Després de passar la nit a Fresno vam marxar del motel (de molt mala, de malíssima mort) per posar rumb al parc nacional de Yosemite. Només sortir vam anar a una benzinera, i com ja ve sent habitual, només de sentir-me parlar la senyora que atenia va preguntar-me d’on era i on anava i què feia als Estats Units. Jo li vaig dir que anàvem al parc nacional de Yosemáiti, pero va posar cara de no entendre res, i va dir acte seguit “Yosemáiti? Ah! Jousímiri!” i jo me la vaig mirar com dient “sí, això, cobra’m i deixem-ho abans no prenguem mal” (per entendre'ns, així ¬¬').
El cas és que encara teníem unes quantes milles per endavant, que van transcórrer per un paisatge que aquí hem vist poques vegades, ornat per vinyes i altres arbres fruiters, una espècie estranya per aquest país però reconfortant de tornar a veure tenint en compte d’allà on venim. Gradualment la carretera s’anava estrenyent i els fruiters anaven donant pas a pins i altres arbres menys productius però més majestuosos, i els turons es van anar convertint en abruptes muntanyes de granit.
Cap a mig matí vam arribar a la porta del parc, on una Ranger ens va atendre amablement i ens va donar les indicacions necessàries per anar a buscar informació sobre els diferents càmpings de dins del parc. Resulta que a dos quarts de dotze els quatre càmpings de la vall de Yosemite (on està el que s’ha de veure si s’hi passa poc temps, com en el nostre cas) estaven plens fins dalt i la llista d’espera en cas que es cancel·lessin reserves estava activa des de les set del matí. Veient la posició en què ens trobàvem, vam decidir no complicar-nos massa l’existència i anar a plantar la tenda al càmping del Crane Flat, a poc menys d’una hora en cotxe de la vall.
Cal tenir en compte que en una hora amb cotxe et mous més aviat poc per dins d’un tros de recinte com el del parc de Yosemite; i encara més perquè la velocitat màxima a la que s’hi pot circular és de 35 milles per hora (uns 56 km/h). El primer que vam anar a fer va ser comprovar les instal·lacions del càmping, trobar un lloc on posar la tenda, plantar-la i anar a investigar pel parc.
Arribats a aquest punt ja ens havien advertit dels perills dels óssos i els altres animals del parc uns quants cops, a més de la documentació que havíem fet pel nostre compte. El menjar s’ha de tenir sempre ben guardat o a l’abast de les mans, i durant la nit s’ha de guardar en uns armaris de ferro a prova d’óssos; a més de tot el que seria material de tocador (perfum, desodorant, sabó, cosmètics...) perquè els óssos en perceben l’olor com si fos de menjar. L’olfacte d’aquests bitxos és sorprenent, en un full que ens van donar hi deia que poden olorar un cérvol mort fins a tres milles a la rodona; i també que poden ensumar l’olor del menjar emmagatzemat al maleter o a la guantera d’un cotxe. Si no s'és prudent i es guarda tot ben tancat, un ós pot doblegar la porta d'un cotxe introduint les urpes per la junta superior de la finestra com si es tractés d'una llauna de sardines.
L'altra qüestió important era què fer en cas de trobar-se amb un ós o algun altre animal ferotge com el lleó de muntanya (del que no havia sentit mai a parlar). Resulta que no s’hi val a fugir corrents, el que s’ha de fer és cridar, bellugar-se i intimidar-los perquè s’espantin ells. Si es va en grup convé agrupar-se per semblar una bèstia grossa, i si no diuen que sol ser útil tirar pedres o altres objectes.
No obstant això, fins al moment tot el que havíem vist eren esquirols, corbs i altres ocells, així que vam anar a fer una mica de camí per obrir gana. La primera passejada pel parc va ser pel Merced Grove, a l’extrem occidental, on vam caminar unes quatre milles entre anar i tornar per veure les primeres sequoies de la jornada.
Després d’una mitja horeta de baixar per un camí que transcorria enmig d’un bosc de pins altíssims (entre deu i vint metres), ens vam trobar els primers arbres gegants, i la veritat és que impressionen moltíssim més del que un (almenys jo) es pot arribar a imaginar. Tenen una capa d’escorça d’un mig metre de gruix, de textura compacta i pil·losa; un tronc d’uns quatre o cinc metres de diàmetre d’una fusta realment sòlida i una alçada que la vista no abasta a determinar.
