sobre els diferents càmpings de dins del parc. Resulta que a dos quarts de dotze els quatre càmpings de la vall de Yosemite (on està el que s’ha de veure si s’hi passa poc temps, com en el nostre cas) estaven plens fins dalt i la llista d’espera en cas que es cancel·lessin reserves estava activa des de les set del matí. Veient la posició en què ens trobàvem, vam decidir no complicar-nos massa l’existència i anar a plantar la tenda al càmping del Crane Flat, a poc menys d’una hora en cotxe de la vall.
Cal tenir en compte que en una hora amb cotxe et mous més aviat poc per dins d’un tros de recinte com el del parc de Yosemite; i encara més perquè la velocitat màxima a la que s’hi pot circular és de 35 milles per hora (uns 56 km/h). El primer que vam anar a fer va ser comprovar les instal·lacions del càmping, trobar un lloc on posar la tenda, plantar-la i anar a investigar pel parc.
Arribats a aquest punt ja ens havien advertit dels perills dels óssos i els altres animals del parc uns quants cops, a més de la documentació que havíem fet pel nostre compte. El menjar s’ha de tenir sempre ben guardat o a l’abast de les mans, i durant la nit s’ha de guardar en uns armaris de ferro a prova d’óssos; a més de tot el que seria material de tocador (perfum, desodorant, sabó, cosmètics...) perquè els óssos en perceben l’olor com si fos de menjar. L’olfacte d’aquests bitxos és sorprenent, en un full que ens van donar hi deia que poden olorar un cérvol mort fins a tres milles a la rodona; i també que poden ensumar l’olor del menjar emmagatzemat al maleter o a la guantera d’un cotxe. Si no s'és prudent i es guarda tot ben tancat, un ós pot doblegar la porta d'un cotxe introduint les urpes per la junta superior de la finestra com si es tractés d'una llauna de sardines.
L'altra qüestió important era què fer en cas de trobar-se amb un ós o algun altre animal ferotge com el lleó de muntanya (del que no havia sentit mai a parlar). Resulta que no s’hi val a fugir corrents, el que s’ha de fer és cridar, bellugar-se i intimidar-los perquè s’espantin ells. Si es va en grup convé agrupar-se per semblar una bèstia grossa, i si no diuen que sol ser útil tirar pedres o altres objectes.
No obstant això, fins al moment tot el que havíem vist eren esquirols, corbs i altres ocells, així que vam anar a fer una mica de camí per obrir gana. La primera passejada pel parc va ser pel Merced Grove, a l’extrem occidental, on vam caminar unes quatre milles entre anar i tornar per veure les primeres sequoies de la jornada.
Després d’una mitja horeta de baixar per un camí que transcorria enmig d’un bosc de pins altíssims (entre deu i vint metres), ens vam trobar els primers arbres gegants, i la veritat és que impressionen moltíssim més del que un (almenys jo) es pot arribar a imaginar. Tenen una capa d’escorça d’un mig metre de gruix, de textura compacta i pil·losa; un tronc d’uns quatre o cinc metres de diàmetre d’una fusta realment sòlida i una alçada que la vista no abasta a determinar.
Un cop feta la passejadeta, que ens va portar unes dues hores, vam anar cap a la vall, a la botiga del Yosemite Village. Allà vam comprar un entrepà per dinar, una mica de carn per sopar i alguna cosa per acompanyar a un preu bastant abusiu, però que tenint en compte que és el que hi ha i que l’Euro va fent de les seves vam pagar mig afligits i mig contents. Després de dinar i fer un cafè-aigua-bruta, és a dir, gairebé a les cinc de la tarda; vam tornar a pujar el cotxe rumb al Glacier Point, una de les muntanyes de la vall des de la qual es pot gaudir d’una impressionant posta de sol. Havíem llegit que el sol es pondria cap a les set menys cinc, així que vam anar-hi mig amb la por de fer-hi tard, tot i que al final vam arribar-hi a temps; i pel camí vam tenir l’ocasió de veure el primer ramat d’uns set o vuit cérvols.
La vista era impressionant, així com la multitud que s’hi havia aplegat. Un simpàtic Ranger amb bigoti amenitzava la posta del Sol amb una xerrada sobre la història de la vall i el Glacier Point i amb una mica d’humor. Per mi, el millor moment va ser quan va preguntar al públic d’on eren, i va anar més o menys així:
- Ok, tot i córrer el risc de caure en el tòpic, sempre pregunto a la gent d’on són. A veure, quants de vosaltres veniu de Califòrnia?
(Aixequen la mà quatre gats)
- Molt bé, uns cinc o sis de vosaltres. I quants de vosaltres sou d’Amèrica?
(Aixeca la mà una desena de persones)
- Ok, sobre deu o dotze persones. I quants... de vosaltres... sou... d’Europa?
Un bosc de mans es va aixecar sobre el Glacier Point, gairebé tota la resta de gent excepte una dotzena de japonesos va identificar-se com a tal.
- Uufff, renoi! En aquesta època de l’any ve tanta gent d’Europa que de vegades em pregunto si deu quedar-hi algú! Bé, d’aquí uns cinc anys, quan el dòlar i l’Euro estiguin al revés m’hi podreu trobar a mi, a Europa.
I així, després d’uns quants jíjís i jàjàs, el Sol es va anar amagant per l’oest, conferint una coloració espectacular a les muntanyes que retallen la Yosemite Valley, primer tons ataronjats, després més vermells, passant per liles, per acabar en un blau brillant i finalment, la foscor. Destacar la vista del Half Dome, o mitja cúpula, una espècie d’esfera de roca tallada verticalment per l’erosió de l’aire, l’aigua i les plantes per la meitat; convertida en una paret de granit que corona un dels turons i que segons diuen té forma de cap d’àliga (si s’hi posa bastanta imaginació és possible trobar-li un aire).
Un cop a baix del Glacier Point i de tornada al càmping, vam posar-nos sense més retard a preparar la foguera i posteriorment el sopar, teníem un cel estrellat magnífic en la mesura en què els enormes pins ens el deixaven veure, una nit bastant silenciosa de no ser pels altres companys d’acampada. Vam posar-ho tot a l’ossera (les maletes senceres, l’ambientador del cotxe, els mocadors de paper i tot el que fos susceptible de ser ensumat) i vam anar a dormir amb les alarmes posades: tres picarols penjant de tres de les puntes de les tendes que (en principi) haurien d’espantar els animals que els escoltin.
Que què tal la nit? En resum: d’óssos, ni rastre (ni falta que feia); guineus, lleons de muntanya, óssos rentadors, cérvols, res de res. Ara bé, portes de caravanes i cotxes, camions de les escombraries, gent amunt i avall, i fred, els que vulgueu.
Després de llevar-nos encara amb el fred als ossos hem encès una mica de foc per escalfar-nos mentre ho recollíem tot i hem anat a esmorzar a la vall, amb la vista posada a El Capitan, una paret vertical de granit i d’uns mil metres d’alçada que constitueix una de les principals atraccions del parc per als més valents. La nit passada mentre tornàvem del Glacier Point hi vam poder veure les llums dels que hi passaven la nit penjant, i amb l’ajut dels prismàtics i els zooms de les càmeres hem pogut veure els escaladors en progrés com si fossin mocs enganxats en una paret.
Impressiona moltíssim apreciar tota la magnitud del Capitan comparada amb la silueta d’una persona, i també sobta veure la quantitat de ferralla i impedimenta que arrosseguen els escaladors, quina moral han de tenir per posar-se a escalar un o dos dies seguits. De passada, també hem vist més esquirols, una guineu i un parell de bambis als que només els faltava el barret dels Rangers, perquè aquests viuen a peu de carretera i no s’espanten ni tan sols si un cotxe els toca la botzina.
Abans de marxar del parc hem passejat el Tuolumne Grove, un dels altres camins que van bosc endins i que alberguen unes quantes sequoies. Aquest ja estava més transitat que el que ahir, amb un parell d’autobusos de turistes italians a l’entrada; i compta amb l’atracció d’una sequoia morta al mig del camí a la que hi van foradar una espècie de túnel perquè la gent pogués passar-hi pel mig.
Després d’aquesta passejadeta (d’un parell de milles ben bones) hem posat rumb a l’extrem oriental del parc per la Tioga Road, amb una parada per apreciar la bellesa del llac Tenaya, una extensió d’aigua bastant gran a uns dos mil cinc-cents metres d’altitud. En arribar a la sortida un altre Ranger ens ha desitjat bon viatge i s’ha alegrat que ens ho haguéssim passat bé, i sense més retard hem posat rumb a l’estat de Nevada.
Per la carretera encara ens hem pogut delectar una mica més amb el paisatge que l’estat de Califòrnia ens oferia, amb el Mono Lake i el bosc nacional d'Inyo enmig de les muntanyes que cada cop eren menys altes però es resistien a deixar d’acompanyar-nos. Després de l’habitual canvi de conductor hem procedit cap al Llac Tahoe per la carretera 89, amb un tram de corbes en pujada bastant enrevessades, i amb quatre gotes de benzina al dipòsit. Hem volgut parar a posar-ne en un poble anomenat Marklesville, però el sortidor no ens acceptava la targeta i no hi havia ningú a l’estació de servei, així que hem hagut d’apretar les dents (i no altres parts del cos) i seguir carretera amunt i avall amb a dures penes quatre gotes de benzina al dipòsit.
Finalment hem pogut omplir el dipòsit, fins i tot a un preu més convenient pels nostres interessos respecte al dels pobles anteriors, i hem arribat al Llac Tahoe, una vasta extensió d’aigua de color blau verdós i intens, encerclada per muntanyes i estacions d’esquí (òbviament, operatives a l’hivern). El paisatge era encisador però portàvem una mica de retard degut als intents infructuosos de posar benzina i perquè, com no podia ser d’altra manera, hem trobat obres i ens han tingut aturats uns quinze minuts. Fins i tot dins del parc de Yosemite les carreteres estaven en obres, no sé què passa amb aquest país...
Sense aturar-nos gaire més de l’estrictament necessari a contemplar el Tahoe hem anat fins a Reno per la Interstate 80, i tot i que està a unes escasses vint milles de Califòrnia, es nota que es de Nevada, i es nota que és diferent. Només arribar-hi nombrosos cartells de propaganda de casinos es deixaven veure per l’autopista, les muntanyes es trobaven despoblades d’arbres indicant que en els darrers anys havien patit incendis, i els pobles tenien a penes quatre cases.
Tot això ha canviat radicalment en arribar a Reno, una ciutat de tamany mitjà esquitxada per nombrosos casinos i els seus rètols lluminosos. Per a més inri, resulta que avui dijous hi ha no sé ben bé quin event de motards, amb la qual cosa els carrers estan envaïts de gent amb sorolloses però precioses Harley-Davidson, hi ha molta més presència policial i els motels són més cars del que és habitual. Per acabar-ho d'adobar, a la mitja hora d'estar al motel, el servidor d'internet ha caigut i ens hem quedat incomunicats i vosaltres sense relat de les nostres desventures (això ho he escrit en un Word i ho penjaré demà).Vaya tela...
Mai plou a gust de tothom, i segons sembla, encara menys a gust nostre, però vaja, si aquestes són les adversitats més grans que hem de passar, benvingudes siguin. Bona nit!
El cas és que encara teníem unes quantes milles per endavant, que van transcórrer per un paisatge que aquí hem vist poques vegades, ornat per vinyes i altres arbres fruiters, una espècie estranya per aquest país però reconfortant de tornar a veure tenint en compte d’allà on venim. Gradualment la carretera s’anava estrenyent i els fruiters anaven donant pas a pins i altres arbres menys productius però més majestuosos, i els turons es van anar convertint en abruptes muntanyes de granit.
Cap a mig matí vam arribar a la porta del parc, on una Ranger ens va atendre amablement i ens va donar les indicacions necessàries per anar a buscar informació sobre els diferents càmpings de dins del parc. Resulta que a dos quarts de dotze els quatre càmpings de la vall de Yosemite (on està el que s’ha de veure si s’hi passa poc temps, com en el nostre cas) estaven plens fins dalt i la llista d’espera en cas que es cancel·lessin reserves estava activa des de les set del matí. Veient la posició en què ens trobàvem, vam decidir no complicar-nos massa l’existència i anar a plantar la tenda al càmping del Crane Flat, a poc menys d’una hora en cotxe de la vall.
Cal tenir en compte que en una hora amb cotxe et mous més aviat poc per dins d’un tros de recinte com el del parc de Yosemite; i encara més perquè la velocitat màxima a la que s’hi pot circular és de 35 milles per hora (uns 56 km/h). El primer que vam anar a fer va ser comprovar les instal·lacions del càmping, trobar un lloc on posar la tenda, plantar-la i anar a investigar pel parc.
Arribats a aquest punt ja ens havien advertit dels perills dels óssos i els altres animals del parc uns quants cops, a més de la documentació que havíem fet pel nostre compte. El menjar s’ha de tenir sempre ben guardat o a l’abast de les mans, i durant la nit s’ha de guardar en uns armaris de ferro a prova d’óssos; a més de tot el que seria material de tocador (perfum, desodorant, sabó, cosmètics...) perquè els óssos en perceben l’olor com si fos de menjar. L’olfacte d’aquests bitxos és sorprenent, en un full que ens van donar hi deia que poden olorar un cérvol mort fins a tres milles a la rodona; i també que poden ensumar l’olor del menjar emmagatzemat al maleter o a la guantera d’un cotxe. Si no s'és prudent i es guarda tot ben tancat, un ós pot doblegar la porta d'un cotxe introduint les urpes per la junta superior de la finestra com si es tractés d'una llauna de sardines.
L'altra qüestió important era què fer en cas de trobar-se amb un ós o algun altre animal ferotge com el lleó de muntanya (del que no havia sentit mai a parlar). Resulta que no s’hi val a fugir corrents, el que s’ha de fer és cridar, bellugar-se i intimidar-los perquè s’espantin ells. Si es va en grup convé agrupar-se per semblar una bèstia grossa, i si no diuen que sol ser útil tirar pedres o altres objectes.
No obstant això, fins al moment tot el que havíem vist eren esquirols, corbs i altres ocells, així que vam anar a fer una mica de camí per obrir gana. La primera passejada pel parc va ser pel Merced Grove, a l’extrem occidental, on vam caminar unes quatre milles entre anar i tornar per veure les primeres sequoies de la jornada.
Després d’una mitja horeta de baixar per un camí que transcorria enmig d’un bosc de pins altíssims (entre deu i vint metres), ens vam trobar els primers arbres gegants, i la veritat és que impressionen moltíssim més del que un (almenys jo) es pot arribar a imaginar. Tenen una capa d’escorça d’un mig metre de gruix, de textura compacta i pil·losa; un tronc d’uns quatre o cinc metres de diàmetre d’una fusta realment sòlida i una alçada que la vista no abasta a determinar.
Un cop feta la passejadeta, que ens va portar unes dues hores, vam anar cap a la vall, a la botiga del Yosemite Village. Allà vam comprar un entrepà per dinar, una mica de carn per sopar i alguna cosa per acompanyar a un preu bastant abusiu, però que tenint en compte que és el que hi ha i que l’Euro va fent de les seves vam pagar mig afligits i mig contents. Després de dinar i fer un cafè-aigua-bruta, és a dir, gairebé a les cinc de la tarda; vam tornar a pujar el cotxe rumb al Glacier Point, una de les muntanyes de la vall des de la qual es pot gaudir d’una impressionant posta de sol. Havíem llegit que el sol es pondria cap a les set menys cinc, així que vam anar-hi mig amb la por de fer-hi tard, tot i que al final vam arribar-hi a temps; i pel camí vam tenir l’ocasió de veure el primer ramat d’uns set o vuit cérvols.
La vista era impressionant, així com la multitud que s’hi havia aplegat. Un simpàtic Ranger amb bigoti amenitzava la posta del Sol amb una xerrada sobre la història de la vall i el Glacier Point i amb una mica d’humor. Per mi, el millor moment va ser quan va preguntar al públic d’on eren, i va anar més o menys així:
- Ok, tot i córrer el risc de caure en el tòpic, sempre pregunto a la gent d’on són. A veure, quants de vosaltres veniu de Califòrnia?
(Aixequen la mà quatre gats)
- Molt bé, uns cinc o sis de vosaltres. I quants de vosaltres sou d’Amèrica?
(Aixeca la mà una desena de persones)
- Ok, sobre deu o dotze persones. I quants... de vosaltres... sou... d’Europa?
Un bosc de mans es va aixecar sobre el Glacier Point, gairebé tota la resta de gent excepte una dotzena de japonesos va identificar-se com a tal.
- Uufff, renoi! En aquesta època de l’any ve tanta gent d’Europa que de vegades em pregunto si deu quedar-hi algú! Bé, d’aquí uns cinc anys, quan el dòlar i l’Euro estiguin al revés m’hi podreu trobar a mi, a Europa.
I així, després d’uns quants jíjís i jàjàs, el Sol es va anar amagant per l’oest, conferint una coloració espectacular a les muntanyes que retallen la Yosemite Valley, primer tons ataronjats, després més vermells, passant per liles, per acabar en un blau brillant i finalment, la foscor. Destacar la vista del Half Dome, o mitja cúpula, una espècie d’esfera de roca tallada verticalment per l’erosió de l’aire, l’aigua i les plantes per la meitat; convertida en una paret de granit que corona un dels turons i que segons diuen té forma de cap d’àliga (si s’hi posa bastanta imaginació és possible trobar-li un aire).
Un cop a baix del Glacier Point i de tornada al càmping, vam posar-nos sense més retard a preparar la foguera i posteriorment el sopar, teníem un cel estrellat magnífic en la mesura en què els enormes pins ens el deixaven veure, una nit bastant silenciosa de no ser pels altres companys d’acampada. Vam posar-ho tot a l’ossera (les maletes senceres, l’ambientador del cotxe, els mocadors de paper i tot el que fos susceptible de ser ensumat) i vam anar a dormir amb les alarmes posades: tres picarols penjant de tres de les puntes de les tendes que (en principi) haurien d’espantar els animals que els escoltin.
Que què tal la nit? En resum: d’óssos, ni rastre (ni falta que feia); guineus, lleons de muntanya, óssos rentadors, cérvols, res de res. Ara bé, portes de caravanes i cotxes, camions de les escombraries, gent amunt i avall, i fred, els que vulgueu.
Després de llevar-nos encara amb el fred als ossos hem encès una mica de foc per escalfar-nos mentre ho recollíem tot i hem anat a esmorzar a la vall, amb la vista posada a El Capitan, una paret vertical de granit i d’uns mil metres d’alçada que constitueix una de les principals atraccions del parc per als més valents. La nit passada mentre tornàvem del Glacier Point hi vam poder veure les llums dels que hi passaven la nit penjant, i amb l’ajut dels prismàtics i els zooms de les càmeres hem pogut veure els escaladors en progrés com si fossin mocs enganxats en una paret.
Impressiona moltíssim apreciar tota la magnitud del Capitan comparada amb la silueta d’una persona, i també sobta veure la quantitat de ferralla i impedimenta que arrosseguen els escaladors, quina moral han de tenir per posar-se a escalar un o dos dies seguits. De passada, també hem vist més esquirols, una guineu i un parell de bambis als que només els faltava el barret dels Rangers, perquè aquests viuen a peu de carretera i no s’espanten ni tan sols si un cotxe els toca la botzina.
Abans de marxar del parc hem passejat el Tuolumne Grove, un dels altres camins que van bosc endins i que alberguen unes quantes sequoies. Aquest ja estava més transitat que el que ahir, amb un parell d’autobusos de turistes italians a l’entrada; i compta amb l’atracció d’una sequoia morta al mig del camí a la que hi van foradar una espècie de túnel perquè la gent pogués passar-hi pel mig.
Després d’aquesta passejadeta (d’un parell de milles ben bones) hem posat rumb a l’extrem oriental del parc per la Tioga Road, amb una parada per apreciar la bellesa del llac Tenaya, una extensió d’aigua bastant gran a uns dos mil cinc-cents metres d’altitud. En arribar a la sortida un altre Ranger ens ha desitjat bon viatge i s’ha alegrat que ens ho haguéssim passat bé, i sense més retard hem posat rumb a l’estat de Nevada.
Per la carretera encara ens hem pogut delectar una mica més amb el paisatge que l’estat de Califòrnia ens oferia, amb el Mono Lake i el bosc nacional d'Inyo enmig de les muntanyes que cada cop eren menys altes però es resistien a deixar d’acompanyar-nos. Després de l’habitual canvi de conductor hem procedit cap al Llac Tahoe per la carretera 89, amb un tram de corbes en pujada bastant enrevessades, i amb quatre gotes de benzina al dipòsit. Hem volgut parar a posar-ne en un poble anomenat Marklesville, però el sortidor no ens acceptava la targeta i no hi havia ningú a l’estació de servei, així que hem hagut d’apretar les dents (i no altres parts del cos) i seguir carretera amunt i avall amb a dures penes quatre gotes de benzina al dipòsit.
Finalment hem pogut omplir el dipòsit, fins i tot a un preu més convenient pels nostres interessos respecte al dels pobles anteriors, i hem arribat al Llac Tahoe, una vasta extensió d’aigua de color blau verdós i intens, encerclada per muntanyes i estacions d’esquí (òbviament, operatives a l’hivern). El paisatge era encisador però portàvem una mica de retard degut als intents infructuosos de posar benzina i perquè, com no podia ser d’altra manera, hem trobat obres i ens han tingut aturats uns quinze minuts. Fins i tot dins del parc de Yosemite les carreteres estaven en obres, no sé què passa amb aquest país...
Sense aturar-nos gaire més de l’estrictament necessari a contemplar el Tahoe hem anat fins a Reno per la Interstate 80, i tot i que està a unes escasses vint milles de Califòrnia, es nota que es de Nevada, i es nota que és diferent. Només arribar-hi nombrosos cartells de propaganda de casinos es deixaven veure per l’autopista, les muntanyes es trobaven despoblades d’arbres indicant que en els darrers anys havien patit incendis, i els pobles tenien a penes quatre cases.
Tot això ha canviat radicalment en arribar a Reno, una ciutat de tamany mitjà esquitxada per nombrosos casinos i els seus rètols lluminosos. Per a més inri, resulta que avui dijous hi ha no sé ben bé quin event de motards, amb la qual cosa els carrers estan envaïts de gent amb sorolloses però precioses Harley-Davidson, hi ha molta més presència policial i els motels són més cars del que és habitual. Per acabar-ho d'adobar, a la mitja hora d'estar al motel, el servidor d'internet ha caigut i ens hem quedat incomunicats i vosaltres sense relat de les nostres desventures (això ho he escrit en un Word i ho penjaré demà).Vaya tela...
Mai plou a gust de tothom, i segons sembla, encara menys a gust nostre, però vaja, si aquestes són les adversitats més grans que hem de passar, benvingudes siguin. Bona nit!
dimecres, 24 de setembre del 2008
Últimes fotos de la Route 66
Exterior del museu de la Ruta 66 a Elk City, Oklahoma.
Botiga de parafernàlia operada per ex-hippies a Erick, Oklahoma
Estació de servei de Conoco a Shamrock, Texas;amb una peculiar torre art-déco. Fundada el 1935 però restaurada.
T'has perdut? Sort que els texans pensen en tot.
Torre amb dipòsit d'aigua incinada, prop de Groom, Texas;amb l'estrella de Nadal dalt de tot.
Muntant la tenda a Amarillo, Texas
Escrivint al bloc el mateix dia que la foto d'abans.
La peculiar estampa del Cadillac Ranch, també a Amarillo.
1.139 milles cap a Chicago, 1.139 milles cap a Los Angeles.Al punt mig de la Ruta 66 a Adrian, Texas.
La Plaza de Santa Fe, New Mexico
El 66 Diner d'Albuquerque, New Mexico
La cambrera que ens va atendre al Diner,amb el seu uniforme-disfressa dels anys 50
El Painted Desert, part del secarral d'Arizonaconvertit en parc nacional.
El Motel Wigwam de Holbrook, Arizona; que comptaamb una altra sucursal a Rialto, California.
Als lloms de la insígnia del Jackrabbit Trading Post,prop de Joseph City, Arizona.
El rellotge s'ha aturat a Oatman, Arizona; poble enmig del desert que per lesfestivitats del 4 de juliol celebra un concurs d'ous ferrats
al carrer amb la calor del sol.
Una de les interminables rectes camí de Califòrnia.
Pont del 1914 sobre el Colorado a la frontera entre Arizonai California, actualment atravessat per una tuberia.
Emplaçament del primer restaurant dels germans McDonalda San Bernardino, California.
Posta de sol sobre el Pacífic i el Santa Monica Pier
Porta d'entrada al Pier
Beverly Wilshire Hotel, amb el Rolls esperant a la porta
A Rodeo Drive fins i tot les vagabundes tenen classe.Antes muerta que sencilla!
Les empremtes dels famosos al teatre xinèsMostra un mapa més gran
El que hem fet fins ara
The City of Angels (Los Angeles - Fresno, CA)
Ahir vam acabar la Ruta 66, i la veritat, fa bastanta peneta veure com el pas dels anys ha pogut amb tot un mite. Gràcies als esforços d'algunes associacions es conserven alguns trams i alguns establiments han estat restaurats, però no té res a veure amb el que un dia va arribar a ser anomenat com "el carrer principal dels Estats Units". No obstant això ha estat tota una experiència digna de recordar el fet de recórrer les gairebé 2.2oo milles d'aquesta antiga carretera, unes 2.800 entre les desviacions i les voltes que hem donat pel nostre compte al marge de la Ruta.
Avui el dia ha començat amb una llarga sessió d'autopista, hem trigat gairebé una hora i mitja en arribar des del motel fins a la platja de Santa Mònica de nou, tot i que només eren trenta-vuit milles hem pogut compartir el trajecte matutí de cada dia amb molts angelins i angelines que es desplacen per la Santa Ana i la Santa Monica Freeway, autovies de quatre carrils per a cada sentit (amb carrils addicionals d'entrada, sortida i vehicles d'alta ocupació, a partir de dos passatgers) plens de cotxes i en alguns moments (com per exemple, prop de la sortida per l'aeroport internacional de Los Angeles, el LAX) completament repleta i congestionada, impressionant.
