Enlloc com a casa

Hola a tots!

Perdoneu el retard amb el que arriba aquesta última entrada del bloc, però és que la temptació d'arribar a casa i fer una mica el gos després d'estar quaranta dies trotant ha pogut amb mi d'una forma bastant descarada.

El viatge de tornada va sortir prou bé, si tenim en compte que les úniques incidències que vam patir van ser dues contrarietats que a continuació us explicaré, i que són:

• en primer lloc, el retard d'una hora per haver de canviar d'avió abans d'enlairar-nos. Eren les sis de la tarda a Philadelphia i acabàvem d'embarcar, i ens van avisar que sortiríem amb deu minuts de retard per problemes de manteniment a última hora. Dos minuts després de l'anunci ens van tornar a avisar perquè baixéssim de l'avió, i ens van tenir una hora esperant. Finalment ens vam enlairar a les set i mitja, aproximadament una hora més tard, però els de la companyia s'ho van manegar per escurçar la durada del vol fins unes set hores i vam arribar a Barcelona a les nou del matí.
• i en segon i últim, els importunis que causen una tropa de bebès i marrecs de curta edat en viatges amb grups de gent nombrosa. L'avió anava molt més ple que el passat tres de setembre quan vam fer el viatge d'anada i no vam poder acomodar-nos en seients buits, amb la qual cosa vam haver de patir alguna incomoditat però res que no es pogués aguantar amb una mica de paciència o un toc d'atenció puntual.

I bé, després d'estar per Lleida, tallar-me el pèl, retrobar-me amb els amics i la família, dormir bastant i tornar a provar les meravelles de la cuina casolana i autòctona (com els caragols, el pernil serrà, el fuet, la fideuà o fins i tot la verdura bullida amb oli d'oliva bo i pa com déu mana); ara ja he tornat a Barcelona, al meu pis-refugi d'estudiant, he començat en una feina nova (en un entorn conegut, la mateixa universitat) i he reemprès la vida normal i rutinària que tothom té i que certament enyorava, perquè tot i haver estat veient llocs i coses extraordinàries durant quaranta dies i haver tingut unes vacances de somni, un es cansa fins i tot d'això.

M'agrada viatjar i m'ha agradat moltíssim fer-ho durant aquest periode, però part de mi és un animal sedentari i mandrós que demanava una mica d'atenció. Ara que ja el tinc més amansat i amb tot això dit, només queda acomiadar i donar per oficialment clausurat aquest bloc.

Gràcies a l'Òscar perquè gran part de l'èxit i del mèrit en aquest viatge recauen sobre ell.

Gràcies a George W. Bush, Ben Bernanke, Henry Paulson i els seus sequaços, perquè si el país no hagués estat en tal desgavell polític i econòmic i el dòlar no hagués estat tan assequible, aquest viatge hagués més costós i potser no hauríem pogut anar a veure i fer tantes coses com hem fet.

Finalment, gràcies a tots i totes per les vostres lectures i els vostres comentaris, espero que hagueu gaudit de les nostres experiències tant com ho vam fer nosaltres vivint-les i com vaig fer jo explicant-vos-les.

No m'agraden els adéus, així que fins la propera!

This is the end...

...my only friend, the end...

Avui ha estat l'últim dia del viatge, i d'una forma més relaxada hem acabat de veure el que teníem per veure de San Francisco.

Per començar hem anat cap a Berkeley, però arribar-hi ens ha costat una mica. Està a l'altre costat de la badia, però més enllà de la distància hem trobat un impediment amb nom de personatge de dibuixos animats, el Bart. Sigles de Bay Area Rapid Transit, és com una espècie de Rodalies subterrani que recorre les principals ciutats de l'àrea de la badia. Per comprar els tickets ja hem tingut problemes, perquè s'han de comprar en una màquina i no ens agafava la targeta. Després resulta que hem hagut de carregar més diners del compte a la targeta perquè la màquina donava un límit de canvi, però superant aquestes adversitats finalment ens hem plantat a Berkeley.