Un cop feta la passejadeta, que ens va portar unes dues hores, vam anar cap a la vall, a la botiga del Yosemite Village. Allà vam comprar un entrepà per dinar, una mica de carn per sopar i alguna cosa per acompanyar a un preu bastant abusiu, però que tenint en compte que és el que hi ha i que l’Euro va fent de les seves vam pagar mig afligits i mig contents. Després de dinar i fer un cafè-aigua-bruta, és a dir, gairebé a les cinc de la tarda; vam tornar a pujar el cotxe rumb al Glacier Point, una de les muntanyes de la vall des de la qual es pot gaudir d’una impressionant posta de sol. Havíem llegit que el sol es pondria cap a les set menys cinc, així que vam anar-hi mig amb la por de fer-hi tard, tot i que al final vam arribar-hi a temps; i pel camí vam tenir l’ocasió de veure el primer ramat d’uns set o vuit cérvols.
La vista era impressionant, així com la multitud que s’hi havia aplegat. Un simpàtic Ranger amb bigoti amenitzava la posta del Sol amb una xerrada sobre la història de la vall i el Glacier Point i amb una mica d’humor. Per mi, el millor moment va ser quan va preguntar al públic d’on eren, i va anar més o menys així:
- Ok, tot i córrer el risc de caure en el tòpic, sempre pregunto a la gent d’on són. A veure, quants de vosaltres veniu de Califòrnia?
(Aixequen la mà quatre gats)
- Molt bé, uns cinc o sis de vosaltres. I quants de vosaltres sou d’Amèrica?
(Aixeca la mà una desena de persones)
- Ok, sobre deu o dotze persones. I quants... de vosaltres... sou... d’Europa?
Un bosc de mans es va aixecar sobre el Glacier Point, gairebé tota la resta de gent excepte una dotzena de japonesos va identificar-se com a tal.
- Uufff, renoi! En aquesta època de l’any ve tanta gent d’Europa que de vegades em pregunto si deu quedar-hi algú! Bé, d’aquí uns cinc anys, quan el dòlar i l’Euro estiguin al revés m’hi podreu trobar a mi, a Europa.
I així, després d’uns quants jíjís i jàjàs, el Sol es va anar amagant per l’oest, conferint una coloració espectacular a les muntanyes que retallen la Yosemite Valley, primer tons ataronjats, després més vermells, passant per liles, per acabar en un blau brillant i finalment, la foscor. Destacar la vista del Half Dome, o mitja cúpula, una espècie d’esfera de roca tallada verticalment per l’erosió de l’aire, l’aigua i les plantes per la meitat; convertida en una paret de granit que corona un dels turons i que segons diuen té forma de cap d’àliga (si s’hi posa bastanta imaginació és possible trobar-li un aire).
Un cop a baix del Glacier Point i de tornada al càmping, vam posar-nos sense més retard a preparar la foguera i posteriorment el sopar, teníem un cel estrellat magnífic en la mesura en què els enormes pins ens el deixaven veure, una nit bastant silenciosa de no ser pels altres companys d’acampada. Vam posar-ho tot a l’ossera (les maletes senceres, l’ambientador del cotxe, els mocadors de paper i tot el que fos susceptible de ser ensumat) i vam anar a dormir amb les alarmes posades: tres picarols penjant de tres de les puntes de les tendes que (en principi) haurien d’espantar els animals que els escoltin.
Que què tal la nit? En resum: d’óssos, ni rastre (ni falta que feia); guineus, lleons de muntanya, óssos rentadors, cérvols, res de res. Ara bé, portes de caravanes i cotxes, camions de les escombraries, gent amunt i avall, i fred, els que vulgueu.
Després de llevar-nos encara amb el fred als ossos hem encès una mica de foc per escalfar-nos mentre ho recollíem tot i hem anat a esmorzar a la vall, amb la vista posada a El Capitan, una paret vertical de granit i d’uns mil metres d’alçada que constitueix una de les principals atraccions del parc per als més valents. La nit passada mentre tornàvem del Glacier Point hi vam poder veure les llums dels que hi passaven la nit penjant, i amb l’ajut dels prismàtics i els zooms de les càmeres hem pogut veure els escaladors en progrés com si fossin mocs enganxats en una paret.
Impressiona moltíssim apreciar tota la magnitud del Capitan comparada amb la silueta d’una persona, i també sobta veure la quantitat de ferralla i impedimenta que arrosseguen els escaladors, quina moral han de tenir per posar-se a escalar un o dos dies seguits. De passada, també hem vist més esquirols, una guineu i un parell de bambis als que només els faltava el barret dels Rangers, perquè aquests viuen a peu de carretera i no s’espanten ni tan sols si un cotxe els toca la botzina.
Abans de marxar del parc hem passejat el Tuolumne Grove, un dels altres camins que van bosc endins i que alberguen unes quantes sequoies. Aquest ja estava més transitat que el que ahir, amb un parell d’autobusos de turistes italians a l’entrada; i compta amb l’atracció d’una sequoia morta al mig del camí a la que hi van foradar una espècie de túnel perquè la gent pogués passar-hi pel mig.
Després d’aquesta passejadeta (d’un parell de milles ben bones) hem posat rumb a l’extrem oriental del parc per la Tioga Road, amb una parada per apreciar la bellesa del llac Tenaya, una extensió d’aigua bastant gran a uns dos mil cinc-cents metres d’altitud. En arribar a la sortida un altre Ranger ens ha desitjat bon viatge i s’ha alegrat que ens ho haguéssim passat bé, i sense més retard hem posat rumb a l’estat de Nevada.
Per la carretera encara ens hem pogut delectar una mica més amb el paisatge que l’estat de Califòrnia ens oferia, amb el Mono Lake i el bosc nacional d'Inyo enmig de les muntanyes que cada cop eren menys altes però es resistien a deixar d’acompanyar-nos. Després de l’habitual canvi de conductor hem procedit cap al Llac Tahoe per la carretera 89, amb un tram de corbes en pujada bastant enrevessades, i amb quatre gotes de benzina al dipòsit. Hem volgut parar a posar-ne en un poble anomenat Marklesville, però el sortidor no ens acceptava la targeta i no hi havia ningú a l’estació de servei, així que hem hagut d’apretar les dents (i no altres parts del cos) i seguir carretera amunt i avall amb a dures penes quatre gotes de benzina al dipòsit.
Finalment hem pogut omplir el dipòsit, fins i tot a un preu més convenient pels nostres interessos respecte al dels pobles anteriors, i hem arribat al Llac Tahoe, una vasta extensió d’aigua de color blau verdós i intens, encerclada per muntanyes i estacions d’esquí (òbviament, operatives a l’hivern). El paisatge era encisador però portàvem una mica de retard degut als intents infructuosos de posar benzina i perquè, com no podia ser d’altra manera, hem trobat obres i ens han tingut aturats uns quinze minuts. Fins i tot dins del parc de Yosemite les carreteres estaven en obres, no sé què passa amb aquest país...
Sense aturar-nos gaire més de l’estrictament necessari a contemplar el Tahoe hem anat fins a Reno per la Interstate 80, i tot i que està a unes escasses vint milles de Califòrnia, es nota que es de Nevada, i es nota que és diferent. Només arribar-hi nombrosos cartells de propaganda de casinos es deixaven veure per l’autopista, les muntanyes es trobaven despoblades d’arbres indicant que en els darrers anys havien patit incendis, i els pobles tenien a penes quatre cases.
Tot això ha canviat radicalment en arribar a Reno, una ciutat de tamany mitjà esquitxada per nombrosos casinos i els seus rètols lluminosos. Per a més inri, resulta que avui dijous hi ha no sé ben bé quin event de motards, amb la qual cosa els carrers estan envaïts de gent amb sorolloses però precioses Harley-Davidson, hi ha molta més presència policial i els motels són més cars del que és habitual. Per acabar-ho d'adobar, a la mitja hora d'estar al motel, el servidor d'internet ha caigut i ens hem quedat incomunicats i vosaltres sense relat de les nostres desventures (això ho he escrit en un Word i ho penjaré demà).Vaya tela...
Mai plou a gust de tothom, i segons sembla, encara menys a gust nostre, però vaja, si aquestes són les adversitats més grans que hem de passar, benvingudes siguin. Bona nit!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada