Enlloc com a casa

Hola a tots!

Perdoneu el retard amb el que arriba aquesta última entrada del bloc, però és que la temptació d'arribar a casa i fer una mica el gos després d'estar quaranta dies trotant ha pogut amb mi d'una forma bastant descarada.

El viatge de tornada va sortir prou bé, si tenim en compte que les úniques incidències que vam patir van ser dues contrarietats que a continuació us explicaré, i que són:

• en primer lloc, el retard d'una hora per haver de canviar d'avió abans d'enlairar-nos. Eren les sis de la tarda a Philadelphia i acabàvem d'embarcar, i ens van avisar que sortiríem amb deu minuts de retard per problemes de manteniment a última hora. Dos minuts després de l'anunci ens van tornar a avisar perquè baixéssim de l'avió, i ens van tenir una hora esperant. Finalment ens vam enlairar a les set i mitja, aproximadament una hora més tard, però els de la companyia s'ho van manegar per escurçar la durada del vol fins unes set hores i vam arribar a Barcelona a les nou del matí.
• i en segon i últim, els importunis que causen una tropa de bebès i marrecs de curta edat en viatges amb grups de gent nombrosa. L'avió anava molt més ple que el passat tres de setembre quan vam fer el viatge d'anada i no vam poder acomodar-nos en seients buits, amb la qual cosa vam haver de patir alguna incomoditat però res que no es pogués aguantar amb una mica de paciència o un toc d'atenció puntual.

I bé, després d'estar per Lleida, tallar-me el pèl, retrobar-me amb els amics i la família, dormir bastant i tornar a provar les meravelles de la cuina casolana i autòctona (com els caragols, el pernil serrà, el fuet, la fideuà o fins i tot la verdura bullida amb oli d'oliva bo i pa com déu mana); ara ja he tornat a Barcelona, al meu pis-refugi d'estudiant, he començat en una feina nova (en un entorn conegut, la mateixa universitat) i he reemprès la vida normal i rutinària que tothom té i que certament enyorava, perquè tot i haver estat veient llocs i coses extraordinàries durant quaranta dies i haver tingut unes vacances de somni, un es cansa fins i tot d'això.

M'agrada viatjar i m'ha agradat moltíssim fer-ho durant aquest periode, però part de mi és un animal sedentari i mandrós que demanava una mica d'atenció. Ara que ja el tinc més amansat i amb tot això dit, només queda acomiadar i donar per oficialment clausurat aquest bloc.

Gràcies a l'Òscar perquè gran part de l'èxit i del mèrit en aquest viatge recauen sobre ell.

Gràcies a George W. Bush, Ben Bernanke, Henry Paulson i els seus sequaços, perquè si el país no hagués estat en tal desgavell polític i econòmic i el dòlar no hagués estat tan assequible, aquest viatge hagués més costós i potser no hauríem pogut anar a veure i fer tantes coses com hem fet.

Finalment, gràcies a tots i totes per les vostres lectures i els vostres comentaris, espero que hagueu gaudit de les nostres experiències tant com ho vam fer nosaltres vivint-les i com vaig fer jo explicant-vos-les.

No m'agraden els adéus, així que fins la propera!

This is the end...

...my only friend, the end...

Avui ha estat l'últim dia del viatge, i d'una forma més relaxada hem acabat de veure el que teníem per veure de San Francisco.

Per començar hem anat cap a Berkeley, però arribar-hi ens ha costat una mica. Està a l'altre costat de la badia, però més enllà de la distància hem trobat un impediment amb nom de personatge de dibuixos animats, el Bart. Sigles de Bay Area Rapid Transit, és com una espècie de Rodalies subterrani que recorre les principals ciutats de l'àrea de la badia. Per comprar els tickets ja hem tingut problemes, perquè s'han de comprar en una màquina i no ens agafava la targeta. Després resulta que hem hagut de carregar més diners del compte a la targeta perquè la màquina donava un límit de canvi, però superant aquestes adversitats finalment ens hem plantat a Berkeley.

En aquesta població es troba el campus central de la University of California, un recinte impressionant i que de nou m'ha despertat l'enveja sana en comparar-lo amb els campus que tenim a casa nostra. Entre zones boscoses emergeixen edificis impressionants, en gran part d'estil neoclàssic però també amb algun de contemporani. Crida l'atenció una torre impressionant, que segons hem pogut llegir emula el campanile de la plaça de Sant Marc de Venècia, i altres construccions com un teatre grec erigit sota el patrocini del magnat de la premsa William Randolph Hearst.

Després de rutllar per aquesta zona i tornar cap a San Francisco, hem decidit anar a pujar al que es coneix com Twin Peaks. Dos turons bastant semblants (que no tenen res a veure amb la sèrie de televisió) d'uns 300 metres d'alçada des dels quals es poden apreciar les millors vistes de San Francisco i la badia que hem vist en tota l'estada a la ciutat. Per arribar-hi també hem patit algunes complicacions, però finalment hi hem pogut pujar, i podem afirmar que val la pena atansar-s'hi perquè no n'havíem llegit res enlloc i constitueix una grata sorpresa.

Per acabar el dia hem decidit tornar al Fisherman's Wharf, per sopar en un dels seus múltiples restaurants. Ens havia cridat l'atenció una sopa de cranc que es serveix en una espècie de pa de pagès buidat de la molla, així que no volíem marxar sense haver-la tastat. El resultat és que no mata, és prou bona però res de l'altre món més enllà de la curiositat de menjar una sopa de cranc (més aviat una crema de verdures amb algun gust llunyà de cranc) dins d'un pa per comptes d'un bol o un plat fondo.

