Dos pel preu d'una: Tulsa, Oklahoma - Amarillo, Texas

La jornada d'avui ha estat maratoniana, i és que pel fet de remuntar el retard que els agents d'aduanes, la pluja i les nostres encigalades havien causat avui hem fet el recorregut de dues etapes en un sol dia.

Hem sortit de Tulsa, Oklahoma; de bon matí i amb cel ras per davant. Sortir-ne ha estat una mica complicat, perquè anàvem buscant una botiga on es poguessin comprar souvenirs o postals, però entre que era aviat pel matí i que encara anàvem mig adormits ha resultat una mica complicat (si a algú li feia especial gràcia una psotal de Tulsa, ja em perdonaràs però espero que et faci igual il·lusió una de Los Angeles o un lloc així).

A mesura que anàvem avançant hem pogut comprovar que els pobles que ens quedaven de l'estat d'Oklahoma no oferien gaires atraccions fortes al visitant. Així doncs hem anat tirant milles per mirar de complir l'objectiu de remuntar el màxim possible. A Stroud, quan eren els voltants de les deu i mitja hem parat a fer un cafè en una benzinera, sorprenentment tenien una màquina de vending que preparava espressos prou bons, almenys, que no eren aigua bruta i calenta com el cafè que s'acostuma a prendre a aquesta banda de l'Atlàntic. Enrere han quedat els pobles de Sapulpa (àrea metropolitana de Tulsa), Kellyville, Bristow i Depew.

Tot seguit hem posat rumb a la carretera de nou i hem atravessat les localitats de Chandler, Wellston, Arcadia i Edmond, i llavors ha arribat el caos: Oklahoma City. La ruta que havíem de seguir estava tallada per obres, devem haver agafat el mes de les rebaixes en la reforma de les carreteres als EUA i hem hagut de donar voltes com voltors sota el sol atisbant la carronya. Això ens ha fet perdre bastant de temps, i la única manera amb la que hem aconseguit sortir de OKC ha estat per la Interstate 40. Tot i que pugui sonar a fer trampes, hem pogut comprovar que gran part de la Ruta 66 fins a Amarillo, Texas (i una mica més enllà) transcorre paral·lela a aquesta autovia, així que hi hem anat entrant i sortint.

Així doncs, hem anat desgranant milles i milles i deixant enrere llocs com Yukon (àrea metropolitana d'Oklahoma City), El Reno, Calumet, Bridgeport, Hydro (on hem parat a dinar), Clinton, Canute (gairebé com el davanter del Sevilla, jejeje) o Elk City.

Arribats a aquest punt ja estàvem a poca distància de la frontera amb Texas, i el canvi en el paisatge ja ho feia notar. D'una estampa forestal verda amb freqüents rierols hem passat a una plana immensa amb secarral i sol implacable. Els pobles de Sayre, Hext, Erick i Texola han estat bastant sorprenents, i segur que si no hagués estat pel pas del Ike allò hagués estat una polseguera, però encara ens ha sortit bé la jugada d'empassar pluja per no haver d'empassar pols. Els pobles tenien tot l'aspecte del salvatge oest, i les botiguetes de souvenirs, parafernàlia Cherokee o d'ex-hippies afincats enmig del no res apareixen cada cop més.

L'entrada a Texas ha estat més o menys el mateix, però amb un nosequè a l'ambient que li donava quelcom d'autèntic. Nosaltres atravessarem l'estat pel que es coneix com panhandle o mànec de la paella, és a dir, la franja nord, que és bastant més estreta que la resta de l'estat, menys calorosa però 100% autènticament texana. Les senyals foradades pel plom de les bales són una imatge recorrent, i tot i que encara no hem vist plantes rodants com les de les pel·lis no em sorprendria gens que ens les trobéssim d'ara en endavant per llocs com New Mexico, Arizona o Nevada.

Els següents pobles de l'estat que va engendrar i va ser governat, entre d'altres, per l'engendre que actualment governa la nació (el gran George Herbert Walker Bush) han estat McLean, Alanreed, Jericho, Groom, Conway i finalment el lloc on ens trobem, Amarillo. Aquests pobles oferien des dels típics paratges de la Ruta 66 (benzineres, motels, escoles i altres llocs destartalats) fins ranxos interminables, petits pous de petroli amb les seves màquines d'extracció o altres indrets més kitsch que només podien sortir de la complicada ment d'un texà (o texana), com un dipòsit d'aigua dalt d'una torre inclinada fet a propòsit per atreure als visitants, una àrea de descans de l'autovia que al mateix temps és un refugi per tornados envoltat per gespa alta poblada de serps cascabell, o un centre de culte cristià amb una creu (sí, una creu com la de Jesús) immensa enmig del no-res que es proclama com la més gran de l'hemisferi oest (tot i que jo sempre havia sentit a parlar d'hemisferis nord i sud).

Menció especial per la passió amb què es viu el cristianisme als estats d'Oklahoma i Texas, en una de les nostres guies hi hem pogut llegir que són la cuna del fonamentalisme cristià als Estats Units. No sabia que també pogués existir fonamentalisme cristià, tot i que la nombrosa estela d'esglésies que hem deixat pel camí, i els cartells amb cites de la Bíblia que es poden veure enmig de la carretera, vora les granges o fins i tot en establiments comercials donen a entendre per quins paratges ens trobem i quins fums es gasten.

El dia havia estat d'un sol i una calor implacables, així que per fi ens hem decidit a fer nit en un càmping. Sí, el càmping té Wi-Fi, no ho havia vist mai però es veu que no és exclusiu dels Estats Units ja que per la Costa Daurada també n'hi han uns quants. El cas és que per fi hem plantat i hem estrenat la tenda, hem anat a comprar bistecs, birres, carbó i alguna coseta més i hem acampat més amples que llargs. El càmping està a la vora de l'aeroport internacional d'Amarillo, tot i que hi visquin unes dues-centes mil persones, i ara que son les onze i mitja de la nit encara despeguen i aterren avions comercials i helicòpters. Quina nit ens espera...

Pel que hem pogut observar durant el viatge, els nord-americans són més amants de les caravanes que de les tendes, i aquí al càmping d'Amarillo el pàrquing per motorhomes i els bungalows estan gairebé plens, mentre que la nostra és la única tenda de tot el recinte. Sobta veure els autèntics monstres de caravanes (RVs) que gasten els companys estatunidencs, no sé quin concepte tenen de l'aventura o d'anar de càmping tenint cuina amb gas, electricitat, aigua corrent, tele, Internet i més metres quadrats que molts pisos d'estudiants de Barcelona; però jo me'n agafaria una i me'n aniria rondar pel món incansablement sense pensar-ho dos cops.

En resum, avui hem recorregut 337 milles, uns 540 quilòmetres, dels quals n'he conduït 364; i ara els ossos ja em demanen anar cap a la tenda i estirar-me al llit d'aire, que demà un altre estat ens espera. Ja estem a mig camí de la Ruta, i cada vegada l'emoció per veure el Pacífic des de la sorra de la platja de Santa Mònica es va fent més gran, tot i que pel mig encara queda gran part de l'autèntic far west.

Bona nit!