Retorn al secarral: Santa Fe - Gallup (New Mexico)

No entraré en detalls de com va ser la nit d'ahir, perquè no va ser especialment memorable (només per la part on tocava dormir) i perquè ja està explicat en l'anterior post, així que aniré directament a la part en què hem arribat al poble de Santa Fe i l'hem visitat.

En arribar hem aparcat el cotxe al carrer i pagant parquímetre (un dòlar i vint, una hora i vint minuts) per anar a recórrer la part històrica de la ciutat. Destacar que tot i ser la capital de l'estat, amb una població d'unes setanta mil persones i una àrea metropolitana d'influència on hi viuen unes cent vuitanta mil, és una ciutat amb tot de cases baixes que imiten les edificacions de fang dels nadius, amb una espècie d'encant que perd part de la magia quan es descobreix que gairebé tot el que està mig bé de veure està pensat per sagnar turistes.

Tot i això la ciutat ofereix llocs sorprenents, com La Plaza, la plaça més gran i més cèntrica de Santa Fe, amb una gran àrea ajardinada amb bancs de l'època colonial, i tot de porxos al voltant de la plaça on els nadius venen les seves rampoines: arrecades, polseres, collarets, catifes, mantes, atrapa-somnis, parafernàlia artesanal en grans termes. Algunes parades de fajitas i tacos, bars i pocs negocis més acaben de poblar aquesta plaça; que tot i haver-hi passat cap a les nou i mitja del matí ja gaudia d'una activitat no frenètica però sí concorreguda.

A poca distància es poden veure la casa i l'església més antigues dels Estats Units, l'una al costat de l'altra. L'església ha patit tantes remodelacions, destruccions i reconstruccions que no ens ha despertat gaire més interès, i la casa amb veure-la per fora n'hi havia prou; més encara després de comprovar que estava enganxada a una pizzeria i que el pati era utilitzat pels regents del restaurant com a magatzem. Destacar també que a l'oest de New Mexico la presència de nadius es deu duplicar o triplicar, perquè de veure'n amb comptagotes passa a ser a la inversa, els que es veien rarament són blancs-caucàsics o negres i els que abunden són els indis.

La capella de Loreto o la catedral de Sant Francesc d'Assís són dos atractius més que hem preferit deixar de banda, perquè com cada dia havíem d'abocar-nos a la carretera, entrar a la capella costava gairebé el mateix que a l'Empire State Building (i ja em perdonaran els devots i els Santafeans punt de comparació) i la catedral estava envoltada de bastides, formigoneres i gent treballant, és a dir, en obres.

Així doncs hem sortit de Santa Fe i hem tornat a fer cap al sud, part del tram per l'autopista perquè segons la informació que teníem la Ruta 66 transcorria per camí sense paviment i en molt males condicions. A més a més, el tram entre Santa Fe i el poble de San Felipe comprenia només dos pobles (La Cienaga i La Bajada) que no oferien gaire a veure.

En aquestes a penes trenta milles el paisatge ha tornat a canviar radicalment mentre la temperatura anava pujant. De dormir en una vall muntanyosa hem passat a transitar un altre cop per les planes altes, àrides i tòrrides del nord-oest de New Mexico. San Felipe quedava una mica allunyat de la Ruta, així que no ens hi hem atansat, però seguint la Old Mother Road hem pogut veure els paratges que l'envolten, especialment una part anomenada Big Cut que sembla la riba d'un riu actualment dessecat, la qual cosa li confereix l'aspecte de Canyon del Colorado però descolorit i en miniatura.

Abans d'arribar-hi, però, hem pogut comprovar garratibats com d'enmig del no res, enmig de l'aridesa i la pols, s'erigia el Hollywood Casino, un tros d'edifici amb un circuit per curses de motos i cotxes pel fang amb una grada immensa. Coses d'aquestes que tenen els Estats Units i un no acaba d'entendre, però ves, què vols, si enmig del desert van erigir una ciutat i van posar-hi cinquanta casinos, per què no pot haver-ne un de sol també enmig d'enlloc una mica més al sud-est?