I res més, hem tornat a l'alberg, hem desfet i tornat a fer les maletes per poder-hi embutir tot el que hem arreplegat i dormirem el que podrem fins a dos quarts de quatre, quan començarà el ball que ens ha de dur de tornada a casa. Més o menys anirà així:

• A les quatre ens ve a buscar una llançadora (una furgoneta que anomenen shuttle bus) que en principi ens ha de deixar a l'aeroport a dos quarts de cinc.
• A les 6:20 ens enlairarem cap a Philadelphia, on en principi hauríem d'arribar al cap de quatre hores. Amb el canvi horari hi arribarem que seran les dues del migdia.
• A les sis de la tarda agafem l'avió cap a Barcelona, que durarà unes nou hores i ens deixarà a l'aeroport del Prat a les vuit del matí del dimecres quinze, hora local aproximada.

I això és tot, ha estat un plaer contar-vos tot el que ens ha anat ocorrent a mesura que trotàvem per aquestes terres. Espero que quan arribem pugui fer un últim post de comiat amb alguna foto més!

Esprement San Francisco

Hola a tothom! Aquests han estat dos intensos dies de formigueig per San Francisco, esprement els últims dies de la nostra visita a aquest país. Per començar anirem en ordre i relatarem els fets d'ahir per seguir amb el que ha donat de si la jornada d'avui.

Dissabte 11: del Golden Gate al Golden Gay

Ahir ens vam llevar a una hora raonable, cap a dos quarts de deu, i vam anar a buscar l'autobús per anar a explorar la zona nord-oest de la ciutat. El principal atractiu el constituïa el Golden Gate, el mític i arxiconegut pont sobre la badia de San Francisco. Normalment es veu que està cobert de boira i que es fa difícil poder-lo apreciar en tota la seva esplendor, però aquests dies estem tenint sort i ens ha fet un temps bastant bo. El pont és realment impressionant, amb un increïble i frenètic trànsit de vehicles que fa tremolar fins i tot les baranes de la vorera, i unes vistes excel·lents de la ciutat i els voltants de la badia.

Després de voltar pel pont vam anar a parar al parc que du el mateix nom, és a dir, el Golden Gate Park. A mi em va recordar a una espècie de Central Park però apaïsat, i com que no estàvem per perdre'ns per dintre del recinte ens vam limitar a explorar la zona est, amb els elements típics dels parcs que hem pogut veure fins ara: arbres, arbustos, fauna aquàtica i aviar i una peculiaritat: una zona anomenada Japanese Tea Garden, per la que es paga cinc dòlars d'entrada, però que valen la pena (sempre i quan no hagis estat al Japó o hagis vist alguna cosa similar).

Aquest petit recinte dins del parc és un jardí d'estil japonès, amb pagodas, arbres esporgats cuidadosament amb formes inversemblants, jardins zen, un buda bastant gros, rierols i petites llacunes amb alguna carpa despistada i coses per l'estil. El nom del jardí no traïciona, anuncia el que s'hi troba i res més, però almenys jo ho vaig trobar ben digne per passejar-s'hi una estoneta.

Tot seguit ens vam desplaçar cap a la zona d'ambient de San Francisco, coneguda amb el nom del seu carrer principal: Castro. Banderes amb l'arc iris anuncien i proclamen als quatre vents que es tracta de l'àrea més liberal de San Francisco (ja liberal de per si), especialment pel que concerneix als temes de l'orientació sexual.

Parlant clar, Castro és el barri gay de la ciutat.

Vam passejar-nos pel carrer que he esmentat abans, pel qual es poden veure nombrosos locals d'ambient, així com bastantes parelles d'homes agafats de la mà o establiments en què es venen productes eròtics i pornogràfics adreçats a aquest tipus de públic. La comunitat homosexual de San Francisco és una de les més nombroses (per no dir la que més) dels Estats Units donada la fama d'oberta i tolerant que té aquesta ciutat, i més encara des que fa pocs anys aquestes parelles poden casar-s'hi.

Després de Castro vam tornar a donar un tomb per North Beach, i més concretament a buscar una taverna anomenada The Saloon, on el dia abans vam veure que cada tarda hi havia música en viu. La banda de divendres no matava d'emoció, així que dissabte vam decidir provar sort ahir amb resultat més que satisfactori. Una cervesa al ritme d'una banda de blues bastant correcta van servir per posar fi a les nostres correries per la ciutat el dissabte onze, així que vam tornar a l'alberg i després de sopar vam veure guanyar l'Alonso al Gran Premi del Japó abans d'anar a dormir.

Diumenge 12, dia del Imperio

Avui ens hem llevat de bon matí perquè teníem pensat anar a una missa a la Glide Memorial United Methodist Church. L'Òscar ja hi havia anat quan va estar aquí fa anys i m'ho pintava bastant bé, i la veritat és que realment val la pena assistir a una celebració en aquesta Església. El cor és impressionant, té unes veus solistes boníssimes i una banda que no es queda enrere. La comunitat és com una família que acull visitants sense cap mena de pegues, i la celebració és d'allò més amena i divertida, res del que hi fan té pèrdua: des de les cançons fins a la lectura de l'evangeli o el sermó.

Conclusió: que si a Lleida tinguéssim una església així a mi no em faria res anar-hi cada diumenge.

En acabar de missa hem anat cap a Haight-Ashbury, zona en què quaranta anys enrere el moviment hippy tenia el seu epicentre. Part d'aquest esperit encara plana per aquest barri, amb tot de botiguetes de rampoines, parafernàlia per fumetes, samarretes i roba amb estampats psicodèlics; i bars o restaurants decorats d'acord amb els cànons estètics d'aquest moviment. Segur que haver-hi estat durant l'estiu de l'amor del 1967 devia ser una experiència supra-terrenal, còsmica i flipant propera al nirvana; però anar-hi avui en dia segueix sent una experiència recomanable.

Després d'evocar temps passats hem anat cap al Mission, barri en què els fundadors espanyols de la ciutat hi van establir les missions de Dolores i San Francisco de Asís (d'aquí el nom de la ciutat). Avui en dia és conegut per ser el barri llatí de la ciutat, i nosaltres ens pensàvem que hi hauria alguna celebració per ser el que nosaltres coneixem com Día de el Pilar o Día de la Hispanidad i la comunitat llatina anomena Día de la raza.

La recerca d'activitat festiva ha estat en va, però com que havíem llegit que hi havia força restaurants d'origen hem acabat dinant en un dels seus restaurants. L'escollit ha estat un restaurant anomenat El Toro, on ens hem pres un burrito especial que fa por només de veure'n els ingredients: arròs, mongetes, carn, formatge, guacamole i pico de gallo; amb uns nachos per acompanyar. Al moment sembla satisfactori i, com és obvi, omple; però el maleït burrito m'ha estat donant voltes tota la tarda, mare meva quina digestió més pesada... Haurien d'anomenar-lo burraco!

Mentre encara anàvem païnt ens hem deixat caure per Pacific Heights, on hi ha el parc d'Alta Vista. Allà ens hem estirat a la gespa una estona per digerir millor el dinar, i de passada hem pogut tornar a contemplar les cabrioles dels F-18 dels Blue Angels, amb menció especial per un animal que ha passat a tocar d'un dels pocs edificis alts de la zona, a pocs metres de nosaltres. El barri és conegut per les seves cases d'estil victorià, i la veritat és que tot i que a primera vista puguin semblar com qualsevol altra casa de fusta de San Francisco, els ornaments recargolats i les arcades els donen un aire majestuós i un toc distintiu a la zona.

Per acabar el recorregut d'avui hem anat a veure la zona de Fort Mason, un altre recinte que funciona com parc on bastanta gent de la ciutat disfrutava d'una assolellada tarda de diumenge. Després de relaxar-nos una mica més estirats a la gespa hem tornat a donar un breu passeig pel Fisherman's Wharf, i cap a l'alberg hi falta gent.

En fi, demà serà l'últim dia! Espero poder explicar-vos què ha donat de si l'excursió per Berkeley, una ciutat a l'altra banda de la badia famosa per la seva vida universitària. Bona nit!

If you're going to San Francisco...

Bé, en realitat, no hem anat a San Francisco en el sentit estricte de les paraules que entona la cançó perquè, de fet, ja hi érem.

Avui ens hem llevat de bon matí per anar a deixar l'equipatge a l'alberg i tot seguit hem anat a retornar el cotxe a la companyia de lloguer, després de milles i milles de rodar amb el seient enganxat al cul per les carreteres d'aquest país (més concretament 9.216 milles, 14.745 quilòmetres). L'hem tornat totalment al revés de com ens el van deixar: brut i sense ni una gota de benzina, tal com estava acordat. Bé, almenys han guanyat un sac de carbó vegetal que gairebé no hem fet anar, les xancles de les cascades del Niagara, un galó d'aigua i algun cèntim que s'haurà quedat sota el seient.

Després de retornar el cotxe hem anat a deixar quatre coses més a les maletes i ens hem adreçat cap al centre de visitants a comprar el bitllet per moure'ns per la ciutat amb el tramvia i els autobusos. Bastant cutre, perquè consisteix en un cartronet en què has de rascar (sí, sí, estil "rasca i guanya") el mes i els dies que l'utilitzaràs, però en definitiva li acabarem traient bon ús. Tot seguit hem anat a agafar el primer tramvia cap a la cruïlla de Bush Street i Grant Avenue, on hi ha la porta de Chinatown, el barri xinès de San Francisco; tot i que gairebé es podria dir que és al revés (San Francisco és el barri americà de Chinatown) per la immensa quantitat de gent asiàtica que hi ha en aquesta ciutat.

Chinatown és un constant anar i venir de gent, però a diferència de New York, no és un anar i venir frenètic, és més casual i no tan accelerat. Hi ha qui pugui sentir-se agobiat per la presència constant de gent en moviment, i entre ells m'hi incloc, però no m'ho ha semblat pas en aquest barri. Passejant pels carrerons hem tret el nas a nombroses botiguetes de te i herbes orientals, basars xinesos (sí, com els que hi ha a les nostres ciutats però una mica més (ejem) "autèntics"), tendes de souvenirs i restaurants; amb menció especial per una fàbrica de galetes de la fortuna, on n'hem comprat una saca.

A continuació i sense moure'ns gairebé del lloc hem anat a parar al Financial District, el motor econòmic de San Francisco (tot i que tal i com està l'economia sembla que vagi en punt mort). Crisis a part i com era d'esperar, ha estat un canvi radical en els carrers i els edificis que conformen el barri, amb els fanals encaragolats, les banderoles i l'escriptura de Chinatown donant pas a les torres de formigó, acer i vidre i les lletres daurades i elegants dels edificis dels gegants bancaris. Bank of America o Wells Fargo són alguns dels noms que avui en dia estan amb el fang fins al coll però que posseeixen edificis imponents en aquesta zona, però el més vistós és la Transamerica Pyramid, un gegant de més de 200 metres en forma de piràmide i que és tot un símbol d'identitat per l'skyline i la ciutat de San Francisco.

Després de la volteta pel barri ric hem tornat a dinar a Chinatown. Hem escollit un bufet lliure de sis dòlars per persona en què, afortunadament i tot i haver-hi algun turista com nosaltres, hem pogut comprovar que la gent del barri s'hi deixava caure i, per tant, donava un toc definitiu i genuí al restaurant. Des del típic wantun, l'arròs tres delícies, les tallarines o el pollastre fregit fins mandonguilles sospitoses, sopes insípides però inversemblantment picants, paquets d'arròs envoltat en algues i altres viandes xineses han conformat el nostre dinar d'avui.

Mentre dinàvem hem pogut constatar una cosa de la que ja en teníem sospites: els xinesos són bastant bruts. És a dir, val que sigui una altra cultura, i n'hi haurà que siguin més netets i tal; però des del nostre punt de vista ens han semblant bastant porquets. Ensumen mocs, carraspegen i escupen sense reparar el més mínim en si fan soroll o no (i amb una freqüència increïble); mengen a galta unflada, amb els dits i amb trossos de menjar penjant de la boca, deixant les escurrialles totes escampades... En fi, tota una experiència.

Havent dinat hem pujat cap al Nob Hill, un conjunt d'illes de cases benestants i hotels de luxe de renom internacional, com el Fairmont, utilitzat com a localització pel rodatge de la sèrie Hotel. Després hem anat en autobús fins al Telegraph Hill, un turó coronat per una torre de formigó anomenada Coit Tower (no penseu coses que no són, bruts!) i una estàtua a l'amic i descobridor Colom, que tot i ser més petita no hauria d'envejar en res la de Barcelona, ja que almenys aquesta sembla estar a recer de femtes aviars (o almenys les netegen amb més assiduitat). Ha estat una sorpresa trobar-nos amb una exhibició dels Blue Angels de la marina dels EUA, un esquadró format per sis avions F-18 que ha delectat els espectadors (i a nosaltres també) amb vàries maniobres acrobàtiques damunt de la badia de San Francisco.

Posteriorment hem baixat caminant pels tortuosos carrers de la ciutat fins arribar al barri de North Beach, una mena d'illa del vici amb tota mena de bars i algún que altre sex-shop. El caràcter bohemi d'aquest barri ve marcat, sobretot, dels anys 50; en què els escriptors de la generació beat campaven per aquí fent de les seves, amb la llibreria City Lights com a campament base. Sense allunyar-nos massa de la zona hem posat rumb a Lombard Street, el que per força ha de ser el carrer amb més pendent i més corbes de la ciutat (per no dir del món), ja què és una constant ziga-zaga que es desplaça per part del llom d'un dels turons sobre els que s'erigeix San Francisco. Tot i que conduir-hi pot ser un infern i caminar-hi pot ser fatigós, el carrer és molt bonic, amb tot de plantes i flors i unes cases que donen bastanta enveja.

Per acabar el dia hem anat al Fisherman's Wharf, antiga seu de la indústria pesquera de San Francisco i actualment un espai d'oci i gastronomia per anar-hi a gastar uns dòlars i passar una estona distreta. Nombrosos restaurants de peix i marisc, bars i tavernes, botigues i xiringuitos i unes vistes privilegiades de la badia a la posta de Sol (amb el Golden Gate i l'illa d'Alcatraz com a fites més identificables) és el que s'hi pot trobar qualsevol vespre de qualsevol dia. Com a curiositat, al costat del port, mencionar que hi viu una nombrosa colònia de lleons marins (semblants a foques, per als que coneixen el vocable, morsots) que amenitza la passejada amb la seva curiosa onomatopeia.

El dia ja havia donat prou de si, així que després hem anat a l'alberg (de Hostelling International) a fer el check-in i buscar la nostra habitació. No és una suite, però tampoc és una suite-estil-Prison Break com la de l'hotel de New York. Demà ens esperen moltes més coses d'aquesta bonica ciutat que espero poder contar-vos com ja ve essent habitual. Bona nit!

Més fotos noves (i endarrerides)

Vista del Grand Canyon (I)

Vista del Grand Canyon (II)

Vista del Grand Canyon (III)

Vista del Grand Canyon (IV)

Gravant la vista del Grand Canyon

Descanset a la casa de les tres milles

Vista del Bright Angel Trail

Cuidao amb les mules!

El riu Colorado des del Plateau Point

Òscar: - Mulla't els llavis que sortiràs millor!
Marc - (cara de pardillo que veieu a la foto)

Parc Nacional de Zion, al temple de Sinawava

Al principi dels Narrows, aquí es creuava el riu i el camí seguia amunt


La Court of the Patriarchs

Les fonts del Bellagio en ple número

Cruïlla de Flamingo Rd amb el Las Vegas Boulevard ("The Strip")

El Bellagio i el Caesar's Palace

L'Excalibur i el New York New York

Reproducció del pont de Brooklyn al New York New York

Badwater Basin a Death Valley: sal, sorra i calor; gairebé com a la platja

L'aigua de la Badwater Basin. Amb aquest nom, poc es pot esperar...

Camí i arc a Death Valley

Artist's Palette, plena de colors
Pedres, sal i més calor.
Posta de Sol al Zabriskie Point

Highway 1 i 101 fins a San Francisco

Avui ens hem despertat més tard del que sol ser normal, a les deu del matí i a corre-cuita hem deixat l'habitació de l'hotel on ens havíem allotjat. Tenia bastant millor aspecte de dia que de nit, perquè es podia apreciar l'oceà Pacífic des de bastant a prop. Abans d'agafar la carretera ens hem atansat fins la platja de Morro Bay, on els surfistes es preparaven per un matí intens, els no-surfistes anaven a passejar el gos, donar un tomb en bicicleta o tirar les canyes a veure què picava.

Sense més retard perquè el temps se'ns tirava a sobre, hem arrencat per la California State Route 1, coneguda com Pacific Coast Highway o simplement Highway 1; que recorre el litoral californià per la costa, serpentejant vertiginosament per barrancs, badies i tot el que es trobi pel mig. Hem arrencat a Morro Bay i hem anat tirant milles per llocs com Cayucos, San Simeon, Big Sur o Monterey. Pel camí ens hem trobat amb nombrosos punts de vista privilegiats anunciats com a tal, emplaçats en alguns dels nombrosos penya-segats que permeten observar la costa i l'oceà en la seva majoria; i un de particular en el que hi havia un grup bastant nombrós de foques i pelícans descansant a la sorra de la platja.

A Monterey hem parat a dinar i ens hem desviat de la 1 per mirar d'arribar a San Francisco amb la llum del dia, amb la qual cosa la ruta ha deixat de ser escènica però ha estat pràctica. Bé, almenys durant un tram, perquè en arribar a l'àrea d'influència de San José (unes 20 milles al sud de San Francisco) hi havia retencions i ens ha costat bastant d'arribar a la ciutat.

Finalment hi hem arribat i, com desitjàvem, encara era de dia. No obstant això, l'hotel que teníem guipat ja estava gairebé ple i no hem pogut utlitzar un cupó de descompte, tot i que ho tenim bastant bé per demà al matí. A les nou i mitja hem d'entregar el cotxe a la companyia de lloguer, així que aquesta tarda hem passat una bona estona buidant-lo i classificant tota la paperassa i totes les rampoines que hem anat arreplegant durant el camí i entaforant al cotxe.

En fi, demà el dia serà bastant més dinàmic, tornarem a estar sense cotxe i haurem de moure'ns a peu per aquesta metròpoli que és San Francisco.

Sequoia, la Highway 1 i el principi del final

Després de despertar-nos a Visalia hem anat cap al parc nacional de Sequoia i Kings Canyon. De fet, són dos parcs nacionals, però estan un a tocar de l'altre, així que els del servei de parcs nacionals s'han estirat una mica i inclouen els dos en la mateixa entrada. Havíem fet nit a Visalia creient que érem a prop, i de fet hi érem a prop; però la carretera que puja fins al parc és un infern de corbes que ens ha portat una bona estona d'ascensió amb el cotxe. Si ahir no en vam tenir prou amb la 155 de Lake Isabella a Delano (que vaig haver de patir al volant) avui n'hem tingut una bona racció més.

La diferència és que avui hi havia cosa per veure, i el primer que hem fet en baixar del cotxe ha estat pujar a la Moro Rock (no confondre amb Senglar Rock o Viña Rock). Un abrupte camí escarpat al granit amb nombrosos graons ens ha portat fins a una increïble vista de la vall que envolta el parc, i hem pogut veure les sequoies des d'un punt de vista poc habitual, és a dir, des de dalt. Mencionar que quan marxàvem de la Moro Rock cap a la següent atracció (i quan hi anàvem) hem vist un parell d'óssos bruns pasturant apaciblement pel bosc, menjant glans, insectes, fustes o el que sigui que arrepleguin i mengin aquests bitxos. Els hem vist de bastant a prop, i la veritat és que són uns animals preciosos. Si no fos per la seva vessant més salvatge...

Tot seguit hem anat cap al General Sherman, l'arbre més gros del món segons diuen aquests americans. De camí hem hagut de passar per un túnel tallat al tronc d'una sequoia caiguda al mig de la carretera, bastant curiós de veure i experimentar. Pel que fa al general en si, impressiona pel seu diàmetre, però segur que a Lleida podríem trobar pins més alts. La dada curiosa l'ha posada un cartell davant d'en Sherman: quan una persona de 1'80 metres d'alçada el contempla experimenta el mateix que quan un ratolí mira una persona de 1'80 metres d'alçada.

A continuació hem procedit cap a una altra àrea del parc on hi havien més sequoies, més carretera amb més corbes i més turistes, amb les passejadetes ja se'ns havia fet la una del migdia però no anàvem amb presses. Hem parat en un lloc anomenat Panoramic Point, des d'on es podia observar gran part d'un immens bosc de sequoies així com de les muntanyes que conformen el Kings Canyon.

La resta de coses per veure no atreien gaire la nostra atenció, de manera que hem procedit al descens de la carretera del parc, que ens ha portat al voltant d'una hora i mitja més de corbes i descens vertiginós. Hem parat a mastegar alguna cosa ja a la carretera camí de Visalia, i després de canviar-nos els seients hem posat rumb al lloc on pernoctem avui, Morro Bay, amb una altra sessió de carretera sinuosa inclosa. Just al costat de l'Oceà Pacific, demà anirem fins gairebé el mateix San Francisco per la Highway 1, carretera que recorrerem apurant per atansar-nos al màxim a aquesta ciutat.

Demà passat hem de tornar el cotxe a la companyia de lloguer a les nou i mitja, de manera que ja tindrem tot el dia per campar per San Fran i gaudir d'aquesta metròpoli per posar punt i final al nostre viatge. No hi ha moltes ganes d'acabar però sí que n'hi ha de tornar, així que haurem de batallar amb aquests sentiments contradictoris aquests quatre dies, fins que tornem a pujar a l'avió camí de Barcelona.

Ah! Adjunto una altra racció de fotos, una mica endarrerides però bé, aquí les teniu. Demà intentaré posar-ne de més recents. Bona nit!


Mostra un mapa més gran

Una de fotos!

Park Avenue d'Arches (no confondre amb la de NYC!)

Balanced Rock. Té el tamany de tres autobusos.

Vista general de la Windows Section, amb el Double Arch al fons.

Posta de Sol sobre el Delicate Arch

Pujant cap als arcs amagats

Toma arc! (Partition Arch, primera part)


Partition Arch, segona part

Descanset al Navajo Arch

El Double O Arch

Punt de vista de la vasta extensió que és Canyonlands

Posant a "l'ou ferrat" de Canyonlands

Fragment i vista des del Mesa Arch del mateix parc
Come to where the flavour is, come to Marlboro County
(Monument Valley des de la carretera 163)

Al Goulding's Campgroud fent l'actualització d'emergència

Les tres mittens, l'estampa més coneguda de Monument Valley

Les Three Sisters (la gran, la petita i la mitjana)

El Camel Butte, personalment, reconec la semblança

Posant com un japo
(Posse ridícula + foto a contrallum = no es veu un pijo excepte jo)

Més formacions rocoses del Monument Valley
Molts paperots i molts pocs diners

De la ciutat del pecat a la vall de la mort

Zion part II

El diumenge era un dia prometedor. De bon matí ens vam adreçar a donar un tomb pel parc de Zion, on la natura ens va delectar un cop més amb el seu imparable espectacle. Cada parc nacional, per petit o inhòspit que sigui, té alguna cosa que el fa únic, i per tant, mereixedor de ser vist. A Zion un també es pot perdre per múltiples camins, però el que nosaltres vam triar de començar va ser el que arrenca a l'anomenat Temple de Sinawava i puja fins els Narrows, un emplaçament en que el riu avança entre parets verticals de pedra en un espai bastant angost (d'aquí el seu nom, narrow = estret).

No anàvem equipats com per atravessar el riu i fer el camí fins dalt, però només d'arribar fins allà on no vam poder més ja va valdre la pena. De tota manera, jo tenia ganes de fer una mica el ruc per les roques del riu i al final vaig acabar amb un peu dins l'aigua fins al turmell, i tot i que no es sentia tant de fred com em pensava, igualment va servir per acabar de dissuadir-me de seguir monejant al voltant del riu.

Així doncs, vam anar baixant per la vall que conforma aquest espectacular parc, observant com els núvols acariciaven la punta afilada de les muntanyes. Les formacions d'aquest parc són realment vertiginoses, i com que encara estàvem mig ressentits de l'esforç del Grand Canyon, vam anar pujant i baixant dels autobusos gratuïts que recorren el parc per anar admirant-ne la seva bellesa. Cap a l'hora de dinar ja érem a baix, així que vam decidir anar a buscar alguna cosa per mastegar i anar tirant cap a la capital mundial del vici.

Las Vegas

Després d'un ràpid trajecte per la Interstate 15, que serpenteja enmig del tòrrid desert, vam arribar a Las Vegas a mitja tarda aproximadament. Vam aprofitar que ens trobàvem a dalt de tot de la ciutat per recórrer el LasVegas Boulevard (conegut mundialment com The Strip) de principi a fi, i així poder apreciar de bon principi la magnitud d'aquesta zona de la ciutat. Obvia dir que, turísticament (i pràcticament en la seva totalitat) el Strip constitueix tot el que té d'interés Las Vegas, i tot i que fos mitja tarda d'un diumenge oferia un aspecte i un ambient únics.

Encara quedava bastant dia per endavant, així que vam anar a buscar un hotel on caure morts, ens vam arreglar una mica i vam deixar que es fes de nit per veure la ciutat en el seu màxim esplendor, és a dir, amb tota la il·luminació dels casinos en marxa. Només arribar a l'Strip des de l'hotel vam anar a parar a la cruïlla del Bellagio, un dels casinos més coneguts i glamourosos de la ciutat. Un cop vam ser-hi davant les famoses fonts musicals van començar la seva actuació, al so del Singin' in the rain que en Gene Kelly va immortalitzar a la pel·lícula amb el mateix nom. Tot i que coneixia el numeret de les fonts i creia que seria una xorrada, he d'admetre que és realment impressionant.

Quan ja estàvem impressionats per la magnificiència del Strip sense haver-lo acabat de veure en ple funcionament nocturn, vam atansar-nos a l'Excalibur, on vam atacar sense compassió el seu buffet lliure, i on també vam poder voltar per la sala de jocs. L'ambient frenètic de les llums pampalluguejants i la música incitant és una mica estressant, però és una de les coses que s'han de veure si es va a Las Vegas.

Pel carrer l'ambient no era massa més agradable, l'Strip i els carrers dels voltants estan envaïts per publicitat de telèfons de contactes amb noies lleugeres de roba, ja sigui en forma de dispensadors de catàlegs o repartidors de targetes amb cartells lluminosos a les esquenes. Salvant aquest detall, l'Strip és espectacular, amb les façanes tematitzades dels casinos i la gent que fa tot el possible per deixar-se veure. Motos sorolloses, limusines, cotxes exòtics, borratxos i borratxes...

Després de voltar per alguns casinos més (com el MGM Grand o el Caesar's Palace) les nostres forces no donaven més de si i vam anar a l'habitació de l'hotel a reposar els nostres ossos mòlts.

Death Valley

Si a Las Vegas ja teníem calor, com a mínim va servir per preparar-nos per al lloc on fa més calor de tot el país. La vall de la Mort és el lloc més remot i inhòspit en el que hem estat fins ara, però com ja he dit abans i com a parc nacional que és, conté elements únics que no es troben enlloc més del país i de vegades enlloc més del planeta. La vall és una planície que si bé anys enrere estava ocupada per llacs, avui en dia ha deixat pas a enormes extensions de terra amb crostes de sal i abruptes congostos a les parets de les muntanyes que les envolten.

Només entrar a la vall vam adreçar-nos cap al Badwater Basin, el punt més baix del continent i també de l'hemisferi oest (al final resultarà que també es divideixen d'esquerra a dreta). A vuitanta-sis metres sota el nivell del mar, el Sol que queia encara era més abrasador del que ja semblava a mil metres, on teníem uns 35ºC de temperatura.

Després de gairebé socarrar-nos per la calor, vam anar fins el càmping a plantar la tenda, sota l'ombra d'un arbre bastant gros. En acabar vam seguir voltant pel parc fins la posta de Sol, que vam poder disfrutar des del famós Zabriskie Point. No obstant això, la millor part del dia va arribar després d'aquest moment, i és que la nit al Death Valley ha estat una de les menys fredes i més estrellades que hem pogut gaudir des de que campem per aquest país.

Aquest matí hem acabat de rondar per altres indrets de la vall, com el poble abandonat de Rhyolite. I és que la zona va ser escenari del naixement i la mort de nombroses poblacions a partir de la febre minera de principis de segle, i encara ara es pot apreciar aquest fenomen contemplant-ne les ruïnes. La resta del dia no ha donat gaire més de si, ha estat a la carretera en gran part, sense ensurts i fins a la població de Visalia, prop del proper i últim parc nacional, Sequoia, del que puntualment us contaré coses!

Monument Valley, Grand Canyon i més vivències

Hola de nou! Hem passat uns dies sense accés a Internet acampats al Grand Canyon del Colorado, amb la qual cosa no he pogut actualitzar el bloc diàriament, tot i que a continuació us relataré gran part del que ens ha esdevingut aquests dies. Agafeu embranzida i prepareu-vos perquè ve una bona parrafada!

On ho havíem deixat? Ah, sí!

Dimecres al Monument Valley

Després d'acampar i dinar vam anar a voltar per aquesta vall, al cor del territori de la reserva dels indis Navajo. El parc no és el que era, actualment compta amb un hotel on anteriorment hi havia el càmping, desplaçat al darrere de l'hotel i privat del punt de vista privilegiat sobre la vall del que gaudiran els hostes de l'hotel quan obri a finals d'aquest any. Pel que explica l'Òscar, abans es podia veure sortir i pondre el Sol sense haver de sortir de la tenda de campanya, ara els acampats s'hauran de desplaçar fins la terrassa de l'edifici. Menys màgic, però més rendible pels indis.

La vall compta amb nombrosos turons de pedra vermella als que l'erosió ha anat donant formes peculiars. Els més famosos es troben només entrar al parc, anomenats mittens, tot i que el parc ofereix molt més a veure. El Camel Butte o les Three Sisters són només alguns d'ells, i es poden disfrutar des de nombrosos punts de vista, com el Artists' Viewpoint o el que homenatja John Ford, mític director de westerns en què el Monument Valley era una de les seves localitzacions. Fer tota la volta al parc amb el cotxe va ser tota una aventura, perquè el camí és polseguera 100% i no està en condicions idònies per a un cotxe com el nostre. L'auto va aguantar però va acabar de pols fins dalt de tot.

Després de veure la posta de sol sobre els tres mittens vam procedir cap al càmping. Ja de per si se'ns va fer prou tard i encara havíem de sopar, i com que la connexió del càmping no era precisament una meravella, vaig pujar algunes fotos i vam anar a dormir, que el matí següent ens esperava un bon tros de carretera fins la nostra següent destinació.

Dijous al Grand Canyon

Després de recórrer unes cent-vuitanta milles, vam arribar al Grand Canyon cap al migdia. El primer que vam fer és anar fins al Village del parc i posteriorment fins al Mather Campground per agenciar-nos una parcel·la on plantar la tenda. En principi vam demanar només una nit perquè no teníem res planejat, i després d'instal·lar-nos vam anar a dinar alguna cosa i a observar el Canyon des dels diversos punts que hi ha a la carretera que voreja el South Rim. Menció especial pel Yaki Point, al que només s'hi podia accedir en bus o caminant, i on a part de gaudir d'unes vistes impressionants del congost ens vam trobar un petit ramat de cérvols a escassos metres de nosaltres.

Després de donar voltes al tema, vam decidir que l'endemà faríem una excursió per un dels múltiples trails o camins que baixen serpentejant les parets del Canyon. L'escollit era el Bright Angel Trail, un camí que baixa fins a tocar del riu però que nosaltres vam decidir que recorreríem fins el Plateau Point. En total, uns vint quilòmetres entre anar i tornar amb uns mil metres de desnivell. En vista del desafiament, vam anar al supermercat del parc a buscar provisions (barretes de cereals i fruits secs i una llauna de cacauets) i a comprar alguna cosa per sopar i després vam tornar cap al càmping.

Posteriorment ens vam tornar a adreçar a l'oficina del càmping per prolongar la nostra estada, però ens havia tocat el Ranger més cara-girat, amargat i poc amable amb el que ens hem trobat fins ara. El molt carallot ens va dir, amb no molt bones maneres, que la nostra parcel·la estava reservada per l'endemà i que quan tornessim cap al vespre n'agaféssim una altra. Costava de creure que tan bon punt es fa una reserva ja tinguis una parcel·la assignada i que no pogués fer res per canviar-ho, així que ens en vam anar a dormir amb la intenció de tornar a l'oficina de bon matí per tornar-ho a comprovar amb una altra Ranger més amable que també treballava allà. A la cua del càmping ens vam trobar un dels pocs catalans que havíem vist fins llavors, i després de contar-nos les vides vam anar a la parcel·la a sopar i descansar per l'aventura del dia següent.

Divendres de via crucis

Els nostres plans inicials eren de llevar-nos a trenc d'alba, però el Ranger malparit va fer que haguéssim de tornar a passar per l'oficina del càmping a les vuit. Arribats a aquest punt va ser on es va confirmar que portàvem un embolic de cal Déu amb els horaris: la reserva Navajo es troba a Arizona però observa l'horari de les muntanyes, així que no havíem d'endarrerir una hora el rellotge en arribar-hi. Nosaltres crèiem que al Grand Canyon la cosa seguiria així però resulta que, quan nosaltres ens vam plantar davant l'oficina i pensàvem que eren les vuit i mitja, en realitat eren les set i mitja.

Mig mosquejats pel tema de l'hora, i mig cabrejats pel Ranger poc servicial; vam esperar pacientment mitja hora a que obrís l'oficina, i després que l'altra senyora que hi treballava ens confirmés que la nostra parcel·la estava reservada, molt amablement ens en va concedir una altra bastant a prop de la nostra. Així doncs, vam traslladar la tenda i vam fer cap al principi del camí.

El trail en si no pintava com gran cosa, una excursioneta d'un dia. Al full informatiu que et donen només entrar el qualificaven com extremadament extenuant, amb una duració d'entre vuit i dotze hores fins el punt que havíem triat. No obstant això, és bastant accessible, amb una caseta per descansar a cada milla i mitja amb aigua, lavabos i telèfons d'emergència; i amb un càmping on s'hi pot passar la nit (sempre i quan carreguis la tenda fins allà, i després de tornada). Com ja he dit abans el camí arriba fins a baix del riu, però nosaltres ja en teníem prou amb veure'l des d'una distància prudent.

El descens va ser prou fàcil i distret, vam anar fent a pas lleuger perquè tot el camí és, òbviament, una baixada bastant abrupta. Anàvem superant bandades de guiris, ancians, famílies, convois de mules i altres espècies que anaven passejant tranquilament pel camí. Fèiem parades a cada milla i mitja, i en unes dues hores i mitja ens vam plantar al Plateau Point, des d'on podíem observar un bon tram del riu Colorado. Jo me l'esperava més petit, però la veritat és que el seu cabal és bastant respectable, donada la quantitat i la fúria amb la que baixa a l'alçada del parc.

Després d'un merescut descans i una mossegada més abundant que la resta, vam procedir a iniciar l'ascens, que ja abans de començar pintava bastant més llastimós que la baixada. Era ple migdia, i si pel matí havíem tingut ombra gràcies al barranc i als núvols, l'ascens pintava d'allò més assolellat. Tot i que vaig començar una mica revolucionat, el primer tram fins al camping Indian Garden era bastant pla, però pel nostre bé havíem d'anar més tranquilets o no arribaríem sencers a dalt. Així doncs, vam decidir anar a un pas més calmat, tot i que vam poder comprovar que n'avançàvem bastant, perquè els temps parcials entre els punts de descans no eren els que esperàvem.

Al final l'ascens ens va portar unes quatre hores i mitja, vam arribar a dalt cap a les quatre de la tarda, amb un últim tram complicat pel desnivell i per la quantitat de turistes que s'aturaven al mig del pas per fer-se fotos o simplement per quedar-se bocabadats amb gent que venia de baix com nosaltres, suats de dalt a baix i amb pols fins als genolls. A dalt de tot ens vam trobar un altre grup de catalans que tenien pensat fer un trajecte una mica més llarg que el nostre, i després de contar-nos les vides de nou i desitjar-los sort, vam anar a descansar una merescuda estona.

Havent descansat i fet el cigarret de la victòria, vam anar cap a les dutxes, que per la meva sorpresa eren de pagament. Dos dòlars a canvi de vuit minuts d'aigua, que començaven a funcionar en el moment que insertaves vuit monedes de quart de dòlar, i que no s'aturaven encara que tanquessis l'aixeta. Era el primer cop que veia una cosa similar, i com que anàvem bruts de dalt a baix vam agafar quatre dòlars en monedes cadascun, tot i que al final amb dos en va haver prou.

En acabar de la dutxa vam posar rumb al supermercat, per buscar alguna cosa que sopar, i després de tornar al càmping i preparar l'últim àpat del dia ens vam posar a dormir com les gallines, tan bon punt se'n va el sol. Hem dormit de set de la tarda a set del matí, amb un pèl de fred, i hem començat el dia amb la vista posada als parcs nacionals de Bryce i Zion.

Dissabte de carretera (i altres vivències)

Amb els ossos encara ressentits de l'esforç d'ahir, ens hem llevat amb la sorprenent visita d'un cérvol mascle, que pasturava prop de la nostra parcel·la lluint la seva esplendorosa cornamenta. Després de desmuntar la tenda, he agafat el cotxe i hem posat rumb als parcs nacionals anteriorment mencionats.

Com ja és normal, anàvem una mica per sobre del límit de velocitat per mirar d'estalviar el màxim de temps, i com que la majoria de gent que hem vist ens passa quan anem al límit, anava avançant per la carretera entre cinc i deu milles per hora per sobre del que estava marcat, 65. Mai havíem tingut problemes de cap tipus per anar així de ràpid, i sempre que havíem vist un cotxe de policia amb afluixar una mica el pas n'hi havia hagut prou per no tenir problemes.

Però avui no l'he vist.

És a dir, l'he vist, però pel retrovisor i quan ja li havíem passat pel costat. Ha estat veure'l i pensar "Merda!" mentre contemplava com encenia les sirenes, girava cua i els altres cotxes li cedien el pas fins la presa, és a dir, nosaltres.

Ens han trincat, o com diuen per aquí, we got busted.

Quan hem parat, l'agent ha baixat del cotxe, amb la mà damunt la part del cinturó d'on penja la pistola (com fan tots, fins i tot a les pel·lícules) i s'ha atansat fins a mi per demanar-me el carnet, preguntar-me si sabia el límit de velocitat i si sabia a quant anava. Després d'una breu conversació monosil·làbica, l'agent ha tornat al cotxe, ha escrit quatre coses i ha tornat cap a nosaltres amb la denúncia ja preparada. No anàvem excessivament ràpid i ens ha enxampat just quan acabava de sobrepassar un altre cotxe, amb la qual cosa només ens ha caigut un ticket, una multa sense més.

Això sí, ha estat un ganxo directe a la meva moral; però bé, per a tot hi ha d'haver una primera vegada. La setmana que ve farà un any que tinc el carnet i ja m'han fotut una multa, ens costarà uns 175 dòlars però bé, què vols fer-hi. Ens podria haver passat a qualsevol dels dos en qualsevol moment, però ha estat avui. Almenys no em prendran cap dels meus preciats vuit punts.

Per a més inri, just arrencar s'ha posat a ploure, amb la qual cosa hem avortat la visita al parc nacional de Bryce, perquè havíem de recorrer part d'una pista sense asfaltar i perquè el trajecte dins del parc hagués estat bastant complicat. Hem posat rumb cap a Zion, per on hem passat l'enrevessada carretera que l'atravessa, i hem anat a Springsdale, un poble que hi ha just a baix, per buscar allotjament abans de veure el parc. Malauradament, hi havia no-sé-quina marató que havia omplert tots els hotels del poble ja a les tres de la tarda, així que hem anat una mica més lluny, fins a St. George, per anar a buscar un llit on caure morts després de quatre nits consecutives d'acampada.

Demà tornarem cap a Zion i després tot apunta a que anirem a donar-nos un petit homenatge ni més ni menys que a Las Vegas. Espero que almenys allà, en una de les ciutats del món amb més habitacions d'hotel, no tinguem cap complicació per trobar un lloc assequible i amb wi-fi perquè us en assabenteu puntualment de com ha anat tot. Bona nit!

Foto! Foto! Foto! (Yosemite i Yellowstone)

A l'ombra de la sequoia

Posta de sol sobre el Half Dome

Posta de sol sobre el Half Dome, dos

On és en Wally?

Els mocs enganxats a la paret d'El Capitan

Segur que ha tingut èpoques millors
Els pics tetons, amb el Gran Teton a l'esquerra
Més pics des del Jenny Lake
L'Old Faithful (i els guiris) en acció
Les aigües sulfuroses de camí al riu Snake
Un dels múltiples springs de Yellowstone
És la Terra o un altre planeta?
Els Fountain Paintpots, fang que fa xup-xup. Un banyito?
Les cascades del riu Yellowstone
Senyor Mosso, que hi ha un bisó a la carretera