En arribar a la platja i deixar el cotxe (si et busques la vida pots aparcar-lo prop de la platja a preu de parquímetre o fins i tot gratis) hem procedit a caminar per Ocean Avenue primer, i després pel passeig marítim (Ocean Front Walk, o simplement, The Promenade), on hem pogut tornar a apreciar a llum del dia tota la magnitud de l'oceà Pacífic i de la platja mateixa, d'una amplada considerable, i que oferia les típiques estampes d'aquest emplaçament: ciclistes, patinadors i patinadores, gent corrent, vagabunds dormint, gent tronada de tota mena i, com no, turistes amb la càmera (com nosaltres).
El nostre passeig ha acabat al Santa Monica Pier, un moll que m'ha recordat bastant al que vam estar a Manhattan, però en aquest cas més moll de veritat i menys centre comercial, és a dir, una estructura de fustes de forma rectangular que reposa damunt del mar. També estava farcit de botiguetes, bars, i xiringuitos amb la mateixa quincalla que es pot trobar a qualsevol punt turístic de les costes catalanes, des d'Empuriabrava fins a Sant Carles de la Ràpita. Uns quants pescadors entrats en anys i els treballadors de la zona li acabaven de donar el toc autèntic, i les vistes de la platja eren bones tot i que ho haguessin estat més de no haver estat per l'smog, la boira-fum que ja vam poder empassar a New York City i que a Los Angeles també habita en abundant presència, donat l'immens parc automobilístic amb què compta aquesta ciutat.
Després d'aquest idíl·lic paratge ens hem adreçat allà on crema la foguera de les vanitats, que diria aquell. Beverly Hills ha estat el nostre següent objectiu, concretament, els carrers de Rodeo Drive i Wilshire Boulevard. Hem aparcat el cotxe en una zona de parquímetre (on l'anterior ocupant ens ha regalat gairebé un quart d'hora que nosaltres també hem regalat al següent) al costat mateix de Rodeo Drive, on les botigues de les marques més súper-híper-mega-exclusives-i-re-pijes de la muerte s'acumulen i es barallen per veure qui té l'edifici més pressumptuós, amb el segurata més quadrat a la porta i les lletres més daurades, sense importar quants clients hi entren. Després hem baixat fins Wilshire Boulevard on hem vist una mica més del mateix i el Beverly Wilshire, un dels hotels més luxuriosos de la ciutat (i suposo que també del país i del món) famós també per la pel·lícula Pretty Woman. Quan hem tornat a buscar el cotxe hem passat per Via Rodeo (com un petit Carrer Major dins Rodeo Drive) i després d'acabar de contemplar tant de luxe hem sortit per potes cap a un lloc més pobre però igual o més glamourós: Hollywood.
Bruce Willis, Sharon Stone, Michelle Pfeiffer, Groucho Marx, Aretha Franklin, Ray Charles, Larry King, les germanes Olsen o Charles Chaplin són només alguns dels moltíssims noms d'actors, cantants i personatges variats que es poden veure immortalitzats al passeig de la fama, el mateix Hollywood Boulevard. El Grauman's Chinese Theater (Teatre Xinès), amb les petjades, les mans i les signatures d'actors mítics també ha estat una altra visita memorable, on hem pogut veure les extremitats estampades al ciment de celebritats tan diverses com Clark Gable, Rita Hayworth, Jack Lemmon, Cantinflas, Arnold Schwarzenegger, Eddie Murphy, Whoopie Goldberg, Denzel Washington, Mel Gibson, Tom Hanks, Jack Nicholson, Samuel L. Jackson o Angela Lansbury.
El que no hem pogut veure, potser per despiste, potser per falta de documentació; ha estat el cartell de HOLLYWOOD que està situat en una de les muntanyes que queden darrere de la ciutat. Una decepció...
Després de dinar hem pujat al cotxe i hem posat rumb cap a Fresno, on farem nit abans d'arribar al parc nacional de Yosemite. No sé com estarà el tema de l'Internet però és possible que estem una nit sense accedir-hi. La propera nit està previst que dormim en un càmping al mateix parc de Yosemite, però la següent podria ser que dormíssim en un motel (o un càmping amb wi-fi) de camí a Yellowstone. Intentarem trobar Internet per mantenir-vos al dia de les nostres desventures!
Avui el dia ha començat amb una llarga sessió d'autopista, hem trigat gairebé una hora i mitja en arribar des del motel fins a la platja de Santa Mònica de nou, tot i que només eren trenta-vuit milles hem pogut compartir el trajecte matutí de cada dia amb molts angelins i angelines que es desplacen per la Santa Ana i la Santa Monica Freeway, autovies de quatre carrils per a cada sentit (amb carrils addicionals d'entrada, sortida i vehicles d'alta ocupació, a partir de dos passatgers) plens de cotxes i en alguns moments (com per exemple, prop de la sortida per l'aeroport internacional de Los Angeles, el LAX) completament repleta i congestionada, impressionant.
En arribar a la platja i deixar el cotxe (si et busques la vida pots aparcar-lo prop de la platja a preu de parquímetre o fins i tot gratis) hem procedit a caminar per Ocean Avenue primer, i després pel passeig marítim (Ocean Front Walk, o simplement, The Promenade), on hem pogut tornar a apreciar a llum del dia tota la magnitud de l'oceà Pacífic i de la platja mateixa, d'una amplada considerable, i que oferia les típiques estampes d'aquest emplaçament: ciclistes, patinadors i patinadores, gent corrent, vagabunds dormint, gent tronada de tota mena i, com no, turistes amb la càmera (com nosaltres).
El nostre passeig ha acabat al Santa Monica Pier, un moll que m'ha recordat bastant al que vam estar a Manhattan, però en aquest cas més moll de veritat i menys centre comercial, és a dir, una estructura de fustes de forma rectangular que reposa damunt del mar. També estava farcit de botiguetes, bars, i xiringuitos amb la mateixa quincalla que es pot trobar a qualsevol punt turístic de les costes catalanes, des d'Empuriabrava fins a Sant Carles de la Ràpita. Uns quants pescadors entrats en anys i els treballadors de la zona li acabaven de donar el toc autèntic, i les vistes de la platja eren bones tot i que ho haguessin estat més de no haver estat per l'smog, la boira-fum que ja vam poder empassar a New York City i que a Los Angeles també habita en abundant presència, donat l'immens parc automobilístic amb què compta aquesta ciutat.
Després d'aquest idíl·lic paratge ens hem adreçat allà on crema la foguera de les vanitats, que diria aquell. Beverly Hills ha estat el nostre següent objectiu, concretament, els carrers de Rodeo Drive i Wilshire Boulevard. Hem aparcat el cotxe en una zona de parquímetre (on l'anterior ocupant ens ha regalat gairebé un quart d'hora que nosaltres també hem regalat al següent) al costat mateix de Rodeo Drive, on les botigues de les marques més súper-híper-mega-exclusives-i-re-pijes de la muerte s'acumulen i es barallen per veure qui té l'edifici més pressumptuós, amb el segurata més quadrat a la porta i les lletres més daurades, sense importar quants clients hi entren. Després hem baixat fins Wilshire Boulevard on hem vist una mica més del mateix i el Beverly Wilshire, un dels hotels més luxuriosos de la ciutat (i suposo que també del país i del món) famós també per la pel·lícula Pretty Woman. Quan hem tornat a buscar el cotxe hem passat per Via Rodeo (com un petit Carrer Major dins Rodeo Drive) i després d'acabar de contemplar tant de luxe hem sortit per potes cap a un lloc més pobre però igual o més glamourós: Hollywood.
Bruce Willis, Sharon Stone, Michelle Pfeiffer, Groucho Marx, Aretha Franklin, Ray Charles, Larry King, les germanes Olsen o Charles Chaplin són només alguns dels moltíssims noms d'actors, cantants i personatges variats que es poden veure immortalitzats al passeig de la fama, el mateix Hollywood Boulevard. El Grauman's Chinese Theater (Teatre Xinès), amb les petjades, les mans i les signatures d'actors mítics també ha estat una altra visita memorable, on hem pogut veure les extremitats estampades al ciment de celebritats tan diverses com Clark Gable, Rita Hayworth, Jack Lemmon, Cantinflas, Arnold Schwarzenegger, Eddie Murphy, Whoopie Goldberg, Denzel Washington, Mel Gibson, Tom Hanks, Jack Nicholson, Samuel L. Jackson o Angela Lansbury.
El que no hem pogut veure, potser per despiste, potser per falta de documentació; ha estat el cartell de HOLLYWOOD que està situat en una de les muntanyes que queden darrere de la ciutat. Una decepció...
Després de dinar hem pujat al cotxe i hem posat rumb cap a Fresno, on farem nit abans d'arribar al parc nacional de Yosemite. No sé com estarà el tema de l'Internet però és possible que estem una nit sense accedir-hi. La propera nit està previst que dormim en un càmping al mateix parc de Yosemite, però la següent podria ser que dormíssim en un motel (o un càmping amb wi-fi) de camí a Yellowstone. Intentarem trobar Internet per mantenir-vos al dia de les nostres desventures!
dimarts, 23 de setembre del 2008
Route 66: complete! (Needles - Los Angeles, CA)
Ja hem tocat el Pacífic. Ja hem arribat a Los Angeles. Ja hem acabat la Ruta 66!
Ha estat un llarg viatge de carretera, amb una etapa final que ha estat una guinda. Pel matí, atravessar el desert de Mojave: sorra, matolls, pobles fantasma, calor i polseguera. Per la tarda, atravessar l'àrea metropolitana de Los Angeles: cotxes, cotxes, embolics, ensurts, mitja volta, més cotxes, entra a l'autovia, surt de l'autovia, una mica més de cotxes...
La travessia del matí ha tingut la seva part d'epopeia, amb una calor bastant forta però que minvava a mesura que baixàvem per la vall. Els pobles fantasma s'erigien enmig del desert, amb a penes quatre cases en ruïnes, algun col·legi, església, motel o benzinera i l'estació de tren, perquè si una cosa atravessa el desert de Mojave a part de la calor i la carretera és la via del tren. Haurem vist com set o vuit convois de tren interminables, molt llargs i amb dues o tres màquines cadascun.
Hem parat a fer una Coca-Cola i unes patates fregides en un cafè de carretera d'un lloc anomenat Ludlow, on dues senyores grans atenien la poca clientel·la que tenien, i a nosaltres també. El lloc era curiós, amb tot de fotografies d'artistes desconeguts per a mi, excepte una foto d'una de les cambreres amb l'Elvis (òbviament, anys enrere) i una del Ray Charles. No han estat gaire simpàtiques, així que com que no s'han guanyat la propina hem pagat just i hem marxat per rodes (bé, no tant però gairebé).
Abans d'arribar a San Bernardino hem fet l'habitual canvi de conductor, i al principi ha estat bé, amb una baixada llarguíssima que ens feia entendre que ja arribàvem. Ara bé, fins que hem arribat al centre de Los Angeles ha estat una llarga travessia entre els nusos de carreteres i les riuades de vehicles, amb algun que altre ensurt, frenades brusques i pitades dels altres. Ho sento, no sóc del poble...
Tot i això, hem arribat al final de la històrica Ruta 66 on es creuen Broadway i el 7th, en ple centre històric de la ciutat. Després de la foto de rigor hem anat fins a baix de tot, fet que ens ha portat una altra hora i mitja o parell d'hores, fins a la platja de Santa Mònica, que és fins on el posterior alineament de la Ruta arribava. No ens hi hem entretingut gaire perquè el Sol ja estava a mig pondre, perquè demà hi tornarem i perquè teníem un motel barat guipat a Anaheim, a una altra hora de distància amb el cotxe.
Dit això, queda acabada la Ruta 66. Ara estic massa cansat (i també mig refredat des de l'acampada a Flagstaff) per reflexionar sobre el que això representa, així que espero que em perdoneu, com més aviat em sigui possible m'hi entretindré més i posaré les últimes fotos de la Ruta 66.
Demà visitarem Los Angeles a fons i posarem rumb cap al segon parc nacional del viatge, el de Yosemite, terra d'arbres, parets de roca i óssos. Bona nit!
PD: seguim amb els aniversaris, avui li toca a la Diana: gran persona, millor amistat, companya de trifulques variades així com de promoció i generació, de manera que li'n cauen 22. Que els compleixis feliçment i con mucho asssúcar!
Ha estat un llarg viatge de carretera, amb una etapa final que ha estat una guinda. Pel matí, atravessar el desert de Mojave: sorra, matolls, pobles fantasma, calor i polseguera. Per la tarda, atravessar l'àrea metropolitana de Los Angeles: cotxes, cotxes, embolics, ensurts, mitja volta, més cotxes, entra a l'autovia, surt de l'autovia, una mica més de cotxes...
La travessia del matí ha tingut la seva part d'epopeia, amb una calor bastant forta però que minvava a mesura que baixàvem per la vall. Els pobles fantasma s'erigien enmig del desert, amb a penes quatre cases en ruïnes, algun col·legi, església, motel o benzinera i l'estació de tren, perquè si una cosa atravessa el desert de Mojave a part de la calor i la carretera és la via del tren. Haurem vist com set o vuit convois de tren interminables, molt llargs i amb dues o tres màquines cadascun.
Hem parat a fer una Coca-Cola i unes patates fregides en un cafè de carretera d'un lloc anomenat Ludlow, on dues senyores grans atenien la poca clientel·la que tenien, i a nosaltres també. El lloc era curiós, amb tot de fotografies d'artistes desconeguts per a mi, excepte una foto d'una de les cambreres amb l'Elvis (òbviament, anys enrere) i una del Ray Charles. No han estat gaire simpàtiques, així que com que no s'han guanyat la propina hem pagat just i hem marxat per rodes (bé, no tant però gairebé).
Abans d'arribar a San Bernardino hem fet l'habitual canvi de conductor, i al principi ha estat bé, amb una baixada llarguíssima que ens feia entendre que ja arribàvem. Ara bé, fins que hem arribat al centre de Los Angeles ha estat una llarga travessia entre els nusos de carreteres i les riuades de vehicles, amb algun que altre ensurt, frenades brusques i pitades dels altres. Ho sento, no sóc del poble...
Tot i això, hem arribat al final de la històrica Ruta 66 on es creuen Broadway i el 7th, en ple centre històric de la ciutat. Després de la foto de rigor hem anat fins a baix de tot, fet que ens ha portat una altra hora i mitja o parell d'hores, fins a la platja de Santa Mònica, que és fins on el posterior alineament de la Ruta arribava. No ens hi hem entretingut gaire perquè el Sol ja estava a mig pondre, perquè demà hi tornarem i perquè teníem un motel barat guipat a Anaheim, a una altra hora de distància amb el cotxe.
Dit això, queda acabada la Ruta 66. Ara estic massa cansat (i també mig refredat des de l'acampada a Flagstaff) per reflexionar sobre el que això representa, així que espero que em perdoneu, com més aviat em sigui possible m'hi entretindré més i posaré les últimes fotos de la Ruta 66.
Demà visitarem Los Angeles a fons i posarem rumb cap al segon parc nacional del viatge, el de Yosemite, terra d'arbres, parets de roca i óssos. Bona nit!
PD: seguim amb els aniversaris, avui li toca a la Diana: gran persona, millor amistat, companya de trifulques variades així com de promoció i generació, de manera que li'n cauen 22. Que els compleixis feliçment i con mucho asssúcar!
dilluns, 22 de setembre del 2008
El principi del final: Flagstaff, AZ - Needles, CA
La tercera nit al càmping ha estat una mica millor que les altres, ja que cadascuna de les anteriors havia aportat dades per intentar evitar algunes de les experiències negatives que havíem viscut.
Ens hem llevat aviat i com que no havíem comprat res per esmorzar hem anat a una carreta que hi havia dins del càmping on preparaven esmorzars, i ens hem pres uns ous ferrats amb bacon i unes patates ratllades fregides i condimentades anomenades hash browns, boníssim, un esmorzar contundent. Només sortir del càmping ja ens hem penedit de no haver fet una cosa més ahir per la nit: anar al Museum Club de Flagstaff, un local que va engegar per allà als anys 30 i que encara serveix menjars, begudes i entreteniment a tothom que s'hi acosti. Teníem intenció d'anar-hi però ahir, després de muntar la tenda i comprar, preparar i menjar el sopar no quedaven gaire ganes, i més sense saber ben bé on era. Aquest matí hem pogut comprovar que estava a escassos centenars de metres del càmping i ens hem penedit de no haver-hi anat.
Després de trobar un parell de trams històrics de la Ruta 66 que portaven a finals sense sortida hem trobat el bo, que atravessa el Kaibab National Forest. Dins aquest bosc la Ruta assoleix el seu punt més alt, assolint una mica més de dos mil cinc-cents metres d'altitud. El paratge és un bosc majestuós, amb animals, casetes i càmpings aquí i allà; a més dels típics motels i altres establiments a la ruïna. Poc després hem hagut de tornar a rodar per la Interstate 40 perquè cap dels trams de la ruta era transitable fins a Williams, un poble que encara conserva tot l'aspecte de fa un parell de segles, ple de botiguetes atrapa-turistes però amb un cert encant en definitiva.
Sortint de Williams tornàvem a estar igual, no teníem cap altra opció que agafar l'autovia fins a Ashfork, un poblet amb un parell de motels abandonats i que també tenia tot l'aspecte d'haver-s'hi aturat el temps uns cent cinquanta anys enrere. Poc després d'aquest poble, a l'altura de la sortida 139 de la Interstate, començava el tram de Ruta 66 més llarg que transcorre per l'estat d'Arizona, unes quaranta-cinc milles ininterrompudes de carretera recta com la trajectòria d'una bala la major part del temps, tot i que malauradament amb poc a veure.
Les excepcions han estat un poble anomenat Seligman, que també estava plagat de botiguetes i cafès amb souvenirs però que donava realment goig de veure. Allò era can turista, i allà és on ens hem trobat el major grup de gent que transcorria per la ruta, amb autobusos "de l'Imserso" versió americana i tot. La resta del traçat pasava per una amplíssima vall, que quedava a unes desenes de milles darrere del Grand Canyon, on ocasionalment s'hi podia apreciar la formació de remolins que semblaven petits tornados o tormentes de sorra. Més tard hem atravessat el Crozier Canyon, una zona de formacions rocoses inversemblants i atractives a la vista, fins que hem trobat una recta interminable que ens ha dut a Kingman, on hem dinat i hem intercanviat els seients del cotxe.
Faltaven poques milles per arribar al nostre objectiu d'avui, el primer poble que trobéssim havent atravessat la frontera amb Califòrnia. El que no sabíem és que la carretera pujava per uns turons i que es tornava inversemblantment enrevessada i revirada després d'una recta d'unes nou milles. La carretera serpentejava fins dalt de tot d'una muntanya bastant alta, on hem parat per apreciar el paisatge i seguir baixant per una zona on l'activitat minera que va despertar la febre d'or fa uns segles encara perdura. Així hem arribat fins un dels pocs pobles que hem passat, anomenat Oatman, on hi havia una espècie de mercadet turístic amb una representació d'un duel i un tiroteig enmig del carrer.
Un cop hem baixat de la zona minera i hem arribat a on la carretera agafa la seva forma més habitual les milles que ens quedaven ja eren menys de deu, hem atravessat el tercer riu mític d'amèrica, el Colorado, i al mateix temps hem entrat a l'últim estat que atravessa la ruta, la daurada Califòrnia. Avui farem nit a un poble que es diu Needles, una població de menys de cinc mil persones però que té McDonalds, Arby's, Taco Bell, tres botigues de licors i tabac, sis o set esglésies i una de les temperatures mitjanes més elevades del país. Esperem que la calor no ens impedeixi dormir de gust. Bona nit!!
Ens hem llevat aviat i com que no havíem comprat res per esmorzar hem anat a una carreta que hi havia dins del càmping on preparaven esmorzars, i ens hem pres uns ous ferrats amb bacon i unes patates ratllades fregides i condimentades anomenades hash browns, boníssim, un esmorzar contundent. Només sortir del càmping ja ens hem penedit de no haver fet una cosa més ahir per la nit: anar al Museum Club de Flagstaff, un local que va engegar per allà als anys 30 i que encara serveix menjars, begudes i entreteniment a tothom que s'hi acosti. Teníem intenció d'anar-hi però ahir, després de muntar la tenda i comprar, preparar i menjar el sopar no quedaven gaire ganes, i més sense saber ben bé on era. Aquest matí hem pogut comprovar que estava a escassos centenars de metres del càmping i ens hem penedit de no haver-hi anat.
Després de trobar un parell de trams històrics de la Ruta 66 que portaven a finals sense sortida hem trobat el bo, que atravessa el Kaibab National Forest. Dins aquest bosc la Ruta assoleix el seu punt més alt, assolint una mica més de dos mil cinc-cents metres d'altitud. El paratge és un bosc majestuós, amb animals, casetes i càmpings aquí i allà; a més dels típics motels i altres establiments a la ruïna. Poc després hem hagut de tornar a rodar per la Interstate 40 perquè cap dels trams de la ruta era transitable fins a Williams, un poble que encara conserva tot l'aspecte de fa un parell de segles, ple de botiguetes atrapa-turistes però amb un cert encant en definitiva.
Sortint de Williams tornàvem a estar igual, no teníem cap altra opció que agafar l'autovia fins a Ashfork, un poblet amb un parell de motels abandonats i que també tenia tot l'aspecte d'haver-s'hi aturat el temps uns cent cinquanta anys enrere. Poc després d'aquest poble, a l'altura de la sortida 139 de la Interstate, començava el tram de Ruta 66 més llarg que transcorre per l'estat d'Arizona, unes quaranta-cinc milles ininterrompudes de carretera recta com la trajectòria d'una bala la major part del temps, tot i que malauradament amb poc a veure.
Les excepcions han estat un poble anomenat Seligman, que també estava plagat de botiguetes i cafès amb souvenirs però que donava realment goig de veure. Allò era can turista, i allà és on ens hem trobat el major grup de gent que transcorria per la ruta, amb autobusos "de l'Imserso" versió americana i tot. La resta del traçat pasava per una amplíssima vall, que quedava a unes desenes de milles darrere del Grand Canyon, on ocasionalment s'hi podia apreciar la formació de remolins que semblaven petits tornados o tormentes de sorra. Més tard hem atravessat el Crozier Canyon, una zona de formacions rocoses inversemblants i atractives a la vista, fins que hem trobat una recta interminable que ens ha dut a Kingman, on hem dinat i hem intercanviat els seients del cotxe.
Faltaven poques milles per arribar al nostre objectiu d'avui, el primer poble que trobéssim havent atravessat la frontera amb Califòrnia. El que no sabíem és que la carretera pujava per uns turons i que es tornava inversemblantment enrevessada i revirada després d'una recta d'unes nou milles. La carretera serpentejava fins dalt de tot d'una muntanya bastant alta, on hem parat per apreciar el paisatge i seguir baixant per una zona on l'activitat minera que va despertar la febre d'or fa uns segles encara perdura. Així hem arribat fins un dels pocs pobles que hem passat, anomenat Oatman, on hi havia una espècie de mercadet turístic amb una representació d'un duel i un tiroteig enmig del carrer.
Un cop hem baixat de la zona minera i hem arribat a on la carretera agafa la seva forma més habitual les milles que ens quedaven ja eren menys de deu, hem atravessat el tercer riu mític d'amèrica, el Colorado, i al mateix temps hem entrat a l'últim estat que atravessa la ruta, la daurada Califòrnia. Avui farem nit a un poble que es diu Needles, una població de menys de cinc mil persones però que té McDonalds, Arby's, Taco Bell, tres botigues de licors i tabac, sis o set esglésies i una de les temperatures mitjanes més elevades del país. Esperem que la calor no ens impedeixi dormir de gust. Bona nit!!
diumenge, 21 de setembre del 2008
A l'Oest del Río Grande: Gallup, New Mexico - Flagstaff, Arizona
Com senta de bé dormir en un motel després d'acampar dues nits seguides. Un llit com déu mana, una rentadora per fer la primera bugada, i un esmorzar calent a base de cereals i gofres han començat el dia de la millor manera possible.
Després d'abandonar la nostra habitació hem anat a donar un tomb per Gallup, on la principal atracció de la Ruta 66 és el Motel El Rancho, on nombroses estrelles del món del cinema (entre ells l'ex-president Ronald Reagan) van allotjar-se en els seus temps de glòria. Després d'això i una volteta pel carrer que porta el nom de la Ruta ens hem dirigit cap a Arizona, on hem tornat a guanyar una hora al rellotge perquè durant l'estiu i la tardor aquest estat es regeix per la zona horària del pacífic. Una parada de rigor en una àrea de descans amb centre d'informació ens han servit per documentar-nos una mica més i volcar-nos plenament de nou a la carretera.
Poc després de sortir de Gallup hem comprovat que l'estat de la Ruta 66 original està bastant deteriorat, amb la qual cosa hem anat entrant i sortint de la Interstate per atansar-nos a les atraccions que ens cridaven més l'atenció. Hem deixat enrere els últims pobles de New Mexico (Defiance i Manuelito) i hem entrat a l'estat d'Arizona. Al costat mateix de la Interstate hem pogut veure bastantes formacions rocoses curioses que donaven a entendre que fa anys i panys per allà hi transcorria un riu, a més de nombrosos trading posts o botiguetes de manufactures índies, com Yellowhorse, Ortega o la de Fort Courage, ubicada en el que semblaven els vestigis d'una fortificació.
Lupton, Houck, Querino, Sanders, Navajo i Pinta són els pobles pels que passava la vella Route 66, que actualment transcorre per camins reventats o per dins de propietats privades, així que hem hagut de seguir entrant i sortint de la Interstate 40 per atansar-nos a veure les ruïnes i les curiositats d'aquesta carretera. Menció especial per un lloc proper al Dead River, un riu mig assecat que creua la I-40 i que ofereix una estampa digna de menció: cases abandonades, cotxes oxidats també deixats de la mà de Déu, corbs, voltors, algun antílop i molta pols.
Arribats a aquest punt hem fet el recorregut pel primer parc nacional que creua el nostre camí, el Petrified Forest. Hem començat l'itinerari per la secció nord d'aquest parc atravessat per la Interstate, anomenada Painted Desert (o desert pintat), una vasta extensió de terra coneguda com badlands en anglès, (mal pais en castellà) que permet recrear la vista observant els capricis del lent treball de la erosió en la terra arenosa d'aquests paratges, a més de fòssils i algun esquelet de dinosaure. Cap al sud queda la part que dóna nom al parc, el Petrified Forest (bosc petrificat), amb una ciutat indígena i pintures a la roca de fa mil anys i un estrany fenòmen geològic, nombrosos troncs d'arbres (amb tot l'aspecte de ser-ho) fossilitzats i convertits en pedra pura, amb uns colors i unes formes bastant maques.
Sortint del parc pel sud hem trobat un petit ramat d'antílops, i després de retratar-los i filmar-los a plaer hem seguit per la I-40 cap a Holbrook, on hem dinat i hem vist un altre dels punts mítics de la Ruta, el Wigwam Motel; un hotel de carretera que té com a principal curiositat el fet que les habitacions tinguin forma de tipi, les tendes típiques dels indis americans; i amb un aparcament ple de cotxes dels anys cinquanta bastant ben conservats. Segur que en altres anys lluïa millor aspecte, però s'ha de remarcar que actualment segueix allotjant-hi viatgers.
La carretera no havia recuperat la condició de transitable encara, i ens hem vist obligats a seguir entrant i sortint de la Interstate per poder veure algunes de les poques coses que encara queden per veure d'aquesta Ruta desapareguda. Geronimo, Joseph City, el Jackrabbit trading post o Winslow són algun dels llocs on ens hem aturat, amb menció especial per l'últim.
Resulta que aquest poble és nombrat en una cançó dels Eagles titulada Taking it easy, que en una de les seves estrofes conté aquesta frase: "Standing on a corner in Winslow, Arizona" (estic en una cantonada de Winslow, Arizona). Doncs bé, després de voltar una mica pel poble per tal de trobar l'estàtua he vist que a la mateixa cantonada, al carrer transversal respecte el que baixàvem hi havia un lloc ideal per deixar el cotxe i baixar a fer les fotos de rigor. Doncs bé, jo m'he quedat al volant del cotxe esperant, i he pogut esperar com un parell de persones se'm miraven amb cara estranyada. He pensat "què passa, no heu vist mai un turista?", i quan ha tornat l'Òscar hem seguit pel mateix carrer on havia aparcat, amb la sorpresa majúscula quan he vist que venia un Jeep de cara.
Merda! Estàvem contra direcció, el conductor del Jeep també se'ns ha mirat com si veiés dos extraterrestres i mig rient. Jo entenia que pogués riure per la maniobra que havíem fet, però en realitat el cabró reia perquè darrere portava un cotxe de policia. Garratibats, hem pogut comprovar com l'oficial posava les llums, parava, baixava del cotxe i s'adreçava cap a nosaltres; però hem respirat tranquils quan hem vist que tot i estar seriós anava de bones. Ens ha dit que la Ruta 66 no es podia transitar fins a Flagstaff i que havíem d'agafar la Interstate de nou, ha parat el trànsit perquè giréssim cua i aquí ja l'hem perdut de vista. Ha estat només un ensurt però la flaire d'excrement fresc flotava en l'ambient...
I així hem arribat fins el punt on ens trobem, Flagstaff, Arizona. Hem intentat buscar un motel però avui és dissabte i la cosa està xunga, ens han demanat des de 80 fins a 110 dòlars (impostos a part) per poder dormir en una habitació, així que hem posat rumb al càmping, hem plantat la tenda, hem comprat una mica de carn i unes cerveses i ens disposem a passar una nit més sota els estels. Demà ja estarem a Califòrnia, i les senyals que indiquen el final de la ruta cap a Los Angeles seran més nombroses.
Aprofito aquest missatge per encetar la tanda d'aniversaris que ve en aquests deu dies, felicitant el meu estimat pare que avui compleix ni més ni menys que de 42 anys. Felicitats, petons i bona nit!
Després d'abandonar la nostra habitació hem anat a donar un tomb per Gallup, on la principal atracció de la Ruta 66 és el Motel El Rancho, on nombroses estrelles del món del cinema (entre ells l'ex-president Ronald Reagan) van allotjar-se en els seus temps de glòria. Després d'això i una volteta pel carrer que porta el nom de la Ruta ens hem dirigit cap a Arizona, on hem tornat a guanyar una hora al rellotge perquè durant l'estiu i la tardor aquest estat es regeix per la zona horària del pacífic. Una parada de rigor en una àrea de descans amb centre d'informació ens han servit per documentar-nos una mica més i volcar-nos plenament de nou a la carretera.
Poc després de sortir de Gallup hem comprovat que l'estat de la Ruta 66 original està bastant deteriorat, amb la qual cosa hem anat entrant i sortint de la Interstate per atansar-nos a les atraccions que ens cridaven més l'atenció. Hem deixat enrere els últims pobles de New Mexico (Defiance i Manuelito) i hem entrat a l'estat d'Arizona. Al costat mateix de la Interstate hem pogut veure bastantes formacions rocoses curioses que donaven a entendre que fa anys i panys per allà hi transcorria un riu, a més de nombrosos trading posts o botiguetes de manufactures índies, com Yellowhorse, Ortega o la de Fort Courage, ubicada en el que semblaven els vestigis d'una fortificació.
Lupton, Houck, Querino, Sanders, Navajo i Pinta són els pobles pels que passava la vella Route 66, que actualment transcorre per camins reventats o per dins de propietats privades, així que hem hagut de seguir entrant i sortint de la Interstate 40 per atansar-nos a veure les ruïnes i les curiositats d'aquesta carretera. Menció especial per un lloc proper al Dead River, un riu mig assecat que creua la I-40 i que ofereix una estampa digna de menció: cases abandonades, cotxes oxidats també deixats de la mà de Déu, corbs, voltors, algun antílop i molta pols.
Arribats a aquest punt hem fet el recorregut pel primer parc nacional que creua el nostre camí, el Petrified Forest. Hem començat l'itinerari per la secció nord d'aquest parc atravessat per la Interstate, anomenada Painted Desert (o desert pintat), una vasta extensió de terra coneguda com badlands en anglès, (mal pais en castellà) que permet recrear la vista observant els capricis del lent treball de la erosió en la terra arenosa d'aquests paratges, a més de fòssils i algun esquelet de dinosaure. Cap al sud queda la part que dóna nom al parc, el Petrified Forest (bosc petrificat), amb una ciutat indígena i pintures a la roca de fa mil anys i un estrany fenòmen geològic, nombrosos troncs d'arbres (amb tot l'aspecte de ser-ho) fossilitzats i convertits en pedra pura, amb uns colors i unes formes bastant maques.
Sortint del parc pel sud hem trobat un petit ramat d'antílops, i després de retratar-los i filmar-los a plaer hem seguit per la I-40 cap a Holbrook, on hem dinat i hem vist un altre dels punts mítics de la Ruta, el Wigwam Motel; un hotel de carretera que té com a principal curiositat el fet que les habitacions tinguin forma de tipi, les tendes típiques dels indis americans; i amb un aparcament ple de cotxes dels anys cinquanta bastant ben conservats. Segur que en altres anys lluïa millor aspecte, però s'ha de remarcar que actualment segueix allotjant-hi viatgers.
La carretera no havia recuperat la condició de transitable encara, i ens hem vist obligats a seguir entrant i sortint de la Interstate per poder veure algunes de les poques coses que encara queden per veure d'aquesta Ruta desapareguda. Geronimo, Joseph City, el Jackrabbit trading post o Winslow són algun dels llocs on ens hem aturat, amb menció especial per l'últim.
Resulta que aquest poble és nombrat en una cançó dels Eagles titulada Taking it easy, que en una de les seves estrofes conté aquesta frase: "Standing on a corner in Winslow, Arizona" (estic en una cantonada de Winslow, Arizona). Doncs bé, després de voltar una mica pel poble per tal de trobar l'estàtua he vist que a la mateixa cantonada, al carrer transversal respecte el que baixàvem hi havia un lloc ideal per deixar el cotxe i baixar a fer les fotos de rigor. Doncs bé, jo m'he quedat al volant del cotxe esperant, i he pogut esperar com un parell de persones se'm miraven amb cara estranyada. He pensat "què passa, no heu vist mai un turista?", i quan ha tornat l'Òscar hem seguit pel mateix carrer on havia aparcat, amb la sorpresa majúscula quan he vist que venia un Jeep de cara.
Merda! Estàvem contra direcció, el conductor del Jeep també se'ns ha mirat com si veiés dos extraterrestres i mig rient. Jo entenia que pogués riure per la maniobra que havíem fet, però en realitat el cabró reia perquè darrere portava un cotxe de policia. Garratibats, hem pogut comprovar com l'oficial posava les llums, parava, baixava del cotxe i s'adreçava cap a nosaltres; però hem respirat tranquils quan hem vist que tot i estar seriós anava de bones. Ens ha dit que la Ruta 66 no es podia transitar fins a Flagstaff i que havíem d'agafar la Interstate de nou, ha parat el trànsit perquè giréssim cua i aquí ja l'hem perdut de vista. Ha estat només un ensurt però la flaire d'excrement fresc flotava en l'ambient...
I així hem arribat fins el punt on ens trobem, Flagstaff, Arizona. Hem intentat buscar un motel però avui és dissabte i la cosa està xunga, ens han demanat des de 80 fins a 110 dòlars (impostos a part) per poder dormir en una habitació, així que hem posat rumb al càmping, hem plantat la tenda, hem comprat una mica de carn i unes cerveses i ens disposem a passar una nit més sota els estels. Demà ja estarem a Califòrnia, i les senyals que indiquen el final de la ruta cap a Los Angeles seran més nombroses.
Aprofito aquest missatge per encetar la tanda d'aniversaris que ve en aquests deu dies, felicitant el meu estimat pare que avui compleix ni més ni menys que de 42 anys. Felicitats, petons i bona nit!
dissabte, 20 de setembre del 2008
Retorn al secarral: Santa Fe - Gallup (New Mexico)
No entraré en detalls de com va ser la nit d'ahir, perquè no va ser especialment memorable (només per la part on tocava dormir) i perquè ja està explicat en l'anterior post, així que aniré directament a la part en què hem arribat al poble de Santa Fe i l'hem visitat.
En arribar hem aparcat el cotxe al carrer i pagant parquímetre (un dòlar i vint, una hora i vint minuts) per anar a recórrer la part històrica de la ciutat. Destacar que tot i ser la capital de l'estat, amb una població d'unes setanta mil persones i una àrea metropolitana d'influència on hi viuen unes cent vuitanta mil, és una ciutat amb tot de cases baixes que imiten les edificacions de fang dels nadius, amb una espècie d'encant que perd part de la magia quan es descobreix que gairebé tot el que està mig bé de veure està pensat per sagnar turistes.
Tot i això la ciutat ofereix llocs sorprenents, com La Plaza, la plaça més gran i més cèntrica de Santa Fe, amb una gran àrea ajardinada amb bancs de l'època colonial, i tot de porxos al voltant de la plaça on els nadius venen les seves rampoines: arrecades, polseres, collarets, catifes, mantes, atrapa-somnis, parafernàlia artesanal en grans termes. Algunes parades de fajitas i tacos, bars i pocs negocis més acaben de poblar aquesta plaça; que tot i haver-hi passat cap a les nou i mitja del matí ja gaudia d'una activitat no frenètica però sí concorreguda.
A poca distància es poden veure la casa i l'església més antigues dels Estats Units, l'una al costat de l'altra. L'església ha patit tantes remodelacions, destruccions i reconstruccions que no ens ha despertat gaire més interès, i la casa amb veure-la per fora n'hi havia prou; més encara després de comprovar que estava enganxada a una pizzeria i que el pati era utilitzat pels regents del restaurant com a magatzem. Destacar també que a l'oest de New Mexico la presència de nadius es deu duplicar o triplicar, perquè de veure'n amb comptagotes passa a ser a la inversa, els que es veien rarament són blancs-caucàsics o negres i els que abunden són els indis.
La capella de Loreto o la catedral de Sant Francesc d'Assís són dos atractius més que hem preferit deixar de banda, perquè com cada dia havíem d'abocar-nos a la carretera, entrar a la capella costava gairebé el mateix que a l'Empire State Building (i ja em perdonaran els devots i els Santafeans punt de comparació) i la catedral estava envoltada de bastides, formigoneres i gent treballant, és a dir, en obres.
Així doncs hem sortit de Santa Fe i hem tornat a fer cap al sud, part del tram per l'autopista perquè segons la informació que teníem la Ruta 66 transcorria per camí sense paviment i en molt males condicions. A més a més, el tram entre Santa Fe i el poble de San Felipe comprenia només dos pobles (La Cienaga i La Bajada) que no oferien gaire a veure.
En aquestes a penes trenta milles el paisatge ha tornat a canviar radicalment mentre la temperatura anava pujant. De dormir en una vall muntanyosa hem passat a transitar un altre cop per les planes altes, àrides i tòrrides del nord-oest de New Mexico. San Felipe quedava una mica allunyat de la Ruta, així que no ens hi hem atansat, però seguint la Old Mother Road hem pogut veure els paratges que l'envolten, especialment una part anomenada Big Cut que sembla la riba d'un riu actualment dessecat, la qual cosa li confereix l'aspecte de Canyon del Colorado però descolorit i en miniatura.
Abans d'arribar-hi, però, hem pogut comprovar garratibats com d'enmig del no res, enmig de l'aridesa i la pols, s'erigia el Hollywood Casino, un tros d'edifici amb un circuit per curses de motos i cotxes pel fang amb una grada immensa. Coses d'aquestes que tenen els Estats Units i un no acaba d'entendre, però ves, què vols, si enmig del desert van erigir una ciutat i van posar-hi cinquanta casinos, per què no pot haver-ne un de sol també enmig d'enlloc una mica més al sud-est?
Encara estupefactes per aquesta troballa hem posat rumb a Albuquerque, passant pels poblets de Algodones, Angostura, Chical, El Llanito, Bernalillo o Alameda. Aquests dos últims ja es trobaven dins de l'àrea d'influència d'Albuquerque, i treballs a la carretera (manteniment de clavegueram i obres) ens han fet trobar una mica de tràfic aturat. Aquí ja era la una del migdia i el sol queia implacable fent pujar el termòmetre fins els 90ºF (aproximadament 32ºC).
La parada a Albuquerque ha estat al 66 Diner, un restaurant que ja teníem guipat d'un reportatge, tot ataviat amb parafernàlia de la Ruta 66 i amb el personal disfressat dels anys cinquanta. El tipus de construcció de l'edifici és el que es coneix com arquitectura googie, línies suaus acabades amb puntes, diagonals que pugen i baixen, colors pastel i neons a dojo; freqüent en cotxes, cinemes, restaurants i altres negocis dels anys cinquanta i seixanta; i inspirats en la cursa espacial i el desenvolupament atòmic. Tot plegat, un toc entre entranyable i cutrillo a la vegada.
El menjar fa honor a aquest tipus de restaurants, no excessivament car i de racions generoses, amb refills (és a dir, amb beguda il·limitada si s'opta per refrescs), batuts hipercalòrics, gelats immensos (hem vist un banana split que feia por de tanta nata i xarop que tenia) i hamburgueses com cal. Fa pensar bastant en una altra de les eternes contradiccions i preguntes que assalten el visitant que observa aquest país des de l'òptica d'un altre: com pot ser que tot estigui plagat d'Arby's, Wendy's, McDonald's, Burger Kings i locals de multinacionals que no tenen cap passió per la cuina, ni pel client, ni pel menjar, ni per res i que repel·len més que atreuen; quan això dels diners és un invent bastant bo tot i que actualment en declini i gairebé desaparegut? Això és el que porta la competència salvatge, això és el que voleu?
Jo he pres una hamburguesa amb formatge, bacon, ceba, enciam i xili amb les seves respectives patates; i l'Òscar ha optat per un pile up, un enorme plat de patates cuites també amb ceba, bacon, xili i dos ous de l'estil que es vulgui. Tot això i dues Coca-Coles ens han sortit per uns vint dòlars (tretze euros). M'agradaria veure quant en demanarien a Europa per això, i més en un lloc que està mig-considerat com una atracció turística però que es manté ferm en els seus principis de servir menjar bo, econòmic i amb una mica de dedicació i una atenció al client com cal.
Tips com lladres hem sortit d'Albuquerque com hem pogut, i tot i que al final se'ns ha complicat una mica més del que volíem per les obres i unes petites imprecisions en els mapes. Hem atravessat un dels altres rius mítics del continent americà, el Rio Grande, i hem anat passant per localitats suburbanes com Isleta, Los Lunas o Mesita. Després de tirar una estona més per la Interstate i atravessar un bon tros de Ruta sense pobles ni més atraccions que el paisatge (de per si prou bonic i entretenidor) ens hem posat per territori de la reserva índia de Laguna, un camí de polseguera ple de sots i grava, amb la curiositat de què en aquest tram i més endavant abunden a ambdós costats de la carretera formacions de roca volcànica, a més d'algun que altre motel abandonat o altres formacions rocoses sorprenents com la Owl Rock.
El cel s'estava ennuvolant i se'ns estava fent tard, així que hem seguit per la Interstate direcció a Gallup, on teníem intenció d'acampar una nit més. No obstant això, quan hem demanat a l'encarregat de la recepció si les tendes tenien accés a aigua i electricitat se'ns ha mirat com si fossim dos marcians i demanéssim una cosa poc comú, dient amb cara de fàstic que els llocs de les tendes són per les tendes i punt, ni llum ni aigua (com pensant "què s'han cregut aquests guiris, que això és un hotel?").
Sense llum i sense aigua, però amb Wi-Fi. Aquests americans...
Finalment ens hem allotjat en un motel de carretera un cop més, on les nostres esquenes i la nostra son agraïran no haver de patir totes les inclemències de dormir en una tenda sota el cel ras. Demà tenim previst arribar a Williams, Arizona; i guanyarem una hora més al rellotge perquè en aquest estat a l'estiu funcionen amb la zona horària del Pacífic, així que tindrem una hora més per veure món i per contar-vos-ho fidelment més tard. Intentaré posar fotos!
Bona nit!
En arribar hem aparcat el cotxe al carrer i pagant parquímetre (un dòlar i vint, una hora i vint minuts) per anar a recórrer la part històrica de la ciutat. Destacar que tot i ser la capital de l'estat, amb una població d'unes setanta mil persones i una àrea metropolitana d'influència on hi viuen unes cent vuitanta mil, és una ciutat amb tot de cases baixes que imiten les edificacions de fang dels nadius, amb una espècie d'encant que perd part de la magia quan es descobreix que gairebé tot el que està mig bé de veure està pensat per sagnar turistes.
Tot i això la ciutat ofereix llocs sorprenents, com La Plaza, la plaça més gran i més cèntrica de Santa Fe, amb una gran àrea ajardinada amb bancs de l'època colonial, i tot de porxos al voltant de la plaça on els nadius venen les seves rampoines: arrecades, polseres, collarets, catifes, mantes, atrapa-somnis, parafernàlia artesanal en grans termes. Algunes parades de fajitas i tacos, bars i pocs negocis més acaben de poblar aquesta plaça; que tot i haver-hi passat cap a les nou i mitja del matí ja gaudia d'una activitat no frenètica però sí concorreguda.
A poca distància es poden veure la casa i l'església més antigues dels Estats Units, l'una al costat de l'altra. L'església ha patit tantes remodelacions, destruccions i reconstruccions que no ens ha despertat gaire més interès, i la casa amb veure-la per fora n'hi havia prou; més encara després de comprovar que estava enganxada a una pizzeria i que el pati era utilitzat pels regents del restaurant com a magatzem. Destacar també que a l'oest de New Mexico la presència de nadius es deu duplicar o triplicar, perquè de veure'n amb comptagotes passa a ser a la inversa, els que es veien rarament són blancs-caucàsics o negres i els que abunden són els indis.
La capella de Loreto o la catedral de Sant Francesc d'Assís són dos atractius més que hem preferit deixar de banda, perquè com cada dia havíem d'abocar-nos a la carretera, entrar a la capella costava gairebé el mateix que a l'Empire State Building (i ja em perdonaran els devots i els Santafeans punt de comparació) i la catedral estava envoltada de bastides, formigoneres i gent treballant, és a dir, en obres.
Així doncs hem sortit de Santa Fe i hem tornat a fer cap al sud, part del tram per l'autopista perquè segons la informació que teníem la Ruta 66 transcorria per camí sense paviment i en molt males condicions. A més a més, el tram entre Santa Fe i el poble de San Felipe comprenia només dos pobles (La Cienaga i La Bajada) que no oferien gaire a veure.
En aquestes a penes trenta milles el paisatge ha tornat a canviar radicalment mentre la temperatura anava pujant. De dormir en una vall muntanyosa hem passat a transitar un altre cop per les planes altes, àrides i tòrrides del nord-oest de New Mexico. San Felipe quedava una mica allunyat de la Ruta, així que no ens hi hem atansat, però seguint la Old Mother Road hem pogut veure els paratges que l'envolten, especialment una part anomenada Big Cut que sembla la riba d'un riu actualment dessecat, la qual cosa li confereix l'aspecte de Canyon del Colorado però descolorit i en miniatura.
Abans d'arribar-hi, però, hem pogut comprovar garratibats com d'enmig del no res, enmig de l'aridesa i la pols, s'erigia el Hollywood Casino, un tros d'edifici amb un circuit per curses de motos i cotxes pel fang amb una grada immensa. Coses d'aquestes que tenen els Estats Units i un no acaba d'entendre, però ves, què vols, si enmig del desert van erigir una ciutat i van posar-hi cinquanta casinos, per què no pot haver-ne un de sol també enmig d'enlloc una mica més al sud-est?
Encara estupefactes per aquesta troballa hem posat rumb a Albuquerque, passant pels poblets de Algodones, Angostura, Chical, El Llanito, Bernalillo o Alameda. Aquests dos últims ja es trobaven dins de l'àrea d'influència d'Albuquerque, i treballs a la carretera (manteniment de clavegueram i obres) ens han fet trobar una mica de tràfic aturat. Aquí ja era la una del migdia i el sol queia implacable fent pujar el termòmetre fins els 90ºF (aproximadament 32ºC).
La parada a Albuquerque ha estat al 66 Diner, un restaurant que ja teníem guipat d'un reportatge, tot ataviat amb parafernàlia de la Ruta 66 i amb el personal disfressat dels anys cinquanta. El tipus de construcció de l'edifici és el que es coneix com arquitectura googie, línies suaus acabades amb puntes, diagonals que pugen i baixen, colors pastel i neons a dojo; freqüent en cotxes, cinemes, restaurants i altres negocis dels anys cinquanta i seixanta; i inspirats en la cursa espacial i el desenvolupament atòmic. Tot plegat, un toc entre entranyable i cutrillo a la vegada.
El menjar fa honor a aquest tipus de restaurants, no excessivament car i de racions generoses, amb refills (és a dir, amb beguda il·limitada si s'opta per refrescs), batuts hipercalòrics, gelats immensos (hem vist un banana split que feia por de tanta nata i xarop que tenia) i hamburgueses com cal. Fa pensar bastant en una altra de les eternes contradiccions i preguntes que assalten el visitant que observa aquest país des de l'òptica d'un altre: com pot ser que tot estigui plagat d'Arby's, Wendy's, McDonald's, Burger Kings i locals de multinacionals que no tenen cap passió per la cuina, ni pel client, ni pel menjar, ni per res i que repel·len més que atreuen; quan això dels diners és un invent bastant bo tot i que actualment en declini i gairebé desaparegut? Això és el que porta la competència salvatge, això és el que voleu?
Jo he pres una hamburguesa amb formatge, bacon, ceba, enciam i xili amb les seves respectives patates; i l'Òscar ha optat per un pile up, un enorme plat de patates cuites també amb ceba, bacon, xili i dos ous de l'estil que es vulgui. Tot això i dues Coca-Coles ens han sortit per uns vint dòlars (tretze euros). M'agradaria veure quant en demanarien a Europa per això, i més en un lloc que està mig-considerat com una atracció turística però que es manté ferm en els seus principis de servir menjar bo, econòmic i amb una mica de dedicació i una atenció al client com cal.
Tips com lladres hem sortit d'Albuquerque com hem pogut, i tot i que al final se'ns ha complicat una mica més del que volíem per les obres i unes petites imprecisions en els mapes. Hem atravessat un dels altres rius mítics del continent americà, el Rio Grande, i hem anat passant per localitats suburbanes com Isleta, Los Lunas o Mesita. Després de tirar una estona més per la Interstate i atravessar un bon tros de Ruta sense pobles ni més atraccions que el paisatge (de per si prou bonic i entretenidor) ens hem posat per territori de la reserva índia de Laguna, un camí de polseguera ple de sots i grava, amb la curiositat de què en aquest tram i més endavant abunden a ambdós costats de la carretera formacions de roca volcànica, a més d'algun que altre motel abandonat o altres formacions rocoses sorprenents com la Owl Rock.
El cel s'estava ennuvolant i se'ns estava fent tard, així que hem seguit per la Interstate direcció a Gallup, on teníem intenció d'acampar una nit més. No obstant això, quan hem demanat a l'encarregat de la recepció si les tendes tenien accés a aigua i electricitat se'ns ha mirat com si fossim dos marcians i demanéssim una cosa poc comú, dient amb cara de fàstic que els llocs de les tendes són per les tendes i punt, ni llum ni aigua (com pensant "què s'han cregut aquests guiris, que això és un hotel?").
Sense llum i sense aigua, però amb Wi-Fi. Aquests americans...
Finalment ens hem allotjat en un motel de carretera un cop més, on les nostres esquenes i la nostra son agraïran no haver de patir totes les inclemències de dormir en una tenda sota el cel ras. Demà tenim previst arribar a Williams, Arizona; i guanyarem una hora més al rellotge perquè en aquest estat a l'estiu funcionen amb la zona horària del Pacífic, així que tindrem una hora més per veure món i per contar-vos-ho fidelment més tard. Intentaré posar fotos!
Bona nit!
divendres, 19 de setembre del 2008
Don't mess with Texas! Amarillo, TX - Santa Fe, New Mexico
Avui hem passat una nit bastant turmentada, la veritat. Resulta que l'aeroport d'Amarillo és bastant actiu i hem tingut tràfic aeri enlairant-se i aterrant a menys d'un quilòmetre de nosaltres, a més d'helicòpters voltant per damunt durant tota la nit. Per acabar-ho d'adobar, jo em vaig posar dins el sac de dormir en calçotets pensant que passaria calor, i tot i que la temperatura de comfort del sac són onze graus he passat un fred de cal Déu.
Així doncs, ens hem llevat sobre les set del matí amb un fred que ens evocava més a Alaska o Dakota del Nord que no pas Texas. He anat corrent a posar-me sota l'aigua calenta de la dutxa i ha estat balsàmic, m'hi hauré estat mitja hora com a mínim. Després de recollir la tenda i esmorzar hem posat rumb a New Mexico, el següent estat de la nostra travessia. El paisatge continuava sent àrid i hostil, i ben aviat hem arribat a la primera aturada: el Cadillac Ranch. Enmig d'una explanada que en termes corrents correspondria a pastura pel bestiar s'hi erigeixen deu Cadillacs enterrats pel morro formant un angle que correspon al de la gran piràmide de Gizeh. El millor és que els artistes originals van repintant-los amb la intenció de què tothom que hi passi i ho vulgui pugui afegir-hi la seva mitjançant esprais, retoladors, brotxes o el que es vulgui. Impressionant.
Encara estàvem als afores d'Amarillo, així que sense més retard hem tornat a anar entrant i sortir de la Interstate 40 en funció del que ens convingués. Fins la següent parada a Adrian, enrere han quedat pobles de l'estat de Texas com Wildorado, Everett, Vega o Landergin. Ens ha sobtat bastant que a partir del Cadillac Ranch ens hem trobat bastanta gent que segueix la Ruta 66, i tot i que també existeix l'alternativa de fer-la en sentit contrari (és a dir, d'oest a est, de Los Angeles a Chicago) ens ha sobtat molt que fins el punt quilomètric en què s'arriba a meitat de camí no trobéssim un nombre de gent congregada en grups de motos o cotxes que fessin el nostre mateix recorregut.
El cas és que a Adrian ens hem trobat amb bastanta gent que ja havíem vist al Cadillac Ranch: un grup d'irlandesos en Harley Davidson, uns joves italians eixerits però escandalosos, una parella d'alemanys en cotxe o un home britànic que devia estar en la cinquantena i que recorria la Ruta sol, amb tot de mapes enganxats a la finestra d'un preciós Corvette blau clàssic com el de l'enllaç. En aquesta localitat de Texas hem assolit la fita de 1139 milles de Ruta recorregudes, amb la qual cosa només ens en queden les mateixes fins a Santa Mònica. Una senyal i una cafeteria-restaurant (el Mid Point Café) en donaven bona fe. Com a anècdota, dir que aquest cafè és famós per un pastís anomenat ugly crust pie (pastís de crosta lletja), i que la botigueta de souvenirs que tenia adossada estava plena d'andròmines i samarretes amb l'eslògan "proud to be ugly" (orgullós de ser lleig).
Al Mid Point ens hem entretingut a comprar unes postals, uns segells, escriure-les i enviar-les, però no ha suposat cap problema, perquè tot seguit hem atravessat la frontera amb New Mexico i hem entrat a la zona horària de les muntanyes, amb la qual cosa hem esgarrapat una hora més al rellotge. Destacar que les primeres milles de New Mexico han estat per camins de polseguera i grava a la recerca de ponts caiguts i motels abandonats, amb la presència de cactus, més ranxos interminables i fins i tot un grup d'uns sis o set voltors que atacaven amb les mosques el cadàver d'un ós rentador (mapache) atropellat i que s'han vist destorbats per la nostra presència.
Com que no volíem ser el seu següent àpat hem anat tirant milles i deixant enrere les primeres localitats d'aquest nou estat, la majoria amb noms d'assonància espanyola i/o mexicana nadiva, tot i que també n'hi havia algun d'americà. Més o menys en aquest ordre, han estat San Jon, Tucumcari, Montoya, Newkirk o Santa Rosa, on hem parat a dinar una mica cansats de l'hostilitat del paisatge i on queia un sol de justícia. Tot i això, després d'un relleu de conductors, el nostre camí versava cap al nord, on hem passat d'una estampa estepària àrida i calorosa (de la qual l'últim testimoni ha estat el poble de Cuervo) a infinites valls verdes amb nombrosos altiplans i núvols baixos. Ha estat com un canvi radical d'escenari que ha estat bastant bé, en apenes cinquanta milles.
Pujant cap al nord les atraccions de la carretera no eren gaires més que el paisatge, en si mateix prou maco com per passar una tarda entretinguda. Pel camí han quedat els pobles de Anton Chico, Los Montoyas, Tecolote, Rowe, Pecos (on hi ha un parc nacional amb una missió de l'època de la colonització) i Glorieta, escenari d'una batalla de la guerra civil. Hem acampat de nou, aquest cop prop de Santa Fe, i de nou hem sopat bistecs a la barbacoa, birres, una amanideta i poc més. La nit ha estat mogudeta, amb pluja, trons, llamps, una mica de fred (7ºC de mínima), udols de llop i gossos fent soroll. Fins ara no entenia per què en alguns càmpings no deixaven portar mascotes, ara ja me'n faig una idea.
Avui encara no sortirem de New Mexico, l'etapa que tenim prevista acaba a Gallup, on com sempre (si no hi ha sorpreses majúscules) us contaré què ens ha esdevingut pel camí.
Així doncs, ens hem llevat sobre les set del matí amb un fred que ens evocava més a Alaska o Dakota del Nord que no pas Texas. He anat corrent a posar-me sota l'aigua calenta de la dutxa i ha estat balsàmic, m'hi hauré estat mitja hora com a mínim. Després de recollir la tenda i esmorzar hem posat rumb a New Mexico, el següent estat de la nostra travessia. El paisatge continuava sent àrid i hostil, i ben aviat hem arribat a la primera aturada: el Cadillac Ranch. Enmig d'una explanada que en termes corrents correspondria a pastura pel bestiar s'hi erigeixen deu Cadillacs enterrats pel morro formant un angle que correspon al de la gran piràmide de Gizeh. El millor és que els artistes originals van repintant-los amb la intenció de què tothom que hi passi i ho vulgui pugui afegir-hi la seva mitjançant esprais, retoladors, brotxes o el que es vulgui. Impressionant.
Encara estàvem als afores d'Amarillo, així que sense més retard hem tornat a anar entrant i sortir de la Interstate 40 en funció del que ens convingués. Fins la següent parada a Adrian, enrere han quedat pobles de l'estat de Texas com Wildorado, Everett, Vega o Landergin. Ens ha sobtat bastant que a partir del Cadillac Ranch ens hem trobat bastanta gent que segueix la Ruta 66, i tot i que també existeix l'alternativa de fer-la en sentit contrari (és a dir, d'oest a est, de Los Angeles a Chicago) ens ha sobtat molt que fins el punt quilomètric en què s'arriba a meitat de camí no trobéssim un nombre de gent congregada en grups de motos o cotxes que fessin el nostre mateix recorregut.
El cas és que a Adrian ens hem trobat amb bastanta gent que ja havíem vist al Cadillac Ranch: un grup d'irlandesos en Harley Davidson, uns joves italians eixerits però escandalosos, una parella d'alemanys en cotxe o un home britànic que devia estar en la cinquantena i que recorria la Ruta sol, amb tot de mapes enganxats a la finestra d'un preciós Corvette blau clàssic com el de l'enllaç. En aquesta localitat de Texas hem assolit la fita de 1139 milles de Ruta recorregudes, amb la qual cosa només ens en queden les mateixes fins a Santa Mònica. Una senyal i una cafeteria-restaurant (el Mid Point Café) en donaven bona fe. Com a anècdota, dir que aquest cafè és famós per un pastís anomenat ugly crust pie (pastís de crosta lletja), i que la botigueta de souvenirs que tenia adossada estava plena d'andròmines i samarretes amb l'eslògan "proud to be ugly" (orgullós de ser lleig).
Al Mid Point ens hem entretingut a comprar unes postals, uns segells, escriure-les i enviar-les, però no ha suposat cap problema, perquè tot seguit hem atravessat la frontera amb New Mexico i hem entrat a la zona horària de les muntanyes, amb la qual cosa hem esgarrapat una hora més al rellotge. Destacar que les primeres milles de New Mexico han estat per camins de polseguera i grava a la recerca de ponts caiguts i motels abandonats, amb la presència de cactus, més ranxos interminables i fins i tot un grup d'uns sis o set voltors que atacaven amb les mosques el cadàver d'un ós rentador (mapache) atropellat i que s'han vist destorbats per la nostra presència.
Com que no volíem ser el seu següent àpat hem anat tirant milles i deixant enrere les primeres localitats d'aquest nou estat, la majoria amb noms d'assonància espanyola i/o mexicana nadiva, tot i que també n'hi havia algun d'americà. Més o menys en aquest ordre, han estat San Jon, Tucumcari, Montoya, Newkirk o Santa Rosa, on hem parat a dinar una mica cansats de l'hostilitat del paisatge i on queia un sol de justícia. Tot i això, després d'un relleu de conductors, el nostre camí versava cap al nord, on hem passat d'una estampa estepària àrida i calorosa (de la qual l'últim testimoni ha estat el poble de Cuervo) a infinites valls verdes amb nombrosos altiplans i núvols baixos. Ha estat com un canvi radical d'escenari que ha estat bastant bé, en apenes cinquanta milles.
Pujant cap al nord les atraccions de la carretera no eren gaires més que el paisatge, en si mateix prou maco com per passar una tarda entretinguda. Pel camí han quedat els pobles de Anton Chico, Los Montoyas, Tecolote, Rowe, Pecos (on hi ha un parc nacional amb una missió de l'època de la colonització) i Glorieta, escenari d'una batalla de la guerra civil. Hem acampat de nou, aquest cop prop de Santa Fe, i de nou hem sopat bistecs a la barbacoa, birres, una amanideta i poc més. La nit ha estat mogudeta, amb pluja, trons, llamps, una mica de fred (7ºC de mínima), udols de llop i gossos fent soroll. Fins ara no entenia per què en alguns càmpings no deixaven portar mascotes, ara ja me'n faig una idea.
Avui encara no sortirem de New Mexico, l'etapa que tenim prevista acaba a Gallup, on com sempre (si no hi ha sorpreses majúscules) us contaré què ens ha esdevingut pel camí.
dijous, 18 de setembre del 2008
Dos pel preu d'una: Tulsa, Oklahoma - Amarillo, Texas
La jornada d'avui ha estat maratoniana, i és que pel fet de remuntar el retard que els agents d'aduanes, la pluja i les nostres encigalades havien causat avui hem fet el recorregut de dues etapes en un sol dia.
Hem sortit de Tulsa, Oklahoma; de bon matí i amb cel ras per davant. Sortir-ne ha estat una mica complicat, perquè anàvem buscant una botiga on es poguessin comprar souvenirs o postals, però entre que era aviat pel matí i que encara anàvem mig adormits ha resultat una mica complicat (si a algú li feia especial gràcia una psotal de Tulsa, ja em perdonaràs però espero que et faci igual il·lusió una de Los Angeles o un lloc així).
A mesura que anàvem avançant hem pogut comprovar que els pobles que ens quedaven de l'estat d'Oklahoma no oferien gaires atraccions fortes al visitant. Així doncs hem anat tirant milles per mirar de complir l'objectiu de remuntar el màxim possible. A Stroud, quan eren els voltants de les deu i mitja hem parat a fer un cafè en una benzinera, sorprenentment tenien una màquina de vending que preparava espressos prou bons, almenys, que no eren aigua bruta i calenta com el cafè que s'acostuma a prendre a aquesta banda de l'Atlàntic. Enrere han quedat els pobles de Sapulpa (àrea metropolitana de Tulsa), Kellyville, Bristow i Depew.
Tot seguit hem posat rumb a la carretera de nou i hem atravessat les localitats de Chandler, Wellston, Arcadia i Edmond, i llavors ha arribat el caos: Oklahoma City. La ruta que havíem de seguir estava tallada per obres, devem haver agafat el mes de les rebaixes en la reforma de les carreteres als EUA i hem hagut de donar voltes com voltors sota el sol atisbant la carronya. Això ens ha fet perdre bastant de temps, i la única manera amb la que hem aconseguit sortir de OKC ha estat per la Interstate 40. Tot i que pugui sonar a fer trampes, hem pogut comprovar que gran part de la Ruta 66 fins a Amarillo, Texas (i una mica més enllà) transcorre paral·lela a aquesta autovia, així que hi hem anat entrant i sortint.
Així doncs, hem anat desgranant milles i milles i deixant enrere llocs com Yukon (àrea metropolitana d'Oklahoma City), El Reno, Calumet, Bridgeport, Hydro (on hem parat a dinar), Clinton, Canute (gairebé com el davanter del Sevilla, jejeje) o Elk City.
Arribats a aquest punt ja estàvem a poca distància de la frontera amb Texas, i el canvi en el paisatge ja ho feia notar. D'una estampa forestal verda amb freqüents rierols hem passat a una plana immensa amb secarral i sol implacable. Els pobles de Sayre, Hext, Erick i Texola han estat bastant sorprenents, i segur que si no hagués estat pel pas del Ike allò hagués estat una polseguera, però encara ens ha sortit bé la jugada d'empassar pluja per no haver d'empassar pols. Els pobles tenien tot l'aspecte del salvatge oest, i les botiguetes de souvenirs, parafernàlia Cherokee o d'ex-hippies afincats enmig del no res apareixen cada cop més.
L'entrada a Texas ha estat més o menys el mateix, però amb un nosequè a l'ambient que li donava quelcom d'autèntic. Nosaltres atravessarem l'estat pel que es coneix com panhandle o mànec de la paella, és a dir, la franja nord, que és bastant més estreta que la resta de l'estat, menys calorosa però 100% autènticament texana. Les senyals foradades pel plom de les bales són una imatge recorrent, i tot i que encara no hem vist plantes rodants com les de les pel·lis no em sorprendria gens que ens les trobéssim d'ara en endavant per llocs com New Mexico, Arizona o Nevada.
Els següents pobles de l'estat que va engendrar i va ser governat, entre d'altres, per l'engendre que actualment governa la nació (el gran George Herbert Walker Bush) han estat McLean, Alanreed, Jericho, Groom, Conway i finalment el lloc on ens trobem, Amarillo. Aquests pobles oferien des dels típics paratges de la Ruta 66 (benzineres, motels, escoles i altres llocs destartalats) fins ranxos interminables, petits pous de petroli amb les seves màquines d'extracció o altres indrets més kitsch que només podien sortir de la complicada ment d'un texà (o texana), com un dipòsit d'aigua dalt d'una torre inclinada fet a propòsit per atreure als visitants, una àrea de descans de l'autovia que al mateix temps és un refugi per tornados envoltat per gespa alta poblada de serps cascabell, o un centre de culte cristià amb una creu (sí, una creu com la de Jesús) immensa enmig del no-res que es proclama com la més gran de l'hemisferi oest (tot i que jo sempre havia sentit a parlar d'hemisferis nord i sud).
Menció especial per la passió amb què es viu el cristianisme als estats d'Oklahoma i Texas, en una de les nostres guies hi hem pogut llegir que són la cuna del fonamentalisme cristià als Estats Units. No sabia que també pogués existir fonamentalisme cristià, tot i que la nombrosa estela d'esglésies que hem deixat pel camí, i els cartells amb cites de la Bíblia que es poden veure enmig de la carretera, vora les granges o fins i tot en establiments comercials donen a entendre per quins paratges ens trobem i quins fums es gasten.
El dia havia estat d'un sol i una calor implacables, així que per fi ens hem decidit a fer nit en un càmping. Sí, el càmping té Wi-Fi, no ho havia vist mai però es veu que no és exclusiu dels Estats Units ja que per la Costa Daurada també n'hi han uns quants. El cas és que per fi hem plantat i hem estrenat la tenda, hem anat a comprar bistecs, birres, carbó i alguna coseta més i hem acampat més amples que llargs. El càmping està a la vora de l'aeroport internacional d'Amarillo, tot i que hi visquin unes dues-centes mil persones, i ara que son les onze i mitja de la nit encara despeguen i aterren avions comercials i helicòpters. Quina nit ens espera...
Pel que hem pogut observar durant el viatge, els nord-americans són més amants de les caravanes que de les tendes, i aquí al càmping d'Amarillo el pàrquing per motorhomes i els bungalows estan gairebé plens, mentre que la nostra és la única tenda de tot el recinte. Sobta veure els autèntics monstres de caravanes (RVs) que gasten els companys estatunidencs, no sé quin concepte tenen de l'aventura o d'anar de càmping tenint cuina amb gas, electricitat, aigua corrent, tele, Internet i més metres quadrats que molts pisos d'estudiants de Barcelona; però jo me'n agafaria una i me'n aniria rondar pel món incansablement sense pensar-ho dos cops.
En resum, avui hem recorregut 337 milles, uns 540 quilòmetres, dels quals n'he conduït 364; i ara els ossos ja em demanen anar cap a la tenda i estirar-me al llit d'aire, que demà un altre estat ens espera. Ja estem a mig camí de la Ruta, i cada vegada l'emoció per veure el Pacífic des de la sorra de la platja de Santa Mònica es va fent més gran, tot i que pel mig encara queda gran part de l'autèntic far west.
Bona nit!
Hem sortit de Tulsa, Oklahoma; de bon matí i amb cel ras per davant. Sortir-ne ha estat una mica complicat, perquè anàvem buscant una botiga on es poguessin comprar souvenirs o postals, però entre que era aviat pel matí i que encara anàvem mig adormits ha resultat una mica complicat (si a algú li feia especial gràcia una psotal de Tulsa, ja em perdonaràs però espero que et faci igual il·lusió una de Los Angeles o un lloc així).
A mesura que anàvem avançant hem pogut comprovar que els pobles que ens quedaven de l'estat d'Oklahoma no oferien gaires atraccions fortes al visitant. Així doncs hem anat tirant milles per mirar de complir l'objectiu de remuntar el màxim possible. A Stroud, quan eren els voltants de les deu i mitja hem parat a fer un cafè en una benzinera, sorprenentment tenien una màquina de vending que preparava espressos prou bons, almenys, que no eren aigua bruta i calenta com el cafè que s'acostuma a prendre a aquesta banda de l'Atlàntic. Enrere han quedat els pobles de Sapulpa (àrea metropolitana de Tulsa), Kellyville, Bristow i Depew.
Tot seguit hem posat rumb a la carretera de nou i hem atravessat les localitats de Chandler, Wellston, Arcadia i Edmond, i llavors ha arribat el caos: Oklahoma City. La ruta que havíem de seguir estava tallada per obres, devem haver agafat el mes de les rebaixes en la reforma de les carreteres als EUA i hem hagut de donar voltes com voltors sota el sol atisbant la carronya. Això ens ha fet perdre bastant de temps, i la única manera amb la que hem aconseguit sortir de OKC ha estat per la Interstate 40. Tot i que pugui sonar a fer trampes, hem pogut comprovar que gran part de la Ruta 66 fins a Amarillo, Texas (i una mica més enllà) transcorre paral·lela a aquesta autovia, així que hi hem anat entrant i sortint.
Així doncs, hem anat desgranant milles i milles i deixant enrere llocs com Yukon (àrea metropolitana d'Oklahoma City), El Reno, Calumet, Bridgeport, Hydro (on hem parat a dinar), Clinton, Canute (gairebé com el davanter del Sevilla, jejeje) o Elk City.
Arribats a aquest punt ja estàvem a poca distància de la frontera amb Texas, i el canvi en el paisatge ja ho feia notar. D'una estampa forestal verda amb freqüents rierols hem passat a una plana immensa amb secarral i sol implacable. Els pobles de Sayre, Hext, Erick i Texola han estat bastant sorprenents, i segur que si no hagués estat pel pas del Ike allò hagués estat una polseguera, però encara ens ha sortit bé la jugada d'empassar pluja per no haver d'empassar pols. Els pobles tenien tot l'aspecte del salvatge oest, i les botiguetes de souvenirs, parafernàlia Cherokee o d'ex-hippies afincats enmig del no res apareixen cada cop més.
L'entrada a Texas ha estat més o menys el mateix, però amb un nosequè a l'ambient que li donava quelcom d'autèntic. Nosaltres atravessarem l'estat pel que es coneix com panhandle o mànec de la paella, és a dir, la franja nord, que és bastant més estreta que la resta de l'estat, menys calorosa però 100% autènticament texana. Les senyals foradades pel plom de les bales són una imatge recorrent, i tot i que encara no hem vist plantes rodants com les de les pel·lis no em sorprendria gens que ens les trobéssim d'ara en endavant per llocs com New Mexico, Arizona o Nevada.
Els següents pobles de l'estat que va engendrar i va ser governat, entre d'altres, per l'engendre que actualment governa la nació (el gran George Herbert Walker Bush) han estat McLean, Alanreed, Jericho, Groom, Conway i finalment el lloc on ens trobem, Amarillo. Aquests pobles oferien des dels típics paratges de la Ruta 66 (benzineres, motels, escoles i altres llocs destartalats) fins ranxos interminables, petits pous de petroli amb les seves màquines d'extracció o altres indrets més kitsch que només podien sortir de la complicada ment d'un texà (o texana), com un dipòsit d'aigua dalt d'una torre inclinada fet a propòsit per atreure als visitants, una àrea de descans de l'autovia que al mateix temps és un refugi per tornados envoltat per gespa alta poblada de serps cascabell, o un centre de culte cristià amb una creu (sí, una creu com la de Jesús) immensa enmig del no-res que es proclama com la més gran de l'hemisferi oest (tot i que jo sempre havia sentit a parlar d'hemisferis nord i sud).
Menció especial per la passió amb què es viu el cristianisme als estats d'Oklahoma i Texas, en una de les nostres guies hi hem pogut llegir que són la cuna del fonamentalisme cristià als Estats Units. No sabia que també pogués existir fonamentalisme cristià, tot i que la nombrosa estela d'esglésies que hem deixat pel camí, i els cartells amb cites de la Bíblia que es poden veure enmig de la carretera, vora les granges o fins i tot en establiments comercials donen a entendre per quins paratges ens trobem i quins fums es gasten.
El dia havia estat d'un sol i una calor implacables, així que per fi ens hem decidit a fer nit en un càmping. Sí, el càmping té Wi-Fi, no ho havia vist mai però es veu que no és exclusiu dels Estats Units ja que per la Costa Daurada també n'hi han uns quants. El cas és que per fi hem plantat i hem estrenat la tenda, hem anat a comprar bistecs, birres, carbó i alguna coseta més i hem acampat més amples que llargs. El càmping està a la vora de l'aeroport internacional d'Amarillo, tot i que hi visquin unes dues-centes mil persones, i ara que son les onze i mitja de la nit encara despeguen i aterren avions comercials i helicòpters. Quina nit ens espera...
Pel que hem pogut observar durant el viatge, els nord-americans són més amants de les caravanes que de les tendes, i aquí al càmping d'Amarillo el pàrquing per motorhomes i els bungalows estan gairebé plens, mentre que la nostra és la única tenda de tot el recinte. Sobta veure els autèntics monstres de caravanes (RVs) que gasten els companys estatunidencs, no sé quin concepte tenen de l'aventura o d'anar de càmping tenint cuina amb gas, electricitat, aigua corrent, tele, Internet i més metres quadrats que molts pisos d'estudiants de Barcelona; però jo me'n agafaria una i me'n aniria rondar pel món incansablement sense pensar-ho dos cops.
En resum, avui hem recorregut 337 milles, uns 540 quilòmetres, dels quals n'he conduït 364; i ara els ossos ja em demanen anar cap a la tenda i estirar-me al llit d'aire, que demà un altre estat ens espera. Ja estem a mig camí de la Ruta, i cada vegada l'emoció per veure el Pacífic des de la sorra de la platja de Santa Mònica es va fent més gran, tot i que pel mig encara queda gran part de l'autèntic far west.
Bona nit!
dimecres, 17 de setembre del 2008
Ruta 66: Chicago - Tulsa
Chicago, Illinois; passats per aigua. Una estació del "EL" (elevated train)
Als peus del Gemini Giant, una estàtua del restaurant Launching Pada Wilmington, Illinois; encara obert al públic i funcionant.
El Tall Paul, estàtua del restaurant Palms Café,actualment en restauració. Atlanta, Illinois
Xerrant amb en Pig Hip Ernie Edwards, a casa seva,a Broadwell, Illinois.
L'antiga estació de servei Shea's, a Springfield, Illinois;que actualment funciona només com a museu.
Iron Sleds Motorcycle Club, Nilwood, Illinois.Si Michelangelo aixequés el cap...
Entre Mustangs rovellats a Edwardsville, Illinois
Budweisers i pretzels a Saint Louis, Missouri
Pont sobre el riu Gasconade prop de Hazelgreen, Missouri
Amb en Jerry a la seva botiga plena d'andròmines de Halltown, Missouri
Emulant el Tall Paul amb el dinar d'avui, a Joplin, Missouri
Senyal de STOP acribillada per bales just passar a Kansas
Morireu tots!!!!Bateria antiaèria prop de Galena, Kansas
Rainbow Bridge, prop de Baxter Springs, Kansas
Xassís d'un Ford T en una estació de servei abandonada de Commerce, OK.Sorprèn el fet que s'hi llegeixi "Benvingut" damunt del parabrisa.
(Juro solemnement que no ho hem pintat nosaltres)
Ponts sobre el riu Verdigris prop de Catoosa, Oklahoma
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
