Taxation without representation

Avui ens hem llevat, afortunadament, amb un dia esplèndid. Després d'agafar forces amb un bon esmorzar, hem anat a posar benzina al Pontiac, el primer dipòsit que es beu. Hem tingut alguns problemes per entendre com funcionava la mànega i el sistema de pagament, però després que sortís un americà d'aquests que acabaries abans passant-li per sobre que donant-li la volta (és a dir, obès a més no poder) ens hem aclarit bastant bé.

Amb el dipòsit ple, hem posat rumb a Washington DC, la capital del país, a través de la I83, una carretera interestatal bastant grossa i també transitada fins la ciutat de Baltimore, a l'estat de Maryland. Després d'encerclar-la per la circumval·lació hem agafat la I95, també interestatal, i hem arribat al Districte de Columbia (o simplement DC), un estat que vindria a ser com el Vaticà, donat que comprèn només la ciutat de Washington i la seva àrea metropolitana.

De seguida hem començat a veure cotxes amb la matrícula de l'estat i el seu eslògan, "Taxation without representation", que traduït lliurement vindria a ser alguna cosa semblant a "paguem impostos però no tenim representació". I és que els habitants de Washington i voltants paguen les quotes d'impostos més altes de tot el país, donat que estan subjectes a la taxació federal; i tot i així no tenen representació al Congrés. En tenen a la Casa dels Representants, tot i que per mitjà d'un membre sense dret a vot. Fins el 1961, els habitants del DC no tenien ni el dret de votar el president de la nació a les eleccions presidencials.

Política a part, l'arribada a Washington ha estat marcada pel ritme del trànsit, circumstància de la que ja n'havíem llegit alguna cosa a les nostres respectives guies del país. També destacar que a la capital els conductors van una mica bojos, atravessant de tres a quatre carrils d'esquerra a dreta sense complexos; i que molta gent parla pel mòbil mentre condueix, cosa que ens ha portat a la conclusió de què als Estats Units no deu estar prohibit perquè ja en vam veure uns quants per New York i Philadelphia.

Un cop hem aparcat a la Union Station, l'estació del ferrocarril; hem posat rumb al Capitoli, seu del Congrés dels Estats Units i estampa que tots hem vist centenars de vegades. L'edifici és impressionant, però devia haver-hi una sessió parlamentària, perquè estava tot envoltat de tanques i custodiat per policies armats fins a les dents. O això o la paranoia per la seguretat en aquest país és més gran del que havíem arribat a creure (o potser totes dues coses...). No faré una descripció del què és en sí l'edificació perquè diria que tots la tenim més que vista, però a mode d'anècdota diré que ens hem trobat una tropa d'uns quaranta colombians de visita oficial (és a dir, xuclant recursos de l'erari públic) i que hem fet algunes fotos bastant maques, que intentarem penjar en els propers dies.

L'avantatge principal de Washington és que si es disposa d'unes quatre o cinc hores per visitar-lo (com és el nostre cas), la part més monumental i vistosa està agrupada en un mateix passeig anomenat "The Mall". Començant pel Capitoli, consisteix en una amplíssima avinguda plena de gespa i arbres amb els memorials dels presidents i els soldats caiguts en les guerres amb presència nord-americana (ben aviat n'hauran de fer un altre per Afganistan i Iraq), amb una llacuna artificial que abarca des del Washington fins el Lincoln Memorial anomenada Reflecting Pool. El Mall i els seus recintes han estat escena de nombrosos episodis històrics, com el discurs de Martin Luther King en què va dir allò tan famós de "I have a dream" o les manifestacions contra la guerra de Vietnam.

Per la banda del Capitoli, al principi, està envoltat d'edificis oficials com el Departament de Justícia, la Biblioteca del Congrés o l'Arxiu Nacional. Tot seguit es van succeint els museus, la major part d'ells de la Smithsonian Institution, i també d'altres com el Museu Nacional d'Art o el d'Història Natural. Com que no hi podíem perdre temps, ens hem dirigit al George Washington Monument, un obelisc de 170 metres d'alçada dedicat al primer president de la nació que es pot visitar gratis i que dóna accés a un observatori situat a dalt de tot, des del qual es pot gaudir d'una vista privilegiada del Mall així com de la ciutat de Washington. A la porta, una dels Rangers que custodien el monument ha fet uns comentaris quan li hem dit que érem de Catalunya, com ara "sí, és una part diferent de la resta d'Espanya" o "no heu pensat mai en provar el bonic experiment de la república?". Com que era una mica pesat d'explicar-li les anteriors experiències republicanes i ja ens tocava entrar, l'hem deixat allà guardant la porta i ens hem enfilat fins a dalt de l'obelisc, des d'on hem obtingut unes bones imatges del que he descrit anteriorment.

Posteriorment hem seguit caminant pel Mall i hem topat de cara amb el Memorial pels soldats de la Segona Guerra Mundial, una plaça bastant bonica envoltada de columnes que representen els Estats i els territoris exteriors (com Puerto Rico, Samoa o Guam); i on també hem trobat una reunió de veterans de la guerra, bastant afectats pel pas dels anys, com és lògic; però ufanosos d'haver sobreviscut a aquella carniceria i lluint els seus uniformes i condecoracions amb orgull.

La següent atracció era el Lincoln Memorial, un temple d'estil dòric que honora la memòria d'Abraham Lincoln, el setzè president dels Estats Units, un dels més estimats pel poble i popular entre altres coses per haver abolit l'esclavitud i per haver aconseguit reprimir els secessionistes durant la guerra civil. El temple conté una enorme escultura del president assegut i amb la mirada perduda, així com nombroses columnes i un parell d'inscripcions amb fragments dels discursos més populars del malaurat president. El recinte imposa respecte i transpira serenitud, però la presència de turistes (aquest cop dels mateixos Estats Units i altres llocs d'Europa), soldats de permís i veterans de guerra ha fet l'experiència una mica més superficial.

Havent vist tot això només ens quedava una cosa: el 1600 de Pennsylvania Avenue, la Casa Blanca, o com nosaltres l'anomenem, simplement Cal George (W. Bush, s'entén). Havíem llegit que per visitar-la per dins ens havíem de posar en contacte amb l'ambaixada americana del nostre país, cosa que vam fer per correu electrònic, però tristament no vam obtenir-ne resposta; amb la qual cosa, ens hem hagut de consolar amb veure-la de lluny, obtenir-ne unes fotos i contemplar tristament la confirmació de que la preocupació per la seguretat està a punt d'esdevenir una neura en aquest país.

A continuació hem desfet tot el camí per anar a l'estació a rescatar el cotxe i dinar, per posar destí a l'Arlington National Cemetery, el cementiri on van a parar els militars caiguts així com alguns herois de la nació. El que despertava el nostre interès eren les tombes d'en John Fitzgerald i la Jackie Bouvier Kennedy, una tomba de pedra amb quatre làpides (dues són de fills que estan enterrats amb ells) a la falda d'un turó on s'hi erigeix l'Arlington Mansion, que va donar nom al cementiri quan va començar a funcionar com a tal després de la Guerra Civil. La tomba dels Kennedy també compta amb una espècie de rotonda en què s'hi inscriuen algunes de les frases més memorables de la carrera política del JFK, de la que m'agradaria destacar-ne una:

"And so, my fellow Americans: ask not what your country can do for you, ask what you can do for your country. My fellow citizens of the world, ask not what America will do for you, but what together we can do for the freedom of man"

Així doncs, compatriotes americans: no us pregunteu què pot fer el vostre país per vosaltres, sinó què podeu fer vosaltres pel vostre país. Conciutadans del món, no us pregunteu què pot fer Amèrica per vosaltres, sinó què podem fer junts per la llibertat de la humanitat

Un cop més, quina enveja. El dia que a Catalunya, Espanya o Europa hi hagi un president d'aquest calibre, amb aquesta retòrica, carisma; i que emprengui accions com les de Washington, Lincoln, Jefferson o Roosevelt, es mereixerà un monument com el que aquests ja tenen.

El cementiri d'Arlington ofereix més atraccions als visitants, algunes tombes cèlebres i monuments a soldats desconeguts o morts en guerres; però com que se'ns feia tard hem decidit posar rumb cap a Pennsylvania de nou, passant per davant del Pentàgon, la seu del Departament de Defensa i dels comandaments militars dels Estats Units. Aquí ja no hi hem volgut entrar, mig pel retard i mig perquè si per entrar a l'Estàtua de la Llibertat passes dos controls de seguretat, no volíem ni saber què et deuen de fer al Pentàgon, igual no et deixen ni respirar.

I aquí estem, als afores de York, Pennsylvania; en un motel Days Inn, descansant de la patejadeta que ens hem recorregut avui i esperant a que se'ns faci de dia per abocar-nos de nou a la carretera, acabar d'atravessar aquest estat i el de New York i arribar a Niagara. No crec que hi arribem demà, però l'intenció és fer nit en algun altre motel de per allà a prop. Així doncs, amb tot això dit, fins demà!

PD: Bona diada a tots els catalans i catalanes lectors i lectores d'aquest bloc. Demà plantarem la senyera a la part de darrere del cotxe i segurament ens farem alguna foto exhibint-la.