Perdoneu el retard amb el que arriba aquesta última entrada del bloc, però és que la temptació d'arribar a casa i fer una mica el gos després d'estar quaranta dies trotant ha pogut amb mi d'una forma bastant descarada.
El viatge de tornada va sortir prou bé, si tenim en compte que les úniques incidències que vam patir van ser dues contrarietats que a continuació us explicaré, i que són:
- en primer lloc, el retard d'una hora per haver de canviar d'avió abans d'enlairar-nos. Eren les sis de la tarda a Philadelphia i acabàvem d'embarcar, i ens van avisar que sortiríem amb deu minuts de retard per problemes de manteniment a última hora. Dos minuts després de l'anunci ens van tornar a avisar perquè baixéssim de l'avió, i ens van tenir una hora esperant. Finalment ens vam enlairar a les set i mitja, aproximadament una hora més tard, però els de la companyia s'ho van manegar per escurçar la durada del vol fins unes set hores i vam arribar a Barcelona a les nou del matí.
- i en segon i últim, els importunis que causen una tropa de bebès i marrecs de curta edat en viatges amb grups de gent nombrosa. L'avió anava molt més ple que el passat tres de setembre quan vam fer el viatge d'anada i no vam poder acomodar-nos en seients buits, amb la qual cosa vam haver de patir alguna incomoditat però res que no es pogués aguantar amb una mica de paciència o un toc d'atenció puntual.
I bé, després d'estar per Lleida, tallar-me el pèl, retrobar-me amb els amics i la família, dormir bastant i tornar a provar les meravelles de la cuina casolana i autòctona (com els caragols, el pernil serrà, el fuet, la fideuà o fins i tot la verdura bullida amb oli d'oliva bo i pa com déu mana); ara ja he tornat a Barcelona, al meu pis-refugi d'estudiant, he començat en una feina nova (en un entorn conegut, la mateixa universitat) i he reemprès la vida normal i rutinària que tothom té i que certament enyorava, perquè tot i haver estat veient llocs i coses extraordinàries durant quaranta dies i haver tingut unes vacances de somni, un es cansa fins i tot d'això.
M'agrada viatjar i m'ha agradat moltíssim fer-ho durant aquest periode, però part de mi és un animal sedentari i mandrós que demanava una mica d'atenció. Ara que ja el tinc més amansat i amb tot això dit, només queda acomiadar i donar per oficialment clausurat aquest bloc.
Gràcies a l'Òscar perquè gran part de l'èxit i del mèrit en aquest viatge recauen sobre ell.
Gràcies a George W. Bush, Ben Bernanke, Henry Paulson i els seus sequaços, perquè si el país no hagués estat en tal desgavell polític i econòmic i el dòlar no hagués estat tan assequible, aquest viatge hagués més costós i potser no hauríem pogut anar a veure i fer tantes coses com hem fet.
Finalment, gràcies a tots i totes per les vostres lectures i els vostres comentaris, espero que hagueu gaudit de les nostres experiències tant com ho vam fer nosaltres vivint-les i com vaig fer jo explicant-vos-les.
No m'agraden els adéus, així que fins la propera!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada