Monument Valley, Grand Canyon i més vivències

Hola de nou! Hem passat uns dies sense accés a Internet acampats al Grand Canyon del Colorado, amb la qual cosa no he pogut actualitzar el bloc diàriament, tot i que a continuació us relataré gran part del que ens ha esdevingut aquests dies. Agafeu embranzida i prepareu-vos perquè ve una bona parrafada!

On ho havíem deixat? Ah, sí!

Dimecres al Monument Valley

Després d'acampar i dinar vam anar a voltar per aquesta vall, al cor del territori de la reserva dels indis Navajo. El parc no és el que era, actualment compta amb un hotel on anteriorment hi havia el càmping, desplaçat al darrere de l'hotel i privat del punt de vista privilegiat sobre la vall del que gaudiran els hostes de l'hotel quan obri a finals d'aquest any. Pel que explica l'Òscar, abans es podia veure sortir i pondre el Sol sense haver de sortir de la tenda de campanya, ara els acampats s'hauran de desplaçar fins la terrassa de l'edifici. Menys màgic, però més rendible pels indis.

La vall compta amb nombrosos turons de pedra vermella als que l'erosió ha anat donant formes peculiars. Els més famosos es troben només entrar al parc, anomenats mittens, tot i que el parc ofereix molt més a veure. El Camel Butte o les Three Sisters són només alguns d'ells, i es poden disfrutar des de nombrosos punts de vista, com el Artists' Viewpoint o el que homenatja John Ford, mític director de westerns en què el Monument Valley era una de les seves localitzacions. Fer tota la volta al parc amb el cotxe va ser tota una aventura, perquè el camí és polseguera 100% i no està en condicions idònies per a un cotxe com el nostre. L'auto va aguantar però va acabar de pols fins dalt de tot.

Després de veure la posta de sol sobre els tres mittens vam procedir cap al càmping. Ja de per si se'ns va fer prou tard i encara havíem de sopar, i com que la connexió del càmping no era precisament una meravella, vaig pujar algunes fotos i vam anar a dormir, que el matí següent ens esperava un bon tros de carretera fins la nostra següent destinació.

Dijous al Grand Canyon

Després de recórrer unes cent-vuitanta milles, vam arribar al Grand Canyon cap al migdia. El primer que vam fer és anar fins al Village del parc i posteriorment fins al Mather Campground per agenciar-nos una parcel·la on plantar la tenda. En principi vam demanar només una nit perquè no teníem res planejat, i després d'instal·lar-nos vam anar a dinar alguna cosa i a observar el Canyon des dels diversos punts que hi ha a la carretera que voreja el South Rim. Menció especial pel Yaki Point, al que només s'hi podia accedir en bus o caminant, i on a part de gaudir d'unes vistes impressionants del congost ens vam trobar un petit ramat de cérvols a escassos metres de nosaltres.

Després de donar voltes al tema, vam decidir que l'endemà faríem una excursió per un dels múltiples trails o camins que baixen serpentejant les parets del Canyon. L'escollit era el Bright Angel Trail, un camí que baixa fins a tocar del riu però que nosaltres vam decidir que recorreríem fins el Plateau Point. En total, uns vint quilòmetres entre anar i tornar amb uns mil metres de desnivell. En vista del desafiament, vam anar al supermercat del parc a buscar provisions (barretes de cereals i fruits secs i una llauna de cacauets) i a comprar alguna cosa per sopar i després vam tornar cap al càmping.

Posteriorment ens vam tornar a adreçar a l'oficina del càmping per prolongar la nostra estada, però ens havia tocat el Ranger més cara-girat, amargat i poc amable amb el que ens hem trobat fins ara. El molt carallot ens va dir, amb no molt bones maneres, que la nostra parcel·la estava reservada per l'endemà i que quan tornessim cap al vespre n'agaféssim una altra. Costava de creure que tan bon punt es fa una reserva ja tinguis una parcel·la assignada i que no pogués fer res per canviar-ho, així que ens en vam anar a dormir amb la intenció de tornar a l'oficina de bon matí per tornar-ho a comprovar amb una altra Ranger més amable que també treballava allà. A la cua del càmping ens vam trobar un dels pocs catalans que havíem vist fins llavors, i després de contar-nos les vides vam anar a la parcel·la a sopar i descansar per l'aventura del dia següent.

