El principi del final: Flagstaff, AZ - Needles, CA

La tercera nit al càmping ha estat una mica millor que les altres, ja que cadascuna de les anteriors havia aportat dades per intentar evitar algunes de les experiències negatives que havíem viscut.

Ens hem llevat aviat i com que no havíem comprat res per esmorzar hem anat a una carreta que hi havia dins del càmping on preparaven esmorzars, i ens hem pres uns ous ferrats amb bacon i unes patates ratllades fregides i condimentades anomenades hash browns, boníssim, un esmorzar contundent. Només sortir del càmping ja ens hem penedit de no haver fet una cosa més ahir per la nit: anar al Museum Club de Flagstaff, un local que va engegar per allà als anys 30 i que encara serveix menjars, begudes i entreteniment a tothom que s'hi acosti. Teníem intenció d'anar-hi però ahir, després de muntar la tenda i comprar, preparar i menjar el sopar no quedaven gaire ganes, i més sense saber ben bé on era. Aquest matí hem pogut comprovar que estava a escassos centenars de metres del càmping i ens hem penedit de no haver-hi anat.

Després de trobar un parell de trams històrics de la Ruta 66 que portaven a finals sense sortida hem trobat el bo, que atravessa el Kaibab National Forest. Dins aquest bosc la Ruta assoleix el seu punt més alt, assolint una mica més de dos mil cinc-cents metres d'altitud. El paratge és un bosc majestuós, amb animals, casetes i càmpings aquí i allà; a més dels típics motels i altres establiments a la ruïna. Poc després hem hagut de tornar a rodar per la Interstate 40 perquè cap dels trams de la ruta era transitable fins a Williams, un poble que encara conserva tot l'aspecte de fa un parell de segles, ple de botiguetes atrapa-turistes però amb un cert encant en definitiva.

Sortint de Williams tornàvem a estar igual, no teníem cap altra opció que agafar l'autovia fins a Ashfork, un poblet amb un parell de motels abandonats i que també tenia tot l'aspecte d'haver-s'hi aturat el temps uns cent cinquanta anys enrere. Poc després d'aquest poble, a l'altura de la sortida 139 de la Interstate, començava el tram de Ruta 66 més llarg que transcorre per l'estat d'Arizona, unes quaranta-cinc milles ininterrompudes de carretera recta com la trajectòria d'una bala la major part del temps, tot i que malauradament amb poc a veure.

Les excepcions han estat un poble anomenat Seligman, que també estava plagat de botiguetes i cafès amb souvenirs però que donava realment goig de veure. Allò era can turista, i allà és on ens hem trobat el major grup de gent que transcorria per la ruta, amb autobusos "de l'Imserso" versió americana i tot. La resta del traçat pasava per una amplíssima vall, que quedava a unes desenes de milles darrere del Grand Canyon, on ocasionalment s'hi podia apreciar la formació de remolins que semblaven petits tornados o tormentes de sorra. Més tard hem atravessat el Crozier Canyon, una zona de formacions rocoses inversemblants i atractives a la vista, fins que hem trobat una recta interminable que ens ha dut a Kingman, on hem dinat i hem intercanviat els seients del cotxe.

Faltaven poques milles per arribar al nostre objectiu d'avui, el primer poble que trobéssim havent atravessat la frontera amb Califòrnia. El que no sabíem és que la carretera pujava per uns turons i que es tornava inversemblantment enrevessada i revirada després d'una recta d'unes nou milles. La carretera serpentejava fins dalt de tot d'una muntanya bastant alta, on hem parat per apreciar el paisatge i seguir baixant per una zona on l'activitat minera que va despertar la febre d'or fa uns segles encara perdura. Així hem arribat fins un dels pocs pobles que hem passat, anomenat Oatman, on hi havia una espècie de mercadet turístic amb una representació d'un duel i un tiroteig enmig del carrer.

Un cop hem baixat de la zona minera i hem arribat a on la carretera agafa la seva forma més habitual les milles que ens quedaven ja eren menys de deu, hem atravessat el tercer riu mític d'amèrica, el Colorado, i al mateix temps hem entrat a l'últim estat que atravessa la ruta, la daurada Califòrnia. Avui farem nit a un poble que es diu Needles, una població de menys de cinc mil persones però que té McDonalds, Arby's, Taco Bell, tres botigues de licors i tabac, sis o set esglésies i una de les temperatures mitjanes més elevades del país. Esperem que la calor no ens impedeixi dormir de gust. Bona nit!!