De la ciutat del pecat a la vall de la mort

Zion part II

El diumenge era un dia prometedor. De bon matí ens vam adreçar a donar un tomb pel parc de Zion, on la natura ens va delectar un cop més amb el seu imparable espectacle. Cada parc nacional, per petit o inhòspit que sigui, té alguna cosa que el fa únic, i per tant, mereixedor de ser vist. A Zion un també es pot perdre per múltiples camins, però el que nosaltres vam triar de començar va ser el que arrenca a l'anomenat Temple de Sinawava i puja fins els Narrows, un emplaçament en que el riu avança entre parets verticals de pedra en un espai bastant angost (d'aquí el seu nom, narrow = estret).

No anàvem equipats com per atravessar el riu i fer el camí fins dalt, però només d'arribar fins allà on no vam poder més ja va valdre la pena. De tota manera, jo tenia ganes de fer una mica el ruc per les roques del riu i al final vaig acabar amb un peu dins l'aigua fins al turmell, i tot i que no es sentia tant de fred com em pensava, igualment va servir per acabar de dissuadir-me de seguir monejant al voltant del riu.

Així doncs, vam anar baixant per la vall que conforma aquest espectacular parc, observant com els núvols acariciaven la punta afilada de les muntanyes. Les formacions d'aquest parc són realment vertiginoses, i com que encara estàvem mig ressentits de l'esforç del Grand Canyon, vam anar pujant i baixant dels autobusos gratuïts que recorren el parc per anar admirant-ne la seva bellesa. Cap a l'hora de dinar ja érem a baix, així que vam decidir anar a buscar alguna cosa per mastegar i anar tirant cap a la capital mundial del vici.

Las Vegas

Després d'un ràpid trajecte per la Interstate 15, que serpenteja enmig del tòrrid desert, vam arribar a Las Vegas a mitja tarda aproximadament. Vam aprofitar que ens trobàvem a dalt de tot de la ciutat per recórrer el LasVegas Boulevard (conegut mundialment com The Strip) de principi a fi, i així poder apreciar de bon principi la magnitud d'aquesta zona de la ciutat. Obvia dir que, turísticament (i pràcticament en la seva totalitat) el Strip constitueix tot el que té d'interés Las Vegas, i tot i que fos mitja tarda d'un diumenge oferia un aspecte i un ambient únics.

Encara quedava bastant dia per endavant, així que vam anar a buscar un hotel on caure morts, ens vam arreglar una mica i vam deixar que es fes de nit per veure la ciutat en el seu màxim esplendor, és a dir, amb tota la il·luminació dels casinos en marxa. Només arribar a l'Strip des de l'hotel vam anar a parar a la cruïlla del Bellagio, un dels casinos més coneguts i glamourosos de la ciutat. Un cop vam ser-hi davant les famoses fonts musicals van començar la seva actuació, al so del Singin' in the rain que en Gene Kelly va immortalitzar a la pel·lícula amb el mateix nom. Tot i que coneixia el numeret de les fonts i creia que seria una xorrada, he d'admetre que és realment impressionant.

Quan ja estàvem impressionats per la magnificiència del Strip sense haver-lo acabat de veure en ple funcionament nocturn, vam atansar-nos a l'Excalibur, on vam atacar sense compassió el seu buffet lliure, i on també vam poder voltar per la sala de jocs. L'ambient frenètic de les llums pampalluguejants i la música incitant és una mica estressant, però és una de les coses que s'han de veure si es va a Las Vegas.

Pel carrer l'ambient no era massa més agradable, l'Strip i els carrers dels voltants estan envaïts per publicitat de telèfons de contactes amb noies lleugeres de roba, ja sigui en forma de dispensadors de catàlegs o repartidors de targetes amb cartells lluminosos a les esquenes. Salvant aquest detall, l'Strip és espectacular, amb les façanes tematitzades dels casinos i la gent que fa tot el possible per deixar-se veure. Motos sorolloses, limusines, cotxes exòtics, borratxos i borratxes...

Després de voltar per alguns casinos més (com el MGM Grand o el Caesar's Palace) les nostres forces no donaven més de si i vam anar a l'habitació de l'hotel a reposar els nostres ossos mòlts.

Death Valley

Si a Las Vegas ja teníem calor, com a mínim va servir per preparar-nos per al lloc on fa més calor de tot el país. La vall de la Mort és el lloc més remot i inhòspit en el que hem estat fins ara, però com ja he dit abans i com a parc nacional que és, conté elements únics que no es troben enlloc més del país i de vegades enlloc més del planeta. La vall és una planície que si bé anys enrere estava ocupada per llacs, avui en dia ha deixat pas a enormes extensions de terra amb crostes de sal i abruptes congostos a les parets de les muntanyes que les envolten.

Només entrar a la vall vam adreçar-nos cap al Badwater Basin, el punt més baix del continent i també de l'hemisferi oest (al final resultarà que també es divideixen d'esquerra a dreta). A vuitanta-sis metres sota el nivell del mar, el Sol que queia encara era més abrasador del que ja semblava a mil metres, on teníem uns 35ºC de temperatura.

Després de gairebé socarrar-nos per la calor, vam anar fins el càmping a plantar la tenda, sota l'ombra d'un arbre bastant gros. En acabar vam seguir voltant pel parc fins la posta de Sol, que vam poder disfrutar des del famós Zabriskie Point. No obstant això, la millor part del dia va arribar després d'aquest moment, i és que la nit al Death Valley ha estat una de les menys fredes i més estrellades que hem pogut gaudir des de que campem per aquest país.

Aquest matí hem acabat de rondar per altres indrets de la vall, com el poble abandonat de Rhyolite. I és que la zona va ser escenari del naixement i la mort de nombroses poblacions a partir de la febre minera de principis de segle, i encara ara es pot apreciar aquest fenomen contemplant-ne les ruïnes. La resta del dia no ha donat gaire més de si, ha estat a la carretera en gran part, sense ensurts i fins a la població de Visalia, prop del proper i últim parc nacional, Sequoia, del que puntualment us contaré coses!