Divendres de via crucis

Els nostres plans inicials eren de llevar-nos a trenc d'alba, però el Ranger malparit va fer que haguéssim de tornar a passar per l'oficina del càmping a les vuit. Arribats a aquest punt va ser on es va confirmar que portàvem un embolic de cal Déu amb els horaris: la reserva Navajo es troba a Arizona però observa l'horari de les muntanyes, així que no havíem d'endarrerir una hora el rellotge en arribar-hi. Nosaltres crèiem que al Grand Canyon la cosa seguiria així però resulta que, quan nosaltres ens vam plantar davant l'oficina i pensàvem que eren les vuit i mitja, en realitat eren les set i mitja.

Mig mosquejats pel tema de l'hora, i mig cabrejats pel Ranger poc servicial; vam esperar pacientment mitja hora a que obrís l'oficina, i després que l'altra senyora que hi treballava ens confirmés que la nostra parcel·la estava reservada, molt amablement ens en va concedir una altra bastant a prop de la nostra. Així doncs, vam traslladar la tenda i vam fer cap al principi del camí.

El trail en si no pintava com gran cosa, una excursioneta d'un dia. Al full informatiu que et donen només entrar el qualificaven com extremadament extenuant, amb una duració d'entre vuit i dotze hores fins el punt que havíem triat. No obstant això, és bastant accessible, amb una caseta per descansar a cada milla i mitja amb aigua, lavabos i telèfons d'emergència; i amb un càmping on s'hi pot passar la nit (sempre i quan carreguis la tenda fins allà, i després de tornada). Com ja he dit abans el camí arriba fins a baix del riu, però nosaltres ja en teníem prou amb veure'l des d'una distància prudent.

El descens va ser prou fàcil i distret, vam anar fent a pas lleuger perquè tot el camí és, òbviament, una baixada bastant abrupta. Anàvem superant bandades de guiris, ancians, famílies, convois de mules i altres espècies que anaven passejant tranquilament pel camí. Fèiem parades a cada milla i mitja, i en unes dues hores i mitja ens vam plantar al Plateau Point, des d'on podíem observar un bon tram del riu Colorado. Jo me l'esperava més petit, però la veritat és que el seu cabal és bastant respectable, donada la quantitat i la fúria amb la que baixa a l'alçada del parc.

Després d'un merescut descans i una mossegada més abundant que la resta, vam procedir a iniciar l'ascens, que ja abans de començar pintava bastant més llastimós que la baixada. Era ple migdia, i si pel matí havíem tingut ombra gràcies al barranc i als núvols, l'ascens pintava d'allò més assolellat. Tot i que vaig començar una mica revolucionat, el primer tram fins al camping Indian Garden era bastant pla, però pel nostre bé havíem d'anar més tranquilets o no arribaríem sencers a dalt. Així doncs, vam decidir anar a un pas més calmat, tot i que vam poder comprovar que n'avançàvem bastant, perquè els temps parcials entre els punts de descans no eren els que esperàvem.

Al final l'ascens ens va portar unes quatre hores i mitja, vam arribar a dalt cap a les quatre de la tarda, amb un últim tram complicat pel desnivell i per la quantitat de turistes que s'aturaven al mig del pas per fer-se fotos o simplement per quedar-se bocabadats amb gent que venia de baix com nosaltres, suats de dalt a baix i amb pols fins als genolls. A dalt de tot ens vam trobar un altre grup de catalans que tenien pensat fer un trajecte una mica més llarg que el nostre, i després de contar-nos les vides de nou i desitjar-los sort, vam anar a descansar una merescuda estona.

Havent descansat i fet el cigarret de la victòria, vam anar cap a les dutxes, que per la meva sorpresa eren de pagament. Dos dòlars a canvi de vuit minuts d'aigua, que començaven a funcionar en el moment que insertaves vuit monedes de quart de dòlar, i que no s'aturaven encara que tanquessis l'aixeta. Era el primer cop que veia una cosa similar, i com que anàvem bruts de dalt a baix vam agafar quatre dòlars en monedes cadascun, tot i que al final amb dos en va haver prou.

En acabar de la dutxa vam posar rumb al supermercat, per buscar alguna cosa que sopar, i després de tornar al càmping i preparar l'últim àpat del dia ens vam posar a dormir com les gallines, tan bon punt se'n va el sol. Hem dormit de set de la tarda a set del matí, amb un pèl de fred, i hem començat el dia amb la vista posada als parcs nacionals de Bryce i Zion.

Dissabte de carretera (i altres vivències)

Amb els ossos encara ressentits de l'esforç d'ahir, ens hem llevat amb la sorprenent visita d'un cérvol mascle, que pasturava prop de la nostra parcel·la lluint la seva esplendorosa cornamenta. Després de desmuntar la tenda, he agafat el cotxe i hem posat rumb als parcs nacionals anteriorment mencionats.

Com ja és normal, anàvem una mica per sobre del límit de velocitat per mirar d'estalviar el màxim de temps, i com que la majoria de gent que hem vist ens passa quan anem al límit, anava avançant per la carretera entre cinc i deu milles per hora per sobre del que estava marcat, 65. Mai havíem tingut problemes de cap tipus per anar així de ràpid, i sempre que havíem vist un cotxe de policia amb afluixar una mica el pas n'hi havia hagut prou per no tenir problemes.

Però avui no l'he vist.

És a dir, l'he vist, però pel retrovisor i quan ja li havíem passat pel costat. Ha estat veure'l i pensar "Merda!" mentre contemplava com encenia les sirenes, girava cua i els altres cotxes li cedien el pas fins la presa, és a dir, nosaltres.

Ens han trincat, o com diuen per aquí, we got busted.

Quan hem parat, l'agent ha baixat del cotxe, amb la mà damunt la part del cinturó d'on penja la pistola (com fan tots, fins i tot a les pel·lícules) i s'ha atansat fins a mi per demanar-me el carnet, preguntar-me si sabia el límit de velocitat i si sabia a quant anava. Després d'una breu conversació monosil·làbica, l'agent ha tornat al cotxe, ha escrit quatre coses i ha tornat cap a nosaltres amb la denúncia ja preparada. No anàvem excessivament ràpid i ens ha enxampat just quan acabava de sobrepassar un altre cotxe, amb la qual cosa només ens ha caigut un ticket, una multa sense més.

Això sí, ha estat un ganxo directe a la meva moral; però bé, per a tot hi ha d'haver una primera vegada. La setmana que ve farà un any que tinc el carnet i ja m'han fotut una multa, ens costarà uns 175 dòlars però bé, què vols fer-hi. Ens podria haver passat a qualsevol dels dos en qualsevol moment, però ha estat avui. Almenys no em prendran cap dels meus preciats vuit punts.

Per a més inri, just arrencar s'ha posat a ploure, amb la qual cosa hem avortat la visita al parc nacional de Bryce, perquè havíem de recorrer part d'una pista sense asfaltar i perquè el trajecte dins del parc hagués estat bastant complicat. Hem posat rumb cap a Zion, per on hem passat l'enrevessada carretera que l'atravessa, i hem anat a Springsdale, un poble que hi ha just a baix, per buscar allotjament abans de veure el parc. Malauradament, hi havia no-sé-quina marató que havia omplert tots els hotels del poble ja a les tres de la tarda, així que hem anat una mica més lluny, fins a St. George, per anar a buscar un llit on caure morts després de quatre nits consecutives d'acampada.

Demà tornarem cap a Zion i després tot apunta a que anirem a donar-nos un petit homenatge ni més ni menys que a Las Vegas. Espero que almenys allà, en una de les ciutats del món amb més habitacions d'hotel, no tinguem cap complicació per trobar un lloc assequible i amb wi-fi perquè us en assabenteu puntualment de com ha anat tot. Bona nit!