En aquesta població es troba el campus central de la University of California, un recinte impressionant i que de nou m'ha despertat l'enveja sana en comparar-lo amb els campus que tenim a casa nostra. Entre zones boscoses emergeixen edificis impressionants, en gran part d'estil neoclàssic però també amb algun de contemporani. Crida l'atenció una torre impressionant, que segons hem pogut llegir emula el campanile de la plaça de Sant Marc de Venècia, i altres construccions com un teatre grec erigit sota el patrocini del magnat de la premsa William Randolph Hearst.

Després de rutllar per aquesta zona i tornar cap a San Francisco, hem decidit anar a pujar al que es coneix com Twin Peaks. Dos turons bastant semblants (que no tenen res a veure amb la sèrie de televisió) d'uns 300 metres d'alçada des dels quals es poden apreciar les millors vistes de San Francisco i la badia que hem vist en tota l'estada a la ciutat. Per arribar-hi també hem patit algunes complicacions, però finalment hi hem pogut pujar, i podem afirmar que val la pena atansar-s'hi perquè no n'havíem llegit res enlloc i constitueix una grata sorpresa.

Per acabar el dia hem decidit tornar al Fisherman's Wharf, per sopar en un dels seus múltiples restaurants. Ens havia cridat l'atenció una sopa de cranc que es serveix en una espècie de pa de pagès buidat de la molla, així que no volíem marxar sense haver-la tastat. El resultat és que no mata, és prou bona però res de l'altre món més enllà de la curiositat de menjar una sopa de cranc (més aviat una crema de verdures amb algun gust llunyà de cranc) dins d'un pa per comptes d'un bol o un plat fondo.

I res més, hem tornat a l'alberg, hem desfet i tornat a fer les maletes per poder-hi embutir tot el que hem arreplegat i dormirem el que podrem fins a dos quarts de quatre, quan començarà el ball que ens ha de dur de tornada a casa. Més o menys anirà així:

• A les quatre ens ve a buscar una llançadora (una furgoneta que anomenen shuttle bus) que en principi ens ha de deixar a l'aeroport a dos quarts de cinc.
• A les 6:20 ens enlairarem cap a Philadelphia, on en principi hauríem d'arribar al cap de quatre hores. Amb el canvi horari hi arribarem que seran les dues del migdia.
• A les sis de la tarda agafem l'avió cap a Barcelona, que durarà unes nou hores i ens deixarà a l'aeroport del Prat a les vuit del matí del dimecres quinze, hora local aproximada.

I això és tot, ha estat un plaer contar-vos tot el que ens ha anat ocorrent a mesura que trotàvem per aquestes terres. Espero que quan arribem pugui fer un últim post de comiat amb alguna foto més!

Esprement San Francisco

Hola a tothom! Aquests han estat dos intensos dies de formigueig per San Francisco, esprement els últims dies de la nostra visita a aquest país. Per començar anirem en ordre i relatarem els fets d'ahir per seguir amb el que ha donat de si la jornada d'avui.

Dissabte 11: del Golden Gate al Golden Gay

Ahir ens vam llevar a una hora raonable, cap a dos quarts de deu, i vam anar a buscar l'autobús per anar a explorar la zona nord-oest de la ciutat. El principal atractiu el constituïa el Golden Gate, el mític i arxiconegut pont sobre la badia de San Francisco. Normalment es veu que està cobert de boira i que es fa difícil poder-lo apreciar en tota la seva esplendor, però aquests dies estem tenint sort i ens ha fet un temps bastant bo. El pont és realment impressionant, amb un increïble i frenètic trànsit de vehicles que fa tremolar fins i tot les baranes de la vorera, i unes vistes excel·lents de la ciutat i els voltants de la badia.

Després de voltar pel pont vam anar a parar al parc que du el mateix nom, és a dir, el Golden Gate Park. A mi em va recordar a una espècie de Central Park però apaïsat, i com que no estàvem per perdre'ns per dintre del recinte ens vam limitar a explorar la zona est, amb els elements típics dels parcs que hem pogut veure fins ara: arbres, arbustos, fauna aquàtica i aviar i una peculiaritat: una zona anomenada Japanese Tea Garden, per la que es paga cinc dòlars d'entrada, però que valen la pena (sempre i quan no hagis estat al Japó o hagis vist alguna cosa similar).

Aquest petit recinte dins del parc és un jardí d'estil japonès, amb pagodas, arbres esporgats cuidadosament amb formes inversemblants, jardins zen, un buda bastant gros, rierols i petites llacunes amb alguna carpa despistada i coses per l'estil. El nom del jardí no traïciona, anuncia el que s'hi troba i res més, però almenys jo ho vaig trobar ben digne per passejar-s'hi una estoneta.

Tot seguit ens vam desplaçar cap a la zona d'ambient de San Francisco, coneguda amb el nom del seu carrer principal: Castro. Banderes amb l'arc iris anuncien i proclamen als quatre vents que es tracta de l'àrea més liberal de San Francisco (ja liberal de per si), especialment pel que concerneix als temes de l'orientació sexual.

Parlant clar, Castro és el barri gay de la ciutat.

Vam passejar-nos pel carrer que he esmentat abans, pel qual es poden veure nombrosos locals d'ambient, així com bastantes parelles d'homes agafats de la mà o establiments en què es venen productes eròtics i pornogràfics adreçats a aquest tipus de públic. La comunitat homosexual de San Francisco és una de les més nombroses (per no dir la que més) dels Estats Units donada la fama d'oberta i tolerant que té aquesta ciutat, i més encara des que fa pocs anys aquestes parelles poden casar-s'hi.

Després de Castro vam tornar a donar un tomb per North Beach, i més concretament a buscar una taverna anomenada The Saloon, on el dia abans vam veure que cada tarda hi havia música en viu. La banda de divendres no matava d'emoció, així que dissabte vam decidir provar sort ahir amb resultat més que satisfactori. Una cervesa al ritme d'una banda de blues bastant correcta van servir per posar fi a les nostres correries per la ciutat el dissabte onze, així que vam tornar a l'alberg i després de sopar vam veure guanyar l'Alonso al Gran Premi del Japó abans d'anar a dormir.

Diumenge 12, dia del Imperio

Avui ens hem llevat de bon matí perquè teníem pensat anar a una missa a la Glide Memorial United Methodist Church. L'Òscar ja hi havia anat quan va estar aquí fa anys i m'ho pintava bastant bé, i la veritat és que realment val la pena assistir a una celebració en aquesta Església. El cor és impressionant, té unes veus solistes boníssimes i una banda que no es queda enrere. La comunitat és com una família que acull visitants sense cap mena de pegues, i la celebració és d'allò més amena i divertida, res del que hi fan té pèrdua: des de les cançons fins a la lectura de l'evangeli o el sermó.

Conclusió: que si a Lleida tinguéssim una església així a mi no em faria res anar-hi cada diumenge.

En acabar de missa hem anat cap a Haight-Ashbury, zona en què quaranta anys enrere el moviment hippy tenia el seu epicentre. Part d'aquest esperit encara plana per aquest barri, amb tot de botiguetes de rampoines, parafernàlia per fumetes, samarretes i roba amb estampats psicodèlics; i bars o restaurants decorats d'acord amb els cànons estètics d'aquest moviment. Segur que haver-hi estat durant l'estiu de l'amor del 1967 devia ser una experiència supra-terrenal, còsmica i flipant propera al nirvana; però anar-hi avui en dia segueix sent una experiència recomanable.

Després d'evocar temps passats hem anat cap al Mission, barri en què els fundadors espanyols de la ciutat hi van establir les missions de Dolores i San Francisco de Asís (d'aquí el nom de la ciutat). Avui en dia és conegut per ser el barri llatí de la ciutat, i nosaltres ens pensàvem que hi hauria alguna celebració per ser el que nosaltres coneixem com Día de el Pilar o Día de la Hispanidad i la comunitat llatina anomena Día de la raza.

La recerca d'activitat festiva ha estat en va, però com que havíem llegit que hi havia força restaurants d'origen hem acabat dinant en un dels seus restaurants. L'escollit ha estat un restaurant anomenat El Toro, on ens hem pres un burrito especial que fa por només de veure'n els ingredients: arròs, mongetes, carn, formatge, guacamole i pico de gallo; amb uns nachos per acompanyar. Al moment sembla satisfactori i, com és obvi, omple; però el maleït burrito m'ha estat donant voltes tota la tarda, mare meva quina digestió més pesada... Haurien d'anomenar-lo burraco!

Mentre encara anàvem païnt ens hem deixat caure per Pacific Heights, on hi ha el parc d'Alta Vista. Allà ens hem estirat a la gespa una estona per digerir millor el dinar, i de passada hem pogut tornar a contemplar les cabrioles dels F-18 dels Blue Angels, amb menció especial per un animal que ha passat a tocar d'un dels pocs edificis alts de la zona, a pocs metres de nosaltres. El barri és conegut per les seves cases d'estil victorià, i la veritat és que tot i que a primera vista puguin semblar com qualsevol altra casa de fusta de San Francisco, els ornaments recargolats i les arcades els donen un aire majestuós i un toc distintiu a la zona.

Per acabar el recorregut d'avui hem anat a veure la zona de Fort Mason, un altre recinte que funciona com parc on bastanta gent de la ciutat disfrutava d'una assolellada tarda de diumenge. Després de relaxar-nos una mica més estirats a la gespa hem tornat a donar un breu passeig pel Fisherman's Wharf, i cap a l'alberg hi falta gent.

En fi, demà serà l'últim dia! Espero poder explicar-vos què ha donat de si l'excursió per Berkeley, una ciutat a l'altra banda de la badia famosa per la seva vida universitària. Bona nit!

If you're going to San Francisco...

Bé, en realitat, no hem anat a San Francisco en el sentit estricte de les paraules que entona la cançó perquè, de fet, ja hi érem.

Avui ens hem llevat de bon matí per anar a deixar l'equipatge a l'alberg i tot seguit hem anat a retornar el cotxe a la companyia de lloguer, després de milles i milles de rodar amb el seient enganxat al cul per les carreteres d'aquest país (més concretament 9.216 milles, 14.745 quilòmetres). L'hem tornat totalment al revés de com ens el van deixar: brut i sense ni una gota de benzina, tal com estava acordat. Bé, almenys han guanyat un sac de carbó vegetal que gairebé no hem fet anar, les xancles de les cascades del Niagara, un galó d'aigua i algun cèntim que s'haurà quedat sota el seient.

Després de retornar el cotxe hem anat a deixar quatre coses més a les maletes i ens hem adreçat cap al centre de visitants a comprar el bitllet per moure'ns per la ciutat amb el tramvia i els autobusos. Bastant cutre, perquè consisteix en un cartronet en què has de rascar (sí, sí, estil "rasca i guanya") el mes i els dies que l'utilitzaràs, però en definitiva li acabarem traient bon ús. Tot seguit hem anat a agafar el primer tramvia cap a la cruïlla de Bush Street i Grant Avenue, on hi ha la porta de Chinatown, el barri xinès de San Francisco; tot i que gairebé es podria dir que és al revés (San Francisco és el barri americà de Chinatown) per la immensa quantitat de gent asiàtica que hi ha en aquesta ciutat.

Chinatown és un constant anar i venir de gent, però a diferència de New York, no és un anar i venir frenètic, és més casual i no tan accelerat. Hi ha qui pugui sentir-se agobiat per la presència constant de gent en moviment, i entre ells m'hi incloc, però no m'ho ha semblat pas en aquest barri. Passejant pels carrerons hem tret el nas a nombroses botiguetes de te i herbes orientals, basars xinesos (sí, com els que hi ha a les nostres ciutats però una mica més (ejem) "autèntics"), tendes de souvenirs i restaurants; amb menció especial per una fàbrica de galetes de la fortuna, on n'hem comprat una saca.

