Carretera i manta fins a Niagara Falls

Sí, hem arribat fins a Niagara Falls. És més, hem pogut anar fins al poble i mullar-nos una mica amb el núvol d'aigua que aixequen les cascades. Però abans hi ha hagut un llarg camí darrere.

Ens hem aixecat a York i a les 8:30 ja érem a la carretera, amb la novetat principal de què avui he conduït jo. M'he fet bastant bé amb el cotxe, perquè ja tenia assumit que la cama esquerra me l'havien tallat i no la podia fer anar per res; i tot i un parell de petits ensurts el trajecte ha anat com la seda. Han estat unes 315 milles, uns 500 quilòmetres, que han constituït la distància més llarga que hagi recorregut mai al volant d'un cotxe. El fet que fos de canvi automàtic, i el meravellós invent de la velocitat de creuer (un botonet que fixa la velocitat i permet deixar l'accelerador) han ajudat bastant, la veritat.

La travessia ens ha portat per paratges naturals d'una bellesa remarcable, boscos verds amb arbres que comencen a canviar el color de les fulles, vorejant el riu Susquehanna nombroses vegades per Pennsylvania i altres de més petits a través de l'estat de New York, que també compta amb la presència d'abundants llacs. Malauradament, hem deixat els més grossos, els Finger Lakes, a l'est; donat que s'apartaven massa del nostre itinerari.

El dia no ha estat gaire propens en coses interessants que explicar, més que una parada en un poblet enmig d'una vall, anomenat Tioga, per omplir el dipòsit un altre cop; i una altra aturada a Dansville, on hem dinat i on també hem fet una mica de propaganda de Catalunya. Al sortir de Dansville hem trobat un visitor's center en una àrea de descans on tenien cupons de descompte pels motels, abundants a l'entrada del poble de Niagara Falls. Abans d'arribar-hi, hem parat en un Big K-Mart, un hipermercat en què hem adquirit un martell per clavar els claus de la tenda i un unflador pel matalàs d'aire que tenim per dormir-hi, perquè mentre la meteorologia ho permeti i d'ara en endavant procurarem de dormir en càmpings al nostre aire.

Cap a les cinc de la tarda ens trobàvem arribant a Niagara Falls. Havent seleccionat el motel on passaríem la nit ens hem dirigit a les Falls, les cascades que (un altre cop) segurament tots i cadascun de vosaltres haureu vist infinitat de vegades. Doncs bé, no tot és tan bonic com pinta per al turista motxiller amb pressupost ajustat com nosaltres.

En primer lloc, si es vol aparcar dins del recinte del parc de les cascades (banda dels Estats Units, just a la frontera amb Canadà) s'han de desemborsar deu dòlars; i com que teníem pensat estar-hi a penes un parell d'hores hem decidit d'estalviar-nos-ho i aparcar el cotxe davant el Seneca Casino & Hotel, la primera pista de la cutre-saltxitxeria que es respira a la banda nord-americana de les cascades. Acte seguit hem caminat uns deu minutets fins al parc, previ pas pel visitor's center oficial, i dic oficial perquè ja per la carretera s'avisten oficines d'informació i centres de visitants que l'únic que fan es vendre tours operats per empreses que busquen xuclar la sang als turistes més turistes.

En arribar a les cascades ja hem pogut gaudir una mica més del que anàvem a veure, el curs del riu Niagara a través de les cascades Horseshoe, Bridal Veil i American (que originals, aquests americans...). Un cartell ens ha donat l'estadística impressionant del dia, i és que per les Horseshoe Falls cauen una mica més de dos milions i mig de litres d'aigua per segon. Que vinguin aquí els transvassistes a reclamar aigua, i no al Segre o a l'Ebre...