Encara estupefactes per aquesta troballa hem posat rumb a Albuquerque, passant pels poblets de Algodones, Angostura, Chical, El Llanito, Bernalillo o Alameda. Aquests dos últims ja es trobaven dins de l'àrea d'influència d'Albuquerque, i treballs a la carretera (manteniment de clavegueram i obres) ens han fet trobar una mica de tràfic aturat. Aquí ja era la una del migdia i el sol queia implacable fent pujar el termòmetre fins els 90ºF (aproximadament 32ºC).

La parada a Albuquerque ha estat al 66 Diner, un restaurant que ja teníem guipat d'un reportatge, tot ataviat amb parafernàlia de la Ruta 66 i amb el personal disfressat dels anys cinquanta. El tipus de construcció de l'edifici és el que es coneix com arquitectura googie, línies suaus acabades amb puntes, diagonals que pugen i baixen, colors pastel i neons a dojo; freqüent en cotxes, cinemes, restaurants i altres negocis dels anys cinquanta i seixanta; i inspirats en la cursa espacial i el desenvolupament atòmic. Tot plegat, un toc entre entranyable i cutrillo a la vegada.

El menjar fa honor a aquest tipus de restaurants, no excessivament car i de racions generoses, amb refills (és a dir, amb beguda il·limitada si s'opta per refrescs), batuts hipercalòrics, gelats immensos (hem vist un banana split que feia por de tanta nata i xarop que tenia) i hamburgueses com cal. Fa pensar bastant en una altra de les eternes contradiccions i preguntes que assalten el visitant que observa aquest país des de l'òptica d'un altre: com pot ser que tot estigui plagat d'Arby's, Wendy's, McDonald's, Burger Kings i locals de multinacionals que no tenen cap passió per la cuina, ni pel client, ni pel menjar, ni per res i que repel·len més que atreuen; quan això dels diners és un invent bastant bo tot i que actualment en declini i gairebé desaparegut? Això és el que porta la competència salvatge, això és el que voleu?

Jo he pres una hamburguesa amb formatge, bacon, ceba, enciam i xili amb les seves respectives patates; i l'Òscar ha optat per un pile up, un enorme plat de patates cuites també amb ceba, bacon, xili i dos ous de l'estil que es vulgui. Tot això i dues Coca-Coles ens han sortit per uns vint dòlars (tretze euros). M'agradaria veure quant en demanarien a Europa per això, i més en un lloc que està mig-considerat com una atracció turística però que es manté ferm en els seus principis de servir menjar bo, econòmic i amb una mica de dedicació i una atenció al client com cal.

Tips com lladres hem sortit d'Albuquerque com hem pogut, i tot i que al final se'ns ha complicat una mica més del que volíem per les obres i unes petites imprecisions en els mapes. Hem atravessat un dels altres rius mítics del continent americà, el Rio Grande, i hem anat passant per localitats suburbanes com Isleta, Los Lunas o Mesita. Després de tirar una estona més per la Interstate i atravessar un bon tros de Ruta sense pobles ni més atraccions que el paisatge (de per si prou bonic i entretenidor) ens hem posat per territori de la reserva índia de Laguna, un camí de polseguera ple de sots i grava, amb la curiositat de què en aquest tram i més endavant abunden a ambdós costats de la carretera formacions de roca volcànica, a més d'algun que altre motel abandonat o altres formacions rocoses sorprenents com la Owl Rock.

El cel s'estava ennuvolant i se'ns estava fent tard, així que hem seguit per la Interstate direcció a Gallup, on teníem intenció d'acampar una nit més. No obstant això, quan hem demanat a l'encarregat de la recepció si les tendes tenien accés a aigua i electricitat se'ns ha mirat com si fossim dos marcians i demanéssim una cosa poc comú, dient amb cara de fàstic que els llocs de les tendes són per les tendes i punt, ni llum ni aigua (com pensant "què s'han cregut aquests guiris, que això és un hotel?").

Sense llum i sense aigua, però amb Wi-Fi. Aquests americans...

Finalment ens hem allotjat en un motel de carretera un cop més, on les nostres esquenes i la nostra son agraïran no haver de patir totes les inclemències de dormir en una tenda sota el cel ras. Demà tenim previst arribar a Williams, Arizona; i guanyarem una hora més al rellotge perquè en aquest estat a l'estiu funcionen amb la zona horària del Pacífic, així que tindrem una hora més per veure món i per contar-vos-ho fidelment més tard. Intentaré posar fotos!

Bona nit!