If you're going to San Francisco...

Bé, en realitat, no hem anat a San Francisco en el sentit estricte de les paraules que entona la cançó perquè, de fet, ja hi érem.

Avui ens hem llevat de bon matí per anar a deixar l'equipatge a l'alberg i tot seguit hem anat a retornar el cotxe a la companyia de lloguer, després de milles i milles de rodar amb el seient enganxat al cul per les carreteres d'aquest país (més concretament 9.216 milles, 14.745 quilòmetres). L'hem tornat totalment al revés de com ens el van deixar: brut i sense ni una gota de benzina, tal com estava acordat. Bé, almenys han guanyat un sac de carbó vegetal que gairebé no hem fet anar, les xancles de les cascades del Niagara, un galó d'aigua i algun cèntim que s'haurà quedat sota el seient.

Després de retornar el cotxe hem anat a deixar quatre coses més a les maletes i ens hem adreçat cap al centre de visitants a comprar el bitllet per moure'ns per la ciutat amb el tramvia i els autobusos. Bastant cutre, perquè consisteix en un cartronet en què has de rascar (sí, sí, estil "rasca i guanya") el mes i els dies que l'utilitzaràs, però en definitiva li acabarem traient bon ús. Tot seguit hem anat a agafar el primer tramvia cap a la cruïlla de Bush Street i Grant Avenue, on hi ha la porta de Chinatown, el barri xinès de San Francisco; tot i que gairebé es podria dir que és al revés (San Francisco és el barri americà de Chinatown) per la immensa quantitat de gent asiàtica que hi ha en aquesta ciutat.

Chinatown és un constant anar i venir de gent, però a diferència de New York, no és un anar i venir frenètic, és més casual i no tan accelerat. Hi ha qui pugui sentir-se agobiat per la presència constant de gent en moviment, i entre ells m'hi incloc, però no m'ho ha semblat pas en aquest barri. Passejant pels carrerons hem tret el nas a nombroses botiguetes de te i herbes orientals, basars xinesos (sí, com els que hi ha a les nostres ciutats però una mica més (ejem) "autèntics"), tendes de souvenirs i restaurants; amb menció especial per una fàbrica de galetes de la fortuna, on n'hem comprat una saca.

A continuació i sense moure'ns gairebé del lloc hem anat a parar al Financial District, el motor econòmic de San Francisco (tot i que tal i com està l'economia sembla que vagi en punt mort). Crisis a part i com era d'esperar, ha estat un canvi radical en els carrers i els edificis que conformen el barri, amb els fanals encaragolats, les banderoles i l'escriptura de Chinatown donant pas a les torres de formigó, acer i vidre i les lletres daurades i elegants dels edificis dels gegants bancaris. Bank of America o Wells Fargo són alguns dels noms que avui en dia estan amb el fang fins al coll però que posseeixen edificis imponents en aquesta zona, però el més vistós és la Transamerica Pyramid, un gegant de més de 200 metres en forma de piràmide i que és tot un símbol d'identitat per l'skyline i la ciutat de San Francisco.

Després de la volteta pel barri ric hem tornat a dinar a Chinatown. Hem escollit un bufet lliure de sis dòlars per persona en què, afortunadament i tot i haver-hi algun turista com nosaltres, hem pogut comprovar que la gent del barri s'hi deixava caure i, per tant, donava un toc definitiu i genuí al restaurant. Des del típic wantun, l'arròs tres delícies, les tallarines o el pollastre fregit fins mandonguilles sospitoses, sopes insípides però inversemblantment picants, paquets d'arròs envoltat en algues i altres viandes xineses han conformat el nostre dinar d'avui.

Mentre dinàvem hem pogut constatar una cosa de la que ja en teníem sospites: els xinesos són bastant bruts. És a dir, val que sigui una altra cultura, i n'hi haurà que siguin més netets i tal; però des del nostre punt de vista ens han semblant bastant porquets. Ensumen mocs, carraspegen i escupen sense reparar el més mínim en si fan soroll o no (i amb una freqüència increïble); mengen a galta unflada, amb els dits i amb trossos de menjar penjant de la boca, deixant les escurrialles totes escampades... En fi, tota una experiència.

Havent dinat hem pujat cap al Nob Hill, un conjunt d'illes de cases benestants i hotels de luxe de renom internacional, com el Fairmont, utilitzat com a localització pel rodatge de la sèrie Hotel. Després hem anat en autobús fins al Telegraph Hill, un turó coronat per una torre de formigó anomenada Coit Tower (no penseu coses que no són, bruts!) i una estàtua a l'amic i descobridor Colom, que tot i ser més petita no hauria d'envejar en res la de Barcelona, ja que almenys aquesta sembla estar a recer de femtes aviars (o almenys les netegen amb més assiduitat). Ha estat una sorpresa trobar-nos amb una exhibició dels Blue Angels de la marina dels EUA, un esquadró format per sis avions F-18 que ha delectat els espectadors (i a nosaltres també) amb vàries maniobres acrobàtiques damunt de la badia de San Francisco.

Posteriorment hem baixat caminant pels tortuosos carrers de la ciutat fins arribar al barri de North Beach, una mena d'illa del vici amb tota mena de bars i algún que altre sex-shop. El caràcter bohemi d'aquest barri ve marcat, sobretot, dels anys 50; en què els escriptors de la generació beat campaven per aquí fent de les seves, amb la llibreria City Lights com a campament base. Sense allunyar-nos massa de la zona hem posat rumb a Lombard Street, el que per força ha de ser el carrer amb més pendent i més corbes de la ciutat (per no dir del món), ja què és una constant ziga-zaga que es desplaça per part del llom d'un dels turons sobre els que s'erigeix San Francisco. Tot i que conduir-hi pot ser un infern i caminar-hi pot ser fatigós, el carrer és molt bonic, amb tot de plantes i flors i unes cases que donen bastanta enveja.

Per acabar el dia hem anat al Fisherman's Wharf, antiga seu de la indústria pesquera de San Francisco i actualment un espai d'oci i gastronomia per anar-hi a gastar uns dòlars i passar una estona distreta. Nombrosos restaurants de peix i marisc, bars i tavernes, botigues i xiringuitos i unes vistes privilegiades de la badia a la posta de Sol (amb el Golden Gate i l'illa d'Alcatraz com a fites més identificables) és el que s'hi pot trobar qualsevol vespre de qualsevol dia. Com a curiositat, al costat del port, mencionar que hi viu una nombrosa colònia de lleons marins (semblants a foques, per als que coneixen el vocable, morsots) que amenitza la passejada amb la seva curiosa onomatopeia.

El dia ja havia donat prou de si, així que després hem anat a l'alberg (de Hostelling International) a fer el check-in i buscar la nostra habitació. No és una suite, però tampoc és una suite-estil-Prison Break com la de l'hotel de New York. Demà ens esperen moltes més coses d'aquesta bonica ciutat que espero poder contar-vos com ja ve essent habitual. Bona nit!