Després d'un passeig ràpid pel parc i haver avistat les cascades, ens hem adonat de què la vista des del costat canadenc havia de ser molt millor perquè queda just davant de l'aigua que cau. Com que ja es feia de nit, hem tingut la pensada de creuar la frontera i veure la il·luminació de les cascades des de l'altra banda, amb la intenció de recollir unes quantes imatges de postal. Doncs bé, quan hem posat rumb al Rainbow Bridge, el pont que creua el riu per anar a parar a Canadà, ens hem trobat amb que l'accés peatonal estava tancat; i que per creuar-lo amb cotxe s'havia de pagar un peatge d'uns vint dòlars. Ens han comentat l'opció d'agafar un taxi per no haver de portar el nostre cotxe, però ens ha semblat que podia estar pitjor el remei que la malaltia.

Com que el pont més pròxim està a una bona caminata del recinte, hem pensat d'enfilar-nos a l'observatori que està situat just al costat de les American Falls. La història d'aquest observatori ja ens feia bastanta mania com per haver de pagar el que sigui que demanin per pagar-lo, i és que van construïr-lo de manera que quedi tot just enmig de la perspectiva que s'obtenia des del Rainbow Bridge, de manera que es pogués sagnar d'alguna altra repugnant manera als turistes. Tot i això, quan hi hem arribat també ens hem trobat amb què estava tancat; així que definitivament hem renunciat a la possibilitat de veure les cascades il·luminades, hem anat a comprar alguna cosa per sopar i hem tornat al motel.

La impressió que m'he endut de les cascades és que com a obra de la natura són una meravella, però decepcionen bastant tant bon punt comences a veure l'obra de l'home al seu voltant. Una cosa com aquesta hauria de ser patrimoni de la humanitat, i per tant, s'hi hauria de facilitar l'accés lliure per tothom; però l'esperit empresarial-capitalista salvatge dels que s'anomenen "americans" (tot i que sóc dels que pensa que Amèrica és un continent i no un país) no podia deixar passar l'oportunitat de treure'n benefici monetari, així que vinga: cobrem per aparcar, posem-hi un casino ben gros al poble, un vaixell, cobrem per baixar a les coves, cobrem per passar el pont, construïm un observatori per cobrar per pujar i que no es pugui veure bé des del pont, hi posem quatre restaurants i quatre quioscos de begudes, botiga de souvenirs i au, god bless America.

I tot això, mentre al costat, al mateix poble de Niagara Falls, es poden observar nombroses cases en estat d'abandonament, i el mateix barri que hi ha abans d'arribar al Casino podria anomenar-se de marginal almenys per l'aspecte que ofereix. Per la carretera també es poden veure bastants motels tancats i abandonats, amb senyes d'haver viscut millors temps en el passat. Donant-hi voltes, hem arribat a la conclusió de què l'actual situació econòmica, potser impulsada per un descens del turisme que hagi mogut a la destrucció de llocs de treball; hagi conduït a aquest deteriorament dels voltants del que és pura façana per atreure diners dels turistes que es deixen caure fins aquest racó del món per contemplar una obra de la mare naturalesa (malgrat les diverses obres d'enginyeria civil que han remodelat el curs del riu a través de les cascades).

En fi, que ja estava prou cremat com per a que a sobre m'esquitxés a les espatlles una cagada de gavina. SHIT!

Demà serà un altre dia, suposo que és només que avui tenia la mentalitat de motxiller per la carretera i per demà ja tinc preparada la de turista. Hem pactat que per comptes d'agafar el Maid of the Mist, el vaixell que circula per baix de les cascades, anirem a donar un tomb per la Cave of the Winds, una cova que va fins al peu de les Bridal Veil Falls; i que tant bon punt haguem baixat travessarem la frontera per veure-les, fotografiar-les i filmar-les des de la banda canadenca. Després, més carretera, unes sis-centes milles fins a Chicago ens esperen. Aquí sí que definitivament creiem que no arribarem fins demà passat, així que esperem trobar algun càmping decent i condicions favorables per fer nit pel camí, als estats de Michigan, Indiana o el mateix Illinois depenent de la llunyania que assolim.

Per cert, que avui, onze de setembre, més lluny de celebrar el seu dia nacional, els Estats Units vivien un dia de dol pels atacs del 2001; que hem pogut apreciar en forma de més banderes americanes penjant de tot arreu d'allà on es pugui penjar una bandera. Igual se'ns acaben copiant la idea de penjar la senyera del balcó per la diada de Catalunya...