A continuació i sense moure'ns gairebé del lloc hem anat a parar al Financial District, el motor econòmic de San Francisco (tot i que tal i com està l'economia sembla que vagi en punt mort). Crisis a part i com era d'esperar, ha estat un canvi radical en els carrers i els edificis que conformen el barri, amb els fanals encaragolats, les banderoles i l'escriptura de Chinatown donant pas a les torres de formigó, acer i vidre i les lletres daurades i elegants dels edificis dels gegants bancaris. Bank of America o Wells Fargo són alguns dels noms que avui en dia estan amb el fang fins al coll però que posseeixen edificis imponents en aquesta zona, però el més vistós és la Transamerica Pyramid, un gegant de més de 200 metres en forma de piràmide i que és tot un símbol d'identitat per l'skyline i la ciutat de San Francisco.

Després de la volteta pel barri ric hem tornat a dinar a Chinatown. Hem escollit un bufet lliure de sis dòlars per persona en què, afortunadament i tot i haver-hi algun turista com nosaltres, hem pogut comprovar que la gent del barri s'hi deixava caure i, per tant, donava un toc definitiu i genuí al restaurant. Des del típic wantun, l'arròs tres delícies, les tallarines o el pollastre fregit fins mandonguilles sospitoses, sopes insípides però inversemblantment picants, paquets d'arròs envoltat en algues i altres viandes xineses han conformat el nostre dinar d'avui.

Mentre dinàvem hem pogut constatar una cosa de la que ja en teníem sospites: els xinesos són bastant bruts. És a dir, val que sigui una altra cultura, i n'hi haurà que siguin més netets i tal; però des del nostre punt de vista ens han semblant bastant porquets. Ensumen mocs, carraspegen i escupen sense reparar el més mínim en si fan soroll o no (i amb una freqüència increïble); mengen a galta unflada, amb els dits i amb trossos de menjar penjant de la boca, deixant les escurrialles totes escampades... En fi, tota una experiència.

Havent dinat hem pujat cap al Nob Hill, un conjunt d'illes de cases benestants i hotels de luxe de renom internacional, com el Fairmont, utilitzat com a localització pel rodatge de la sèrie Hotel. Després hem anat en autobús fins al Telegraph Hill, un turó coronat per una torre de formigó anomenada Coit Tower (no penseu coses que no són, bruts!) i una estàtua a l'amic i descobridor Colom, que tot i ser més petita no hauria d'envejar en res la de Barcelona, ja que almenys aquesta sembla estar a recer de femtes aviars (o almenys les netegen amb més assiduitat). Ha estat una sorpresa trobar-nos amb una exhibició dels Blue Angels de la marina dels EUA, un esquadró format per sis avions F-18 que ha delectat els espectadors (i a nosaltres també) amb vàries maniobres acrobàtiques damunt de la badia de San Francisco.

Posteriorment hem baixat caminant pels tortuosos carrers de la ciutat fins arribar al barri de North Beach, una mena d'illa del vici amb tota mena de bars i algún que altre sex-shop. El caràcter bohemi d'aquest barri ve marcat, sobretot, dels anys 50; en què els escriptors de la generació beat campaven per aquí fent de les seves, amb la llibreria City Lights com a campament base. Sense allunyar-nos massa de la zona hem posat rumb a Lombard Street, el que per força ha de ser el carrer amb més pendent i més corbes de la ciutat (per no dir del món), ja què és una constant ziga-zaga que es desplaça per part del llom d'un dels turons sobre els que s'erigeix San Francisco. Tot i que conduir-hi pot ser un infern i caminar-hi pot ser fatigós, el carrer és molt bonic, amb tot de plantes i flors i unes cases que donen bastanta enveja.

Per acabar el dia hem anat al Fisherman's Wharf, antiga seu de la indústria pesquera de San Francisco i actualment un espai d'oci i gastronomia per anar-hi a gastar uns dòlars i passar una estona distreta. Nombrosos restaurants de peix i marisc, bars i tavernes, botigues i xiringuitos i unes vistes privilegiades de la badia a la posta de Sol (amb el Golden Gate i l'illa d'Alcatraz com a fites més identificables) és el que s'hi pot trobar qualsevol vespre de qualsevol dia. Com a curiositat, al costat del port, mencionar que hi viu una nombrosa colònia de lleons marins (semblants a foques, per als que coneixen el vocable, morsots) que amenitza la passejada amb la seva curiosa onomatopeia.

