Ahir vam acabar la Ruta 66, i la veritat, fa bastanta peneta veure com el pas dels anys ha pogut amb tot un mite. Gràcies als esforços d'algunes associacions es conserven alguns trams i alguns establiments han estat restaurats, però no té res a veure amb el que un dia va arribar a ser anomenat com "el carrer principal dels Estats Units". No obstant això ha estat tota una experiència digna de recordar el fet de recórrer les gairebé 2.2oo milles d'aquesta antiga carretera, unes 2.800 entre les desviacions i les voltes que hem donat pel nostre compte al marge de la Ruta.
Avui el dia ha començat amb una llarga sessió d'autopista, hem trigat gairebé una hora i mitja en arribar des del motel fins a la platja de Santa Mònica de nou, tot i que només eren trenta-vuit milles hem pogut compartir el trajecte matutí de cada dia amb molts angelins i angelines que es desplacen per la Santa Ana i la Santa Monica Freeway, autovies de quatre carrils per a cada sentit (amb carrils addicionals d'entrada, sortida i vehicles d'alta ocupació, a partir de dos passatgers) plens de cotxes i en alguns moments (com per exemple, prop de la sortida per l'aeroport internacional de Los Angeles, el LAX) completament repleta i congestionada, impressionant.
En arribar a la platja i deixar el cotxe (si et busques la vida pots aparcar-lo prop de la platja a preu de parquímetre o fins i tot gratis) hem procedit a caminar per Ocean Avenue primer, i després pel passeig marítim (Ocean Front Walk, o simplement, The Promenade), on hem pogut tornar a apreciar a llum del dia tota la magnitud de l'oceà Pacífic i de la platja mateixa, d'una amplada considerable, i que oferia les típiques estampes d'aquest emplaçament: ciclistes, patinadors i patinadores, gent corrent, vagabunds dormint, gent tronada de tota mena i, com no, turistes amb la càmera (com nosaltres).
El nostre passeig ha acabat al Santa Monica Pier, un moll que m'ha recordat bastant al que vam estar a Manhattan, però en aquest cas més moll de veritat i menys centre comercial, és a dir, una estructura de fustes de forma rectangular que reposa damunt del mar. També estava farcit de botiguetes, bars, i xiringuitos amb la mateixa quincalla que es pot trobar a qualsevol punt turístic de les costes catalanes, des d'Empuriabrava fins a Sant Carles de la Ràpita. Uns quants pescadors entrats en anys i els treballadors de la zona li acabaven de donar el toc autèntic, i les vistes de la platja eren bones tot i que ho haguessin estat més de no haver estat per l'smog, la boira-fum que ja vam poder empassar a New York City i que a Los Angeles també habita en abundant presència, donat l'immens parc automobilístic amb què compta aquesta ciutat.
Després d'aquest idíl·lic paratge ens hem adreçat allà on crema la foguera de les vanitats, que diria aquell. Beverly Hills ha estat el nostre següent objectiu, concretament, els carrers de Rodeo Drive i Wilshire Boulevard. Hem aparcat el cotxe en una zona de parquímetre (on l'anterior ocupant ens ha regalat gairebé un quart d'hora que nosaltres també hem regalat al següent) al costat mateix de Rodeo Drive, on les botigues de les marques més súper-híper-mega-exclusives-i-re-pijes de la muerte s'acumulen i es barallen per veure qui té l'edifici més pressumptuós, amb el segurata més quadrat a la porta i les lletres més daurades, sense importar quants clients hi entren. Després hem baixat fins Wilshire Boulevard on hem vist una mica més del mateix i el Beverly Wilshire, un dels hotels més luxuriosos de la ciutat (i suposo que també del país i del món) famós també per la pel·lícula Pretty Woman. Quan hem tornat a buscar el cotxe hem passat per Via Rodeo (com un petit Carrer Major dins Rodeo Drive) i després d'acabar de contemplar tant de luxe hem sortit per potes cap a un lloc més pobre però igual o més glamourós: Hollywood.
Bruce Willis, Sharon Stone, Michelle Pfeiffer, Groucho Marx, Aretha Franklin, Ray Charles, Larry King, les germanes Olsen o Charles Chaplin són només alguns dels moltíssims noms d'actors, cantants i personatges variats que es poden veure immortalitzats al passeig de la fama, el mateix Hollywood Boulevard. El Grauman's Chinese Theater (Teatre Xinès), amb les petjades, les mans i les signatures d'actors mítics també ha estat una altra visita memorable, on hem pogut veure les extremitats estampades al ciment de celebritats tan diverses com Clark Gable, Rita Hayworth, Jack Lemmon, Cantinflas, Arnold Schwarzenegger, Eddie Murphy, Whoopie Goldberg, Denzel Washington, Mel Gibson, Tom Hanks, Jack Nicholson, Samuel L. Jackson o Angela Lansbury.
El que no hem pogut veure, potser per despiste, potser per falta de documentació; ha estat el cartell de HOLLYWOOD que està situat en una de les muntanyes que queden darrere de la ciutat. Una decepció...
Després de dinar hem pujat al cotxe i hem posat rumb cap a Fresno, on farem nit abans d'arribar al parc nacional de Yosemite. No sé com estarà el tema de l'Internet però és possible que estem una nit sense accedir-hi. La propera nit està previst que dormim en un càmping al mateix parc de Yosemite, però la següent podria ser que dormíssim en un motel (o un càmping amb wi-fi) de camí a Yellowstone. Intentarem trobar Internet per mantenir-vos al dia de les nostres desventures!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada