Esprement San Francisco

Hola a tothom! Aquests han estat dos intensos dies de formigueig per San Francisco, esprement els últims dies de la nostra visita a aquest país. Per començar anirem en ordre i relatarem els fets d'ahir per seguir amb el que ha donat de si la jornada d'avui.

Dissabte 11: del Golden Gate al Golden Gay

Ahir ens vam llevar a una hora raonable, cap a dos quarts de deu, i vam anar a buscar l'autobús per anar a explorar la zona nord-oest de la ciutat. El principal atractiu el constituïa el Golden Gate, el mític i arxiconegut pont sobre la badia de San Francisco. Normalment es veu que està cobert de boira i que es fa difícil poder-lo apreciar en tota la seva esplendor, però aquests dies estem tenint sort i ens ha fet un temps bastant bo. El pont és realment impressionant, amb un increïble i frenètic trànsit de vehicles que fa tremolar fins i tot les baranes de la vorera, i unes vistes excel·lents de la ciutat i els voltants de la badia.

Després de voltar pel pont vam anar a parar al parc que du el mateix nom, és a dir, el Golden Gate Park. A mi em va recordar a una espècie de Central Park però apaïsat, i com que no estàvem per perdre'ns per dintre del recinte ens vam limitar a explorar la zona est, amb els elements típics dels parcs que hem pogut veure fins ara: arbres, arbustos, fauna aquàtica i aviar i una peculiaritat: una zona anomenada Japanese Tea Garden, per la que es paga cinc dòlars d'entrada, però que valen la pena (sempre i quan no hagis estat al Japó o hagis vist alguna cosa similar).

Aquest petit recinte dins del parc és un jardí d'estil japonès, amb pagodas, arbres esporgats cuidadosament amb formes inversemblants, jardins zen, un buda bastant gros, rierols i petites llacunes amb alguna carpa despistada i coses per l'estil. El nom del jardí no traïciona, anuncia el que s'hi troba i res més, però almenys jo ho vaig trobar ben digne per passejar-s'hi una estoneta.

Tot seguit ens vam desplaçar cap a la zona d'ambient de San Francisco, coneguda amb el nom del seu carrer principal: Castro. Banderes amb l'arc iris anuncien i proclamen als quatre vents que es tracta de l'àrea més liberal de San Francisco (ja liberal de per si), especialment pel que concerneix als temes de l'orientació sexual.

Parlant clar, Castro és el barri gay de la ciutat.

Vam passejar-nos pel carrer que he esmentat abans, pel qual es poden veure nombrosos locals d'ambient, així com bastantes parelles d'homes agafats de la mà o establiments en què es venen productes eròtics i pornogràfics adreçats a aquest tipus de públic. La comunitat homosexual de San Francisco és una de les més nombroses (per no dir la que més) dels Estats Units donada la fama d'oberta i tolerant que té aquesta ciutat, i més encara des que fa pocs anys aquestes parelles poden casar-s'hi.

Després de Castro vam tornar a donar un tomb per North Beach, i més concretament a buscar una taverna anomenada The Saloon, on el dia abans vam veure que cada tarda hi havia música en viu. La banda de divendres no matava d'emoció, així que dissabte vam decidir provar sort ahir amb resultat més que satisfactori. Una cervesa al ritme d'una banda de blues bastant correcta van servir per posar fi a les nostres correries per la ciutat el dissabte onze, així que vam tornar a l'alberg i després de sopar vam veure guanyar l'Alonso al Gran Premi del Japó abans d'anar a dormir.

Diumenge 12, dia del Imperio

Avui ens hem llevat de bon matí perquè teníem pensat anar a una missa a la Glide Memorial United Methodist Church. L'Òscar ja hi havia anat quan va estar aquí fa anys i m'ho pintava bastant bé, i la veritat és que realment val la pena assistir a una celebració en aquesta Església. El cor és impressionant, té unes veus solistes boníssimes i una banda que no es queda enrere. La comunitat és com una família que acull visitants sense cap mena de pegues, i la celebració és d'allò més amena i divertida, res del que hi fan té pèrdua: des de les cançons fins a la lectura de l'evangeli o el sermó.

Conclusió: que si a Lleida tinguéssim una església així a mi no em faria res anar-hi cada diumenge.

En acabar de missa hem anat cap a Haight-Ashbury, zona en què quaranta anys enrere el moviment hippy tenia el seu epicentre. Part d'aquest esperit encara plana per aquest barri, amb tot de botiguetes de rampoines, parafernàlia per fumetes, samarretes i roba amb estampats psicodèlics; i bars o restaurants decorats d'acord amb els cànons estètics d'aquest moviment. Segur que haver-hi estat durant l'estiu de l'amor del 1967 devia ser una experiència supra-terrenal, còsmica i flipant propera al nirvana; però anar-hi avui en dia segueix sent una experiència recomanable.

Després d'evocar temps passats hem anat cap al Mission, barri en què els fundadors espanyols de la ciutat hi van establir les missions de Dolores i San Francisco de Asís (d'aquí el nom de la ciutat). Avui en dia és conegut per ser el barri llatí de la ciutat, i nosaltres ens pensàvem que hi hauria alguna celebració per ser el que nosaltres coneixem com Día de el Pilar o Día de la Hispanidad i la comunitat llatina anomena Día de la raza.

La recerca d'activitat festiva ha estat en va, però com que havíem llegit que hi havia força restaurants d'origen hem acabat dinant en un dels seus restaurants. L'escollit ha estat un restaurant anomenat El Toro, on ens hem pres un burrito especial que fa por només de veure'n els ingredients: arròs, mongetes, carn, formatge, guacamole i pico de gallo; amb uns nachos per acompanyar. Al moment sembla satisfactori i, com és obvi, omple; però el maleït burrito m'ha estat donant voltes tota la tarda, mare meva quina digestió més pesada... Haurien d'anomenar-lo burraco!

Mentre encara anàvem païnt ens hem deixat caure per Pacific Heights, on hi ha el parc d'Alta Vista. Allà ens hem estirat a la gespa una estona per digerir millor el dinar, i de passada hem pogut tornar a contemplar les cabrioles dels F-18 dels Blue Angels, amb menció especial per un animal que ha passat a tocar d'un dels pocs edificis alts de la zona, a pocs metres de nosaltres. El barri és conegut per les seves cases d'estil victorià, i la veritat és que tot i que a primera vista puguin semblar com qualsevol altra casa de fusta de San Francisco, els ornaments recargolats i les arcades els donen un aire majestuós i un toc distintiu a la zona.

Per acabar el recorregut d'avui hem anat a veure la zona de Fort Mason, un altre recinte que funciona com parc on bastanta gent de la ciutat disfrutava d'una assolellada tarda de diumenge. Després de relaxar-nos una mica més estirats a la gespa hem tornat a donar un breu passeig pel Fisherman's Wharf, i cap a l'alberg hi falta gent.

En fi, demà serà l'últim dia! Espero poder explicar-vos què ha donat de si l'excursió per Berkeley, una ciutat a l'altra banda de la badia famosa per la seva vida universitària. Bona nit!