Historic Route 66 Illinois

Ahir per la nit teníem la remota esperança de què la pluja ens donés una mica de treva, donat que quan ens en vam anar a dormir va deixar de ploure (gairebé per primer cop en tot el dia). Però només llevar-nos, després d'estar tota la nit sense caure ni una gota, les escurrialles de la tormenta tropical Ike han fet que el dia d'avui es declarés en condicions de mullat. També ha estat mala sort i podria haver estat a l'inrevés, però mira, ha estat just obrir els ulls encara dins del llit i començar a caure les primeres gotes.

No obstant això avui havíem d'estar la major part del temps dins del cotxe, desgranant les primeres milles de la Ruta 66 a través d'Illinois. Hem dormit a prop de Jolliet i ens hem cruspit un esmorzar potent, amb cereals, alguna magdalena i, com a principal novetat, gofres. M'ha deixat al·lucinat que l'hotel comptés amb dues planxes de fer gofres i uns dipòsits amb la massa preparada perquè la gent s'hi unflés, jo me n'he pres només un, eren bastant grossos; però m'ha semblat sorprenent perquè no ho havia vist mai en cap dels hotels que estat. Bé, la veritat és que són pocs, però suposo que deu ser la novetat.

Entre la pluja i que era diumenge no es veia ni una ànima pels carrers de Jolliet, on hem estat buscant un visitor's center de la Ruta que hi havia en un museu del poble però justament el diumenge obre pels migdies, així que sense més retard hem procedit a resseguir el traçat de la vella carretera principal de nord-amèrica. La majoria de l'estona hem seguit el traçat original de 1926, però en alguns pobles en què no hi havia atraccions o llocs amb història per veure hem optat per agafar la circumval·lació, que es van afegir a la Ruta 66 entre el 1940 i el 1956.

Si bé la primera impressió, encara a l'àrea d'influència de Chicago, era que teníem ganes d'arribar a l'oest perquè tot allò es veia massa "civilitzat", massa cosmopolita o metropolità; avui aquesta primera idea ja s'ha dissipat a mesura que ens endinsàvem per l'estat d'Illinois. Poblets com Wilmington, Dwight, Odell, Lexington, Towanda, Bloomington, Funks Grove, McLean, Atlanta o Broadwell tenien nombrosos vestigis de l'activitat econòmica i comercial que en el seu dia el transcurs de la Route 66 va portar a aquestes poblacions; avui en dia reduïts a ruïnes o reconstruïts per la Route 66 Association of Illinois; que també ha procurat d'escampar tot de petites senyals marrons que marquen el recorregut de la Mother Road. Bars, benzineres, restaurants, motels i altra fauna comercial de carretera constituïen el gruix d'història de la carretera que avui teníem per veure.

Voldria remarcar que la pluja ens ha acompanyat tot el matí, i a més a més, es veu que al sud d'Illinois ha plogut durant tota la nit. Això s'ha traduït en trams de carretera amb més d'un pam d'aigua, en què s'hi havia de passar amb bastanta més precaució del que és normal. Bastants jardins, trams d'aparcaments i de carrers petits també estaven anegats per l'acció de l'Ike.

Dit això, m'agradaria destacar que a Broadwell teníem entès que hi havia el Pig Hip Restaurant Museum, un antic restaurant famós pels seus entrepans de pernil, regentat pel senyor Ernie Edwards i la seva senyora Frances. Nosaltres crèiem que encara hi farien entrepans, així que ens hi hem atansat sobre l'hora de dinar per veure si podíem atacar una d'aquestes famoses viandes. Malauradament, només arribar, hem pogut comprovar que el recinte estava bastant deteriorat, amb la qual cosa la idea de menjar-hi se'ns ha esvaït. No obstant això, mentre donàvem un tomb per fora ha sortit la Frances a rebre'ns i ens ha fet passar a un petit cobert de casa seva, on l'Ernie ha arribat amb el seu caminador i ens ha rebut amb molta amabilitat.

Resulta que l'edifici on era el restaurant i, on des del 1991 estava el museu va patir un incendi el maig de l'any passat. L'Ernie havia aconseguit salvar algunes coses que actualment apinya en aquest petit cobert i que ens ha ensenyat amb enyorança però amb molta dedicació. Aquest home, que té 91 anys, treballava en el restaurant des del 1937, fins que es va jubilar el 1990 i va consagrar-lo a recordar els millors temps que ha viscut la Ruta 66. Tot i això, fins i tot quan ens explicava l'episodi de l'incendi, tots dos somreien en tot moment, i és que han estat tota la seva vida relacionant-se amb la gent que va per la carretera. A més de rebre'ns de molt bon grat, ens ha fet signar el seu llibre de visites, que pel que hem pogut veure comptava amb la signatura d'un parell d'australians que els van visitar ahir, i la d'un parell d'alemanys que viatjaven en moto abans d'ahir. Nosaltres, en contrapartida, li hem demanat que ens estampés el segell del seu local al passaport (a veure quina cara fan a Philadelphia d'aquí un mes quan ho vegin, jejeje...)

Després d'una estona de conversa, unes fotos i un parell de souvenirs, hem tornat a la carretera; i després de trobar on dinar, hem anat a Springfield. Als voltants de les tres i mitja de la tarda hem vist el sol per primer cop des que érem a Niagara Falls, cosa que s'ha agraït bastant tot i que després el temps ha estat força variable.

M'atreviria a dir que aquest Springfield no és el dels Simpsons, però a part del nom tenen alguna cosa més en comú: tots dos tenen un llac que es diu Lake Springfield. En aquest poble, més o menys de la mateixa població que Lleida, tampoc s'hi veia una ànima pel carrer; així que hem pogut campar-hi lliurement. La localitat va acollir Abraham Lincoln uns anys abans que es mudés a Washington per esdevenir el president de la nació, així que gairebé tot el que hi ha per visitar gira entorn la seva figura: la biblioteca, la seva casa, l'oficina i la seva tomba, situada al cementiri d'Oak Creek. El Capitoli de l'Estat o una benzinera reconvertida en museu són altres atraccions que hem vist fora de l'ombra de Lincoln.

La campanya electoral

Aprofito per fer un parèntesi i comentar sobre la campanya electoral als Estats Units, donat que Illinois és l'estat del candidat demòcrata Barack Obama, que va ser a Springfield on es va proclamar candidat a la candidatura demòcrata i que aquí ja fa dies que se'n parla continuament. Per tot arreu hem pogut veure que amb pancartes a les cases, enganxines als cotxes, o fins i tot amb samarretes ja fan campanya a favor d'un o l'altre; i en bastants dels llocs en què hem estat es sent com la gent es pregunta allò de "who's your man?" (qui és el teu home?).

En les grans ciutats s'observen bastantes més mostres de suport a Obama, tot i que McCain el segueix d'aprop i fins i tot guanya per majoria a les zones rurals com el comptat de Lancaster a Pennsylvania o el nord-est de l'estat de New York. A la zona que avui hem atravessat també hi predominaven els camps de cultiu, tot i que com ja he dit abans, Illinois és territori Obama. Les enquestes mostren una igualtat previsible, que declina la balança cap a un o altre segons quina font es consulti. Ja us explicaré com veig les coses quan anem més a l'oest, especialment, a Arizona, territori McCain.

Els mitjans de comunicació estan bastant volcats a parlar de la campanya quan no hi ha desastres pel mig, com les tormentes tropicals Hannah i Ike. La CNN és el que més a sobre hi està, i en general, tots han donat bastant de bombo a l'elecció de Sarah Palin com a candidata a la vicepresidència. S'ha convertit en una mena de fenomen mediàtic, que tristament ha aconseguit deixar de banda el debat sobre les directrius polítiques d'un candidat o altre que semblava que revifés durant la convenció republicana abans que McCain donés el ticket a Palin. La veritat és que la governadora d'Alaska ha revolucionat bastant el panorama pre-electoral, és una dona molt dinàmica i amb un context personal sucós per als mitjans de comunicació: periodista de formació, alcaldessa d'un poble amb un historial convuls, perfil ultra-conservador, caçadora i membre de l'Associació Nacional del Rifle, i actualment, mare d'una filla de 17 anys amb un embaràs no desitjat (fet que les revistes de papier couché s'han encarregat d'afusellar). Sembla ser que, almenys pel que fa a l'espai que ocupa als diaris i a la televisió, ha despertat més interès que el company vicepresidencial d'Obama, el senador de Delaware Joe Biden.

Des de finals de la setmana passada els candidats ja han començat a dir-se el nom del porc (literalment), després que Obama qualifiqués les polítiques de McCain com un esforç semblant a "posar pintallavis a un porc" o "embolicar un peix amb un paper de diari anomenat canvi", perquè tot així "farà pudor"; després que McCain s'apuntés al carro del canvi i de la renovació bastant gratuïtament després de la convenció republicana. Obama va parafrasejar la mateixa Palin, que en el seu discurs d'acceptació va dir que la única cosa que diferenciava una hockey mom (grup de mares de quaranta-i-escaig seguidores del hockey sobre gel) com ella d'un pitbull era el pintallavis, frase que va calar bastant entre l'electorat republicà.

A l'equip de McCain li va faltar poc temps per respondre amb un anunci en què posaven a l'Obama a parir, tot i que els anuncis d'un i altre candidat en què es posen a parir abunden bastant, almenys pel que he vist en els pocs moments del dia en què puc veure la televisió. La previsió és que això vagi a més, donat que encara falta una mica més de dos mesos perquè arribin les eleccions, i d'aquí no gaire està previst el primer debat cara a cara entre els dos candidats.

I demà...

Tornant al que fa a nosaltres, demà acabarem d'atravessar Illinois i arribarem a un altre estat, Missouri. Més reliquies de la Ruta 66 ens esperen, com el Cozy Dog (un restaurant de carretera famós per les seves salsitxes) o el Mustang Corral, un lloc on guarden Mustangs atrotinats i els arreglen de dalt a baix. La previsió del temps és d'ennuvolat tot i que no ha de ploure, i d'assolellat i calorós la resta de la setmana. Seguiu al corrent per veure com ha anat!