El dia ja havia donat prou de si, així que després hem anat a l'alberg (de Hostelling International) a fer el check-in i buscar la nostra habitació. No és una suite, però tampoc és una suite-estil-Prison Break com la de l'hotel de New York. Demà ens esperen moltes més coses d'aquesta bonica ciutat que espero poder contar-vos com ja ve essent habitual. Bona nit!

Més fotos noves (i endarrerides)

Vista del Grand Canyon (I)

Vista del Grand Canyon (II)

Vista del Grand Canyon (III)

Vista del Grand Canyon (IV)

Gravant la vista del Grand Canyon

Descanset a la casa de les tres milles

Vista del Bright Angel Trail

Cuidao amb les mules!

El riu Colorado des del Plateau Point

Òscar: - Mulla't els llavis que sortiràs millor!
Marc - (cara de pardillo que veieu a la foto)

Parc Nacional de Zion, al temple de Sinawava

Al principi dels Narrows, aquí es creuava el riu i el camí seguia amunt


La Court of the Patriarchs

Les fonts del Bellagio en ple número

Cruïlla de Flamingo Rd amb el Las Vegas Boulevard ("The Strip")

El Bellagio i el Caesar's Palace

L'Excalibur i el New York New York

Reproducció del pont de Brooklyn al New York New York

Badwater Basin a Death Valley: sal, sorra i calor; gairebé com a la platja

L'aigua de la Badwater Basin. Amb aquest nom, poc es pot esperar...

Camí i arc a Death Valley

Artist's Palette, plena de colors
Pedres, sal i més calor.
Posta de Sol al Zabriskie Point

Highway 1 i 101 fins a San Francisco

Avui ens hem despertat més tard del que sol ser normal, a les deu del matí i a corre-cuita hem deixat l'habitació de l'hotel on ens havíem allotjat. Tenia bastant millor aspecte de dia que de nit, perquè es podia apreciar l'oceà Pacífic des de bastant a prop. Abans d'agafar la carretera ens hem atansat fins la platja de Morro Bay, on els surfistes es preparaven per un matí intens, els no-surfistes anaven a passejar el gos, donar un tomb en bicicleta o tirar les canyes a veure què picava.

Sense més retard perquè el temps se'ns tirava a sobre, hem arrencat per la California State Route 1, coneguda com Pacific Coast Highway o simplement Highway 1; que recorre el litoral californià per la costa, serpentejant vertiginosament per barrancs, badies i tot el que es trobi pel mig. Hem arrencat a Morro Bay i hem anat tirant milles per llocs com Cayucos, San Simeon, Big Sur o Monterey. Pel camí ens hem trobat amb nombrosos punts de vista privilegiats anunciats com a tal, emplaçats en alguns dels nombrosos penya-segats que permeten observar la costa i l'oceà en la seva majoria; i un de particular en el que hi havia un grup bastant nombrós de foques i pelícans descansant a la sorra de la platja.

A Monterey hem parat a dinar i ens hem desviat de la 1 per mirar d'arribar a San Francisco amb la llum del dia, amb la qual cosa la ruta ha deixat de ser escènica però ha estat pràctica. Bé, almenys durant un tram, perquè en arribar a l'àrea d'influència de San José (unes 20 milles al sud de San Francisco) hi havia retencions i ens ha costat bastant d'arribar a la ciutat.

Finalment hi hem arribat i, com desitjàvem, encara era de dia. No obstant això, l'hotel que teníem guipat ja estava gairebé ple i no hem pogut utlitzar un cupó de descompte, tot i que ho tenim bastant bé per demà al matí. A les nou i mitja hem d'entregar el cotxe a la companyia de lloguer, així que aquesta tarda hem passat una bona estona buidant-lo i classificant tota la paperassa i totes les rampoines que hem anat arreplegant durant el camí i entaforant al cotxe.

En fi, demà el dia serà bastant més dinàmic, tornarem a estar sense cotxe i haurem de moure'ns a peu per aquesta metròpoli que és San Francisco.

Sequoia, la Highway 1 i el principi del final

Després de despertar-nos a Visalia hem anat cap al parc nacional de Sequoia i Kings Canyon. De fet, són dos parcs nacionals, però estan un a tocar de l'altre, així que els del servei de parcs nacionals s'han estirat una mica i inclouen els dos en la mateixa entrada. Havíem fet nit a Visalia creient que érem a prop, i de fet hi érem a prop; però la carretera que puja fins al parc és un infern de corbes que ens ha portat una bona estona d'ascensió amb el cotxe. Si ahir no en vam tenir prou amb la 155 de Lake Isabella a Delano (que vaig haver de patir al volant) avui n'hem tingut una bona racció més.

La diferència és que avui hi havia cosa per veure, i el primer que hem fet en baixar del cotxe ha estat pujar a la Moro Rock (no confondre amb Senglar Rock o Viña Rock). Un abrupte camí escarpat al granit amb nombrosos graons ens ha portat fins a una increïble vista de la vall que envolta el parc, i hem pogut veure les sequoies des d'un punt de vista poc habitual, és a dir, des de dalt. Mencionar que quan marxàvem de la Moro Rock cap a la següent atracció (i quan hi anàvem) hem vist un parell d'óssos bruns pasturant apaciblement pel bosc, menjant glans, insectes, fustes o el que sigui que arrepleguin i mengin aquests bitxos. Els hem vist de bastant a prop, i la veritat és que són uns animals preciosos. Si no fos per la seva vessant més salvatge...

Tot seguit hem anat cap al General Sherman, l'arbre més gros del món segons diuen aquests americans. De camí hem hagut de passar per un túnel tallat al tronc d'una sequoia caiguda al mig de la carretera, bastant curiós de veure i experimentar. Pel que fa al general en si, impressiona pel seu diàmetre, però segur que a Lleida podríem trobar pins més alts. La dada curiosa l'ha posada un cartell davant d'en Sherman: quan una persona de 1'80 metres d'alçada el contempla experimenta el mateix que quan un ratolí mira una persona de 1'80 metres d'alçada.

A continuació hem procedit cap a una altra àrea del parc on hi havien més sequoies, més carretera amb més corbes i més turistes, amb les passejadetes ja se'ns havia fet la una del migdia però no anàvem amb presses. Hem parat en un lloc anomenat Panoramic Point, des d'on es podia observar gran part d'un immens bosc de sequoies així com de les muntanyes que conformen el Kings Canyon.

La resta de coses per veure no atreien gaire la nostra atenció, de manera que hem procedit al descens de la carretera del parc, que ens ha portat al voltant d'una hora i mitja més de corbes i descens vertiginós. Hem parat a mastegar alguna cosa ja a la carretera camí de Visalia, i després de canviar-nos els seients hem posat rumb al lloc on pernoctem avui, Morro Bay, amb una altra sessió de carretera sinuosa inclosa. Just al costat de l'Oceà Pacific, demà anirem fins gairebé el mateix San Francisco per la Highway 1, carretera que recorrerem apurant per atansar-nos al màxim a aquesta ciutat.

Demà passat hem de tornar el cotxe a la companyia de lloguer a les nou i mitja, de manera que ja tindrem tot el dia per campar per San Fran i gaudir d'aquesta metròpoli per posar punt i final al nostre viatge. No hi ha moltes ganes d'acabar però sí que n'hi ha de tornar, així que haurem de batallar amb aquests sentiments contradictoris aquests quatre dies, fins que tornem a pujar a l'avió camí de Barcelona.

Ah! Adjunto una altra racció de fotos, una mica endarrerides però bé, aquí les teniu. Demà intentaré posar-ne de més recents. Bona nit!


Mostra un mapa més gran