Don't mess with Texas! Amarillo, TX - Santa Fe, New Mexico

Avui hem passat una nit bastant turmentada, la veritat. Resulta que l'aeroport d'Amarillo és bastant actiu i hem tingut tràfic aeri enlairant-se i aterrant a menys d'un quilòmetre de nosaltres, a més d'helicòpters voltant per damunt durant tota la nit. Per acabar-ho d'adobar, jo em vaig posar dins el sac de dormir en calçotets pensant que passaria calor, i tot i que la temperatura de comfort del sac són onze graus he passat un fred de cal Déu.

Així doncs, ens hem llevat sobre les set del matí amb un fred que ens evocava més a Alaska o Dakota del Nord que no pas Texas. He anat corrent a posar-me sota l'aigua calenta de la dutxa i ha estat balsàmic, m'hi hauré estat mitja hora com a mínim. Després de recollir la tenda i esmorzar hem posat rumb a New Mexico, el següent estat de la nostra travessia. El paisatge continuava sent àrid i hostil, i ben aviat hem arribat a la primera aturada: el Cadillac Ranch. Enmig d'una explanada que en termes corrents correspondria a pastura pel bestiar s'hi erigeixen deu Cadillacs enterrats pel morro formant un angle que correspon al de la gran piràmide de Gizeh. El millor és que els artistes originals van repintant-los amb la intenció de què tothom que hi passi i ho vulgui pugui afegir-hi la seva mitjançant esprais, retoladors, brotxes o el que es vulgui. Impressionant.

Encara estàvem als afores d'Amarillo, així que sense més retard hem tornat a anar entrant i sortir de la Interstate 40 en funció del que ens convingués. Fins la següent parada a Adrian, enrere han quedat pobles de l'estat de Texas com Wildorado, Everett, Vega o Landergin. Ens ha sobtat bastant que a partir del Cadillac Ranch ens hem trobat bastanta gent que segueix la Ruta 66, i tot i que també existeix l'alternativa de fer-la en sentit contrari (és a dir, d'oest a est, de Los Angeles a Chicago) ens ha sobtat molt que fins el punt quilomètric en què s'arriba a meitat de camí no trobéssim un nombre de gent congregada en grups de motos o cotxes que fessin el nostre mateix recorregut.

El cas és que a Adrian ens hem trobat amb bastanta gent que ja havíem vist al Cadillac Ranch: un grup d'irlandesos en Harley Davidson, uns joves italians eixerits però escandalosos, una parella d'alemanys en cotxe o un home britànic que devia estar en la cinquantena i que recorria la Ruta sol, amb tot de mapes enganxats a la finestra d'un preciós Corvette blau clàssic com el de l'enllaç. En aquesta localitat de Texas hem assolit la fita de 1139 milles de Ruta recorregudes, amb la qual cosa només ens en queden les mateixes fins a Santa Mònica. Una senyal i una cafeteria-restaurant (el Mid Point Café) en donaven bona fe. Com a anècdota, dir que aquest cafè és famós per un pastís anomenat ugly crust pie (pastís de crosta lletja), i que la botigueta de souvenirs que tenia adossada estava plena d'andròmines i samarretes amb l'eslògan "proud to be ugly" (orgullós de ser lleig).

Al Mid Point ens hem entretingut a comprar unes postals, uns segells, escriure-les i enviar-les, però no ha suposat cap problema, perquè tot seguit hem atravessat la frontera amb New Mexico i hem entrat a la zona horària de les muntanyes, amb la qual cosa hem esgarrapat una hora més al rellotge. Destacar que les primeres milles de New Mexico han estat per camins de polseguera i grava a la recerca de ponts caiguts i motels abandonats, amb la presència de cactus, més ranxos interminables i fins i tot un grup d'uns sis o set voltors que atacaven amb les mosques el cadàver d'un ós rentador (mapache) atropellat i que s'han vist destorbats per la nostra presència.

Com que no volíem ser el seu següent àpat hem anat tirant milles i deixant enrere les primeres localitats d'aquest nou estat, la majoria amb noms d'assonància espanyola i/o mexicana nadiva, tot i que també n'hi havia algun d'americà. Més o menys en aquest ordre, han estat San Jon, Tucumcari, Montoya, Newkirk o Santa Rosa, on hem parat a dinar una mica cansats de l'hostilitat del paisatge i on queia un sol de justícia. Tot i això, després d'un relleu de conductors, el nostre camí versava cap al nord, on hem passat d'una estampa estepària àrida i calorosa (de la qual l'últim testimoni ha estat el poble de Cuervo) a infinites valls verdes amb nombrosos altiplans i núvols baixos. Ha estat com un canvi radical d'escenari que ha estat bastant bé, en apenes cinquanta milles.

Pujant cap al nord les atraccions de la carretera no eren gaires més que el paisatge, en si mateix prou maco com per passar una tarda entretinguda. Pel camí han quedat els pobles de Anton Chico, Los Montoyas, Tecolote, Rowe, Pecos (on hi ha un parc nacional amb una missió de l'època de la colonització) i Glorieta, escenari d'una batalla de la guerra civil. Hem acampat de nou, aquest cop prop de Santa Fe, i de nou hem sopat bistecs a la barbacoa, birres, una amanideta i poc més. La nit ha estat mogudeta, amb pluja, trons, llamps, una mica de fred (7ºC de mínima), udols de llop i gossos fent soroll. Fins ara no entenia per què en alguns càmpings no deixaven portar mascotes, ara ja me'n faig una idea.

Avui encara no sortirem de New Mexico, l'etapa que tenim prevista acaba a Gallup, on com sempre (si no hi ha sorpreses majúscules) us contaré què ens ha esdevingut pel camí.