Després d’esmorzar i recollir les coses ens vam adreçar sense més retard al complex turístic (a mi que no m’ho facin colar com un parc) de les cascades i vam pagar els deu dòlars que costa l’entrada a la Cova dels Vents (Cave of the Winds). Un cop dins del recinte, et donen un impermeable groc i unes xancletes per disfressar-te de turista oficial; després, baixes en un ascensor i arribes fins el peu de les cascades a través d’un sistema d’escales i passarel·les. Estava plovent a mars, però com que no es distingia la pluja de l’aigua que esquitxaven les cascades no era un problema massa important.
L’accés pel que fan baixar porta al peu mateix de les Bridal Veil Falls (alguna cosa així com les cascades del vel de la núvia) just al costat de les American Falls. Impressiona bastant veure tot el cabal d’aigua des de tan a prop i tan a baix, et fa sentir petit i miserable al costat de la força de la natura, imagino que és com si fos un huracà. De fet, una de les plataformes que portava al costat de les cascades tenia el nom de Hurricane Deck, suposo per la quantitat d’aigua i vent que es desprenia de l’impacte de l’aigua contra la roca.
Tot seguit hem tornat al cotxe, que com el dia 11 per la tarda, hem deixat fora del recinte. La tornada al vehicle ha estat tota una aventura, perquè la pluja es deu haver contagiat de la força de les cascades i queia una tromba d’aigua esplendorosa, suposo que pel disgust de la gent que circulava pel carrer desprevista, però que a nosaltres ens ha agafat en impermeable i xancletes; així que un cop més ens ha importat una mica menys.
La llàstima és que la pluja ens ha dissuadit d’aturar-nos a veure les cascades des del costat canadenc, així que hem atravessat la frontera i hem arribat a sòl canadenc. Aprofito per comentar que la mala pècora del centre d’informació oficial ens va fotre el pèl com a autèntics pardillos perquè ens va dir que per passar a Canadà amb el cotxe s’havien de pagar vint dòlars, quan en realitat eren uns miserables tres i mig. Si ens haguéssim aventurat a fer-ho haguéssim tret unes bones imatges de la posta de Sol i les cascades il·luminades, però la cabrona del centre d’informació deu ser alguna espècie de vampiressa que cobra comissió dels taxis o dels tour-operadors que porten gent a l’altra banda de la frontera xuclant-los els seus estalvis.
El cas és que el mateix dia dotze havíem d’intentar anar cap a Chicago, així que ens hem endinsat a Canadà, sense perdre més temps que una petita aturada als afores de Niagara Falls (sí, el poble canadenc té el mateix nom) en un hipermercat per comprar alguna cosa que endur-nos a la boca. A Canadà es fa servir el sistema mètric decimal, així que hem tornat a circular en quilòmetres per hora. La llàstima és que la major part del trajecte ha estat per carreteres petites limitades a 80 km/h, atravessant innombrables pobles en què la velocitat estava limitada a seixanta o cinquanta. I només marxar de l’hipermercat, hem estat aturats uns bons vint minuts al costat d’un pont sobre un canal perquè s’havia aixecat per deixar passar un vaixell.
Canadà ens ha semblat bastant més tranquil, sense tants cotxes ni tanta velocitat, els pobles fins i tot semblaven deserts perquè (suposo que el temps inclement devia tenir-hi bastant a veure) no hi havia pràcticament ningú pels carrers. El nostre trajecte ha estat en gran part per la carretera 3, que vorejava el llac Erie. En un moment determinat ens hem desviat una mica per atansar-nos a la vora del llac en una espècie de petit parc forestal i poder-lo apreciar en tota la seva magnitud, que va més enllà del que abasta la vista. La carretera era bastant avorrida però, si més no, agraïda de contemplar, perquè estava envoltada de bosc i camps de fruiters (la primera vegada que n’hem vist en tot el que portem recorregut).
Després d’avistar el llac hem decidit agafar una autopista fins a Windsor, lloc en què Canadà fa frontera amb Detroit, Estats Units d’Amèrica. El trajecte també ha estat interessant, perquè anàvem curts de benzina i a Canadà és bastant més cara; així que volíem intentar arribar el més lluny possible i repostar en territori dels EUA; però després d’estirar i estirar hem decidit posar cinc litres per si un cas i atravessar la frontera de nou tranquil·lament.
Ara bé, els agents d’aduanes s’han encarregat de que no fos així. Si bé fins ara el trajecte havia estat tan pacíficament tranquil que podria titllar-se fins i tot d’avorrit, en arribar a la frontera s’ha començat a posar interessant.
Només de posar-nos a la cua de cotxes ja hem vist que alguna cosa no anava del tot bé, perquè les altres cues avançaven molt més ràpid que la nostra. Tot i així hem esperat pacientment el nostre torn, apretant el culet perquè no ens posessin massa pegues, no ens fessin esperar massa i poguéssim arribar a Chelsea, una localitat dels afores de Detroit en què hi ha un càmping, i poder-hi acampar abans que fos fosc.
Doncs bé, quan ha arribat el nostre torn, hem donat els passaports a la senyora agent Orr, que ens ha fet apagar el cotxe i donar-li les claus i aquí ha començat el festival.
- (Agent) Porteu alguna cosa que declarar? Tabac, alcohol, vegetals, carn, menjar, armes?(Jo) No.
- Heu comprat res a Canadà? No.
- On aneu dels Estats Units? Anem al primer lloc on puguem acampar.
- No sabeu on aneu? Bé, hem vist que a Chelsea hi ha un càmping, així que anem allà. Estem fent un viatge per les carreteres (road trip).
- Quina relació teniu entre vosaltres? Ell és el meu oncle, i jo el seu nebot.
- I quants diners porteu? Uns 200 dòlars en efectiu i targetes de crèdit.
- I feu un road trip amb només porteu 200 dòlars? Bé, tenim targetes de crèdit, no creiem que necessitem més efectiu.
- I en aquest viatge de carretera on aneu exactament? Anem a Chicago, i començarem la Ruta 66, que va fins a Los Angeles.
- La Ruta què? La Ruta 66, de Chicago a Los Angeles, no la coneix?
- No.
Aquí m’ha donat la impressió que la senyoreta de les aduanes es posava una mica més simpàtica, però la realitat ha estat tot el contrari. Resulta que jo no tenia la meva targeta verda del resguard de l’imprès d’immigració grapada al passaport perquè no m’ho van fer quan ens el van donar a Philadelphia, així que després de la reprimenda de la senyoreta, m’ha fet baixar del cotxe, obrir el maleter, agafar la targeteta verda i de passada m’ha preguntat alguna cosa més com:
- Què hi porteu a les maletes? Doncs roba, sabates, i material pel viatge.
- I en aquelles bosses de plàstic? Mmmm coixins i una tenda de campanya.
- Allò tan petit és una tenda de campanya? Sí, senyora.
- I per què és tan petita? Doncs no ho sé, és així de gros (aquí li he fet cara de “realment m’estàs preguntat això?” i li he representat amb les mans que la tenda de campanya empaquetada feia com un cilindre d’uns cinquanta centímetres de llarg i cinc de diàmetre).
- Quan torneu a Espanya? El tretze d’octubre.
- Pots ensenyar-me el bitllet de tornada? És que no el tenim, tornem des de San Francisco a Philadelphia i a Barcelona però és que el vam comprar per internet i encara no el tenim.
- Però segur que vau venir en avió, no? És clar.
- Pots ensenyar-me el bitllet? Tinc la targeta d’embarcament. (Li ensenyo, la mira, i em diu)
- Molt bé, torna al cotxe i espera. (Jo, torno al cotxe i espero)
Llavors, la senyoreta d’aduanes ha recaigut en una cosa que jo ja havia recalcat anteriorment, però a la que no havia donat més importància. Resulta que l’incompetent funcionari d’aduanes de l’aeroport internacional de Philadelphia, que només havia d’estampar-nos un segell al passaport i a la targeteta verda, ens havia donat d’estada fins el 3 d’octubre, quan en realitat hauríem d’haver tingut permís per estar als Estats Units fins el 3 de desembre, el temps reglamentari que duren les estades per turisme sense haver de demanar visat. Així doncs, l’agent Orr ha reprès el seu interrogatori:
- Aquí diu que només hi podeu estar fins el tres d’octubre. Per què? No ho sabem, ens ho van donar així.
- No us van dir res a l’aeroport de Philadelphia? No senyora, ens ho van donar i ja està.
- El cotxe es de lloguer, veritat? Sí, senyora.
- Teniu el contracte del lloguer? També està al maleter. (Aquí la col·lega ha fet un escarafall, ha començat a escriure coses en un paperet taronja i després d’un minut de tens silenci ha dit)
- Doncs si esteu a Estats Units fins el tretze d’octubre hi estareu il·legalment. Segur que no us van explicar per què us van posar el tres d’octubre a Philadelphia? No senyora, ens va estranyar que posés fins el tres d’octubre perquè sabíem que són noranta dies, però no ens van explicar res.
- Molt bé, aneu allà i aparqueu el cotxe que us faran passar a l’oficina.
Aquí nosaltres ja estàvem cagats perduts, perquè en l’imprès taronja que ens ha donat hi deia:
“Imprès I94 fins el tres d’octubre. Diuen que estan en un viatge de carretera. Cotxe de lloguer. 200 $”
Ja no sabíem si pensar que ens cauria una multa de dos-cents dòlars, o si ens anaven a fer despullar, o ens deportarien o què, quan un agent-estereotip d’aduanes (amb ulleres de sol d’aquestes com d'anar en bicicleta, bigoti, mastegant xiclet enèrgicament, guants de cuir i veu de mala llet) ens ha fet aparcar el cotxe, donar-li les claus i passar dins d’una oficina, on hem fet una estona de cua, a penes d'uns minuts però que se'ns han fet interminables. Després de fer-nos quatre preguntes més ens han canviat la data màxima autoritzada d’estada als Estats Units del tres d’octubre fins al tres de desembre. La conversa amb l’agent encarregat de tal tasca també ha estat força interessant:
- Ok folks, when are you going back to Espania? (Ok amics, quan torneu a Espania?) El tretze d’octubre.
- I no sabeu per què us han posat fins el tres d’octubre? No, no ho sabem.
Llavors, després de passar de nosaltres olímpicament i de posar-se a discutir amb el seu cap, i comentar la jugada amb els seus companys, ens ha tatxat amb boli la targeteta verda on hi deia octubre i hi ha posat desembre, ens ha tornat el passaport i ens ha dit:
- You can go back to the car. Hasta luego! (Ja podeu tornar al cotxe. Hasta luego!) Fent la salutació militar amb la mà al costat de la front.
UUUUuuuuuufffffffffffffffffffff....
Hem tornat al cotxe entre tranquils i cagant-nos en tot el maleït sistema de les aduanes dels Estats Units i la seva paranoia per la seguretat, la inspecció minuciosa, la invasió de la privacitat i tot el que comporten aquest tipus de psicosis a nivell internacional, però pensant-ho bé, la maleïda agent de la Gestapo (perdó, d’aduanes i fronteres) encara ens ha tret d’un mal pas.
Encara amb les cames tremolant hem anat a omplir el dipòsit del cotxe fins dalt i a fer un cigarret per mirar de calmar els nervis, comentar la jugada amb serenitat i enfilar la carretera, aquest cop la Interstate 94 als afores de Detroit (al millor barri, amb més cases, botigues i fàbriques abandonades en estat de ruïna). Com que ja gairebé se’ns havia fet de nit hem desistit de la nostra intenció inicial d’anar d’acampada i ens hem posat al primer motel que hem trobat, on hem regatejat el preu de l’habitació tot i que no inclou l’esmorzar i el Wifi és de pagament (i per això no he actualitzat degudament). Després de deixar-ho tot a l’habitació hem anat a un Wal-Mart que hi ha per aquí a prop a comprar alguna cosa per sopar avui i esmorzar demà i un parell de cerveses per desbravar-nos una mica de l’ensurt de les aduanes.
Petita reflexió: déu n’hi dó amb els maleïts Estats Units d’Amèrica i la seva obsessió amb la (ejem) “seguretat nacional”. Resulta que són una nació puntera en moltíssims aspectes, que ha colonitzat culturalment gairebé la resta del món i que en el que vol ser la millor ho és; però que no és capaç de col·locar un funcionari competent a les aduanes i després es dedica a perdre esforços i diners en controlar escrupolosament qui, què, on, com, quan i quant surt o entra del país; per no parlar de les guerres en què s’ha embarcat o actualment està posat. Resulta molt trist que dos catalans vagin als EUA i li diguin a una oficial (amb manilles, porra i pistola) d’aduanes dels EUA que van a fer la Ruta 66 i que no sàpiga ni què és. Decepcionant, patètic, prescindible, vergonyós, excessiu.
Em sobren els adjectius per descriure aquest episodi, una experiència bastant traumàtica, tot i que al cap i a la fi, és una experiència més. Com cantava en Jimi Hendrix:
So, are you experienced?
Have you ever been experienced?
Well, I have
Així que ets expert?
Has tingut mai experiències?
Bé, les he tingut
Have you ever been experienced?
Well, I have
Així que ets expert?
Has tingut mai experiències?
Bé, les he tingut
Demà anirem de bon matí cap a Chicago, a veure si ens dóna temps de veure’l bé, començar la segona etapa del viatge, i si no és demanar massa que ens faci bon temps i poder dormir en un càmping d’una vegada. Suposo que podré actualitzar el bloc amb una doble entrega de les nostres aventures i desventures. Espero que no us despengeu per aquesta ensopegada i continueu seguint les nostres peripècies!
1 comentari:
JAja que bona l'esceneta a les aduanes! "¿pk es tan petita la tenda? " jajaj
Publica un comentari